CoMunArt

Presentació i activadors

Abans de començar a explicar-vos el treball que vam fer durant el curs passat, ens agradaria parlar de les inquietuds que ens van portar a dur-lo a terme. Per entendre-les ens hem de posar en la situació vital i presentar-nos. Nosaltres som la Clara i la Martina, dues estudiants de l'ESMUC: una de producció i gestió i l'altra de pedagogia. Venim de famílies de classe mitjana, hem estudiat tota la vida en escoles públiques/concertades i hem fet extraescolars a les tardes, cosa que ha fet que arribéssim avui a escriure aquest article.

Les dues vam començar de petites a estudiar música, seguint un camí similar, cadascuna amb els seus gustos i les seves maneres de fer, guiades per l'educació musical reglada i l'educació obligatòria.

Vam fer la carrera en cinc anys, durant els quals ens vam estar replantejant el perquè d'estar estudiant el que estudiàvem i com això influïa a les nostres vides personals.

En quins moments hem gaudit més de la música i en quins moments aquesta no ha estat un lligam orgànic sinó imposat pel context social i polític del qual formem part?

És en aquest punt on comencem a sentir la necessitat de fer música, no de manera elitista ni perfeccionista, sinó per gaudir. No és que no puguin anar de bracet les dues coses; simplement, nosaltres ens trobàvem estancades en una manera de fer, entendre i arribar a la música, en la qual no ens sentíem còmodes.

Per començar el treball ens vam formular una sèrie d'objectius, que depenien de preguntes i conceptes que nosaltres teníem al cap. Us en deixem una llista: estatus social, política, religions, territori, arrels, educació, context social...

Com podeu veure, són conceptes molt genèrics que no s'acostumen a tractar des d'un àmbit artístic; i és aquí on volem donar la volta i utilitzar la música com a eina de transformació, revolució i canvi. Així doncs, amb aquestes reflexions i tenint en compte el nostre recorregut fet i el que volem fer en un futur, ens vam formular les següents preguntes:

Eines d’investigació i referents

Durant aquest treball hem experimentat la vivència de dur a terme un projecte de música i comunitat dins d'una escola de primària. D'entrada, l'ESMUC ens ha obert les portes d'aquesta visió al voltant de la música en concret i de les arts en general. No obstant això, hem necessitat fer una gran recerca sobre el tema per poder-nos sentir còmodes fent això i recolzades per tota la investigació que hi ha al voltant.

Ens va ajudar molt situar-nos teòricament dins del marc en què es troba un projecte de les nostres característiques. Per tant, el joc de paraules que configura el nostre nom, CoMunArt, implica termes de Comunitat i Art, en el nostre cas entenent la utilització de la música com a agent de canvi en la comunitat. Aquest binomi de paraules fa referència al concepte de Treball Comunitari, utilitzat des de fa dècades i amb una llarga tradició a Espanya. Però per designar la nostra pràctica, utilitzarem la referència de Desenvolupament Cultural Comunitari (a partir d’ara DCC), denominació molt més recent que Treball Comunitari. Els dos conceptes plantegen el treball amb les persones que viuen a una comunitat per promoure una transformació social, però en el cas del DCC posa l’accent a la cultura, així doncs agafa les arts com a element mediador pel desenvolupament de la comunitat.

Tenint en compte el caràcter ambigu i ampli del terme Desenvolupament Cultural Comunitari, a continuació veurem unes quantes referències d’autors que aporten la seva definició del concepte i que ens han servit de reflexió.

Per una banda tenim a un parell d’autors de referència dins d’aquest àmbit, Adams & Goldbard, que en el llibre Comunity, culture and globalization (2002), proposen la definició del DCC com un treball dels artistes comunitaris que col·laboren mútuament per expressar la seva identitat, les inquietuds i aspiracions a través de les arts i llenguatges de la cultura, alhora que construeixen la capacitat cultural i contribueixen al canvi social positiu.

Una altra referència important que es va fer uns anys més tard que la descripció d'aquests dos autors nord-americans, va sorgir a Catalunya, en un treball de reflexió realitzat a les Primeres Jornades Internacionals de Desenvolupament Cultural Comunitari, a la ciutat de Granollers l’any 2005. La definició es troba a Acción cultural y Desarrollo Comunitario (Casacuberta, Rubio, & Serra, 2011), pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de la mateixa ciutat, i es va formular com: el conjunt d’iniciatives portades a terme a partir de la col·laboració entre artistes i comunitats locals, amb l’objectiu de manifestar mitjançant els llenguatges expressius de l’art i la cultura, identitats, preocupacions i idees, mentre es construeixen capacitats culturals i es contribueix al canvi social.

I com a tercera referència, en el mateix llibre, al llarg de les intervencions en els articles publicats, s'aporta una visió segons la qual l’artista és l’executant de les iniciatives, i per aquesta raó té un paper molt important a l’hora de generar espais de connexió entre diversos fronts com poden ser l’art i la cultura, la societat, el territori i les realitats de les persones que conformen les comunitats. També s'afegeix el paper rellevant que tenen els equipaments culturals per al desenvolupament d’aquestes pràctiques.

Així doncs, aquest intercanvi entre artistes i comunitats pel canvi social positiu es veu reflectit en alguns dels projectes que ens han servit d’inspiració.

Un dels exemples, de fora del país però de gran rellevància, és el projecte holandès Leerorkest, en el qual s'adapta una forma innovadora que permet aprendre un instrument musical a través d'una orquestra simfònica en la qual tots els membres de l’escola de primària tenen l’oportunitat de participar. A partir del 2015 s’han creat i estan actives 31 orquestres Leerorkest a Amsterdam, que inclouen 17 escoles de primària d’arreu de la ciutat.

A casa nostra, però, també hi ha projectes d’aquest caire, com l’agència de DCC Comusitària, dirigida per Noemí Rubio i Laia Serra; Xamfrà, institució dedicada a l’educació musical i artística des de fa 40 anys; l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet, un nou model d’oferta pública d’educació artística; ConArte Internacional, associació constituïda al 2014 amb projectes com Planters o Mind the Gap.

Eines d’aplicació

Per poder aplicar el projecte en un espai i territori concret i així poder-ne fer un seguiment, vam contactar amb les institucions del municipi que ens van ajudar a entrar dins de l’escola de primària El Puig-Agut.

Així doncs, el 29 de setembre del 2017, vam fer una reunió a l’Ajuntament perquè ens expliquessin tots els projectes de caràcter social i musical que s’han fet i es fan a la ciutat. A més, vam fer una reunió amb la Laura Castany, directora de l’Escola de Música de Manlleu. Li vam explicar la nostra idea inicial de projecte: la creació d’un espai cultural, artístic i participatiu a Manlleu, concretament dirigit al barri de l’Erm. En aquell moment ens va explicar que estaven portant a terme el projecte Viladomat, amb classes de sensibilització musical i cant coral dins de l’escola Puig-Agut (barri de l’Erm), amb l’objectiu que progressivament tots els cursos poguessin participar en el projecte i, en cas d'aconseguir el finançament, incorporar una Orquestra.

Sense saber-ho i coincidint amb el projecte, proposem d’entrar nosaltres com a projecte pilot, i crear directament l’orquestra pels alumnes de 1r de primària. D’aquesta manera es comença a tirar endavant el seu projecte i integrem el nostre amb el que ja existeix.

Pel que fa als recursos materials, des de l’Ajuntament i l’Escola de Música no ens podien donar ajuda ni disposaven de pressupost per afrontar la despesa. L’escola Puig-Agut tampoc disposava de pressupost suficient per fer aquesta gran inversió. Així doncs ens vam fer càrrec del finançament sense cap mena de suport extern.

El disseny de la intervenció

Ateses les circumstàncies i tenint en compte els diferents factors que ens hem trobat pel camí, el projecte queda com una orquestra de cant coral, percussió corporal i ukulele. L’anomenem orquestra perquè ens identifiquem amb el sentiment d’aquesta formació, que entenem com un col·lectiu que interpreta, crea i toca música en comunitat i no de manera individual. Aquesta és l’experiència que volem que visquin els infants dins de les escoles de primària, ja que ajuda a desenvolupar valors socials i capacitats artístiques que, sense la música (les arts), no es desenvolupen amb facilitat o fins i tot no s’arriben a desenvolupar.

El fet de tenir tres elements com són el cant coral, la percussió corporal i l’ukulele, fa que encara ens identifiquem més amb l’orquestra. Les orquestres estan formades per un conjunt d’instruments, no per un de sol. D’aquesta manera tots prenen importància i tots són imprescindibles. Cada instrument fa la seva part, que no és ni més ni menys important que l’altra, però a la vegada té en compte i coneix totes les parts que fan els altres instruments. I aquesta és la consciència que volem que aprenguin els infants, la de formar part d’un col·lectiu divers.

Per a realitzar el disseny de la intervenció, ja tenint en compte el context en el que ens trobem, vam formular uns objectius d’aprenentatge i els vam dur a terme amb una metodologia basada amb les estratègies que proposa J. L. Zaragozà (2009). Els objectius van ser els següents:

• Afavorir processos imaginatius i expressius a través de la improvisació, la composició i la interpretació amb la implicació activa dels infants en les activitats proposades.
• Desenvolupar tècniques i dinàmiques participatives per donar veu als infants així com per involucrar-los en cada una de les fases del projecte.
• Aproximar la música als infants a través d’activitats artístico-socials i potenciar la cohesió social.
• Dinamitzar culturalment l’entorn dels infants: crear espais de cooperació i afavorir processos d’interacció a partir del que s’ha après al llarg del procés.
• Potenciar el desenvolupament d’habilitats socials per mitjà del treball de les capacitats tècniques instrumentals.
• Fer extensible el procés i el producte final a l’escola a partir d’un concert.

Eines de seguiment i avaluació

Per fer un seguiment de tota la intervenció i el treball portat a terme, vam utilitzar diferents eines de recollida de dades com per exemple un diari de camp, vídeos de cada sessió o entrevistes, entre d’altres. Aquestes eines són les que ens han ajudat a desenvolupar i fer créixer el projecte, així com a entendre’l i reflexionar-hi.

Us volem mostrar una de les entrevistes realitzades un cop acabades totes les sessions amb els infants, que reflecteix plenament les intencions i objectius que teníem des d’un inici, contestada per una mestra de primària de cicle inicial que feia l’acompanyament de les sessions a un grup:

En aquesta entrevista podem trobar aspectes molt interessants, com l’evolució dels infants respecte de nosaltres i ells mateixos en el context de classe, la percepció de la professora sobre tot el nostre projecte... Ens agradaria centrar-nos en la primera pregunta i la seva resposta. I és que per a nosaltres l’eina més important que hem tingut ha estat el treball en equip i l’observació entre nosaltres dues. Si ens centrem en l’aplicació del treball, durant les sessions, en tot moment hem tingut una observació externa mútua que ens ha ajudat a desenvolupar-nos. Per una banda, el fet de tenir una persona que aporta el seu criteri respecte del que fas, t’ajuda a créixer i a desenvolupar-te contemplant altres punts de vista. Però no es queda aquí sinó que la persona que està fent l’observació també es nodreix de tot això, s’aprèn col·lectivament per a un creixement individual i comú.

A més a més, ens ha facilitat la gestió de conflictes a l’aula, la proposta i disseny de les sessions i la detecció de les necessitats, sumant el fet que l’equip està format per persones d’àmbits diferents. Per tant, s’ha reflectit aquesta visió cooperativa en tot moment. Per una banda, a l'hora de redactar i fer la investigació del treball, on el tàndem ens ha permès ampliar els coneixements en els dos àmbits i ajuntar-los per equilibrar la presència de les dues modalitats. I per l’altra, a l'hora de realitzar el projecte, quan els infants s'han pogut impregnar d'aquesta visió tant a partir del treball de docència en equip com de les activitats realitzades enfocades plenament des d'aquest punt.

Per tant, des d'un principi apostem fermament per la realització del treball en equip, ja que això permet comptar amb espais de debat, d'aprenentatge i creixement conjunt, construcció, reflexió individual i col·lectiva i, en definitiva, el fet de compartir. Tot i això, en tot moment hem sigut conscients que el treball en equip és més lent i implica més temps. Però, com molt bé diu el proverbi africà:

Conclusions

Les nostres conclusions sempre contemplen la perspectiva del treball en equip, però no es queden només amb això. Per nosaltres entrar a dins d’un centre educatiu també ha estat un punt de reflexió molt important, ens ha obert les portes a conèixer una nova comunitat, on ja hi ha un comportament, bagatge, etiquetes... i una filosofia integrada a dins. Podríem dir que hem estat treballant sobre d’una base i un recorregut, i som nosaltres que ens hi hem hagut d’integrar i conèixer-ho per poder-ne formar part i ajudar al seu creixement.

Hem pogut reafirmar-nos, però, que aquest tipus de projectes han de ser constants, no poden ser temporals. La recerca teòrica del treball ens ha ajudat a conèixer molts projectes d’aquest caràcter i així hem pogut veure que n’hi ha pocs que siguin temporalment curts. Depèn dels objectius que proposi cada projecte, però per crear un impacte es necessita temps i persistència. Així doncs, ens hem trobat que la durada de la pràctica portada a terme ha estat insuficient com ja havíem previst i comprovat en altres projectes que ens han servit de referència. Únicament dotze sessions fa que no hi hagi temps suficient perquè l'aprenentatge tingui temps de traspassar fora de l'aula, per tant no és una experiència sòlida com si haguéssim estat treballant amb la comunitat durant un curs sencer. Per tant, pensem que l’ accés a la cultura i les arts ha de ser sempre present a la persona.

El fet d'entrar dins de l'escola amb el projecte CoMunArt com una proposta nostra fa que el treball que estem realitzant conjuntament amb la comunitat que incidim, sigui un treball per la comunitat, però no amb tota la comunitat, ja que no hem conegut ni col·laborat amb tot el professorat de l'escola. Això ha fet que l’objectiu d’enfortir una comunitat s’hagi vist afectat, ja que hem creat una comunitat dins d’una comunitat. És per això, que vam decidir fer una mostra final dins de l’escola, perquè els infants entenguessin el projecte com a tal i poguéssim relacionar totes les activitats fetes durant les sessions. A més, és la manera de connectar el projecte fora de l'aula, per tal que tots els docents del centre i la resta d'infants descobreixin què és el que hem estat fent i els seus objectius.

No és l’única manera d’apropar la pràctica artística a les persones, hi ha molts projectes fora de centres educatius que depenen de diverses institucions i entitats que també contemplen les perspectives que ens hem proposat nosaltres.

Finalment, també ens agradaria afegir que perquè tots poguem tenir aquesta oportunitat i experiència per igual, hem de contemplar l’art en la seva totalitat, des de totes les perspectives possibles. Nosaltres hem pogut accedir a estudis musicals gràcies a l’estat socio econòmic de les nostres famílies, però el fet que això passi no vol dir que hagi de ser un privilegi.

Bibliografia

Adams, D., & Goldbard, A. (2002). Comunity, culture and globalization. New York: The Rockefeller Foundation.

Arts, E. d. (2018). Recuperado el 2018, de http://www.centredelesartsl-h.cat/

Casacuberta, D., Rubio, N., & Serra, L. (2011). Acción cultural y Desarrollo Comunitario.

Barcelona: Graó.

Comusitària. (2018). Recuperado el 2018, de http://comusitaria.wixsite.com/comusitaria

Internacional, C. (2018). Recuperado el 2018, de http://conarteinternacional.net/

Leerorkest. (2015). Recuperado el 2018, de https://www.leerorkest.nl/

Xamfrà. (2018). Recuperado el 2018, de http://xamfra.net/

Zaragozà, J. L. (2009). Didactica de la música en la escuela de secundaria: competencias

docentes y de aprendizaje. Barcelona : Graó.