El Rei dels Verns

-Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m’ha promès?
-Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

-No vols acompanyar-me, dolç infant?
les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

-Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

-T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
-Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m’ha fet un mal encès!-

El pare, esgarrifat, va cavalcant
-als braços li gemega el pobre infant-
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era  mort. ^[1]