Tots fem orquestra

Permeteu-me que, en escriure aquestes ratlles, no adopti un to acadèmic, ni tecnicismes pedagògics, ni citi els grans autors que han parlat de les arts i la comunitat, de les estratègies didàctiques per utilitzar la música com a eina social de cohesió... Quan parlo de L’Orquestra de Collsuspina no puc evitar parlar de la meva experiència i vivència personal, de la història d'un petit poble de muntanya de l’interior de Catalunya.

D’on sorgeix l’O.C.?

L’Orquestra de Collsuspina va rebre el seu nom l’any 2010, en la tercera edició de les Jornades Musicals a Collsuspina, quan l’Eusebi, el nostre presentador, va introduir el concert “La música i la veu”. Tot allò havia començat, però, dos anys enrere. El 2008, l’ajuntament va proposar que a Sant Cugat de Gavadons, una petita ermita romànica de Collsuspina construïda al segle XII i que tant sols és oberta un dia a l’any, pel mes de maig, s’hi fes algun acte cultural. S’intentava així donar una mica de vida a aquell espai tan bell però quasi oblidat.

La meva família s’havia traslladat de Barcelona a Collsuspina l’any 2004. Després de molts anys d’estiueig en aquell petit poble d’Osona, el trasllat era definitiu, per viure-hi. Una família molt nombrosa i de fills músics semblava que havia de cridar l’atenció i afectar d’alguna manera la vida del poble. La gent de Collsuspina, acostumada ja a les visites de la meva família i d'altres també provinents de la ciutat, és una gent molt oberta i d’esperit acollidor. No ens va costar gens sentir-nos com a casa i trobar el nostre espai dins de la petita comunitat. De seguida vàrem poder oferir el que estàvem aprenent al conservatori, amb petites audicions i algun concert a la missa, acompanyant la coral de dones que cantava cada diumenge a l’església. Jo ajudava el mossèn adaptant per al  nostre conjunt instrumental les partitures que s’havien de cantar, i organitzant els assajos a casa amb els meus germans. Anava, a poc a poc, investigant i millorant uns recursos que després hauria d’utilitzar d’una manera molt més extensa amb l’orquestra.

Sant Cugat de Gavadons

Veient aquesta situació, l’alcalde ens va demanar l’any 2008 que fóssim nosaltres els qui féssim alguna cosa a Sant Cugat de Gavadons. La meva família va rebre l’encàrrec d’una manera informal, d’aquella manera que es fa als pobles, on la proximitat entre els habitants permet moltes vegades esquivar la burocràcia, alhora que d’altres vegades crea fricció i problemes. El que podíem oferir nosaltres era, òbviament, un concert de música. I així va ser; vam posar-nos en marxa, vam reunir uns quants familiars i amics i, sense gaire dificultats, vam formar un conjunt instrumental considerable. El resultat va ser d’allò més positiu: un concert agradable, envoltat de gent coneguda, familiars, amics, que van rebre amb molt d’entusiasme aquella proposta no gaire usual en un poble petit de muntanya. A més, hi va haver un fet que va donar riquesa social i educativa a l’acte, ja que en algunes peces, al costat dels músics s’hi van afegir uns altres de molt joves, nens i nenes del poble que tot just començaven a tocar algun instrument. Fins i tot vàrem tenir la presència de dues mares que, sense dubtar-ho un moment, es van atrevir amb la percussió. La nit va acabar amb la Farandole de la Suite de Bizet L’Arlesienne, amb aquell final ferotge liderat especialment per la caixa i els plats. Es va accentuar i va agradar molt, doncs, l’aportació d’aquells músics encara inexperts, però que movien l’entusiasme i les ganes de tocar de tota la resta.

Un cop acabat, tot plegat va quedar en un: “I ara què?”. Ens havíem adonat feliçment durant aquella setmana (aquest fou el temps que ens vam donar de preparació) que tocar junts ens havia proporcionat molts bons moments de convivència, moltes ganes de fer coses plegats. Semblava sorprenent, però tots ens preguntàvem “Per què no ho hem fet abans?”.

Què és l’O.C? Primeres aproximacions a la personalitat del projecte

Va passar un any i el concert va quedar com un ressò en la vida del poble. A l’arribar l’estiu vaig animar tothom per tornar a repetir-ho. Per a sorpresa dels que havíem tocat el primer any, la participació va pujar a més del doble. Com que tot es feia d’una manera força distesa i informal, la informació que es donava en relació a l’horari dels assajos, el repertori, etc. es transmetia pel boca-orella, i fins al començament no sabíem amb seguretat qui hi participaria. Moltes persones, grans i petits, de Collsuspina i d’altres pobles del voltant, van venir al primer assaig amb l’esperança de poder participar. Evidentment, la resposta per part dels antics membres del grup va ser immediatament acollidora. A Collsuspina mai no ha quedat exclòs ningú que tingués ganes de tocar. Les aspiracions i les fites que ens marcàvem anaven canviant. Ens adonàvem, gradualment, que no volíem fer un concert de música clàssica d’un nivell alt; més aviat, el que volíem era crear i utilitzar la música com a raó de trobada i convivència. Hi ha cap millor raó per conviure que la de crear art junts? En realitat, ni tan sols preteníem fer un concert de música clàssica; la diversitat que s’anava originant dins el grup permetia repertoris musicals diferents.

El projecte va anar agafant cos, cara i ulls, ja fins i tot amb un nom, “L’Orquestra de Collsuspina”, que començava a sonar entre els habitants dels pobles veïns. Per descomptat, l’increment de participants no va venir només per part dels músics, sinó que també eren moltes més les persones que venien a sentir el concert, atretes per les veus que deien que “hi ha una orquestra a Collsuspina”. El tercer any consecutiu que es feia el concert, es va desplaçar un públic considerable des de Moià, la població veïna que exerceix de nucli i on convergeixen tots els pobles de la comarca natural, encara inexistent, de l’altiplà del Moianès. El nom de l’orquestra havia traspassat les fronteres immediates del nostre petit poble. Els vincles amb la “capital” i la seva població es van enfortir amb la col·laboració de dues cantants solistes i la coral de pares de l’EMM de Moià, que van protagonitzar un concert que situava la veu com a eix temàtic dins el repertori musical.

Quines finalitats perseguim?

En plantejar la quarta edició, una obvietat que s’havia arrossegat des del principi va encarar-se als que llavors érem els principals organitzadors de la proposta: la iniciativa que havia rebut tan bona acollida des dels inicis, i que anava superant expectatives any rere any i creant encara més aspiracions entre tots nosaltres, s’havia de consolidar. Calia dotar-la de les eines essencials per garantir-ne l’èxit i la seva conservació i projecció futures. Aquesta qüestió es va plantejar en una reunió amb diverses persones que havien estat, d’una manera molt activa, vinculades al projecte des de la seva creació. De seguida es va decidir que calia esdevenir una associació sense ànims de lucre, que vetllaria pel manteniment i el desenvolupament d’aquesta activitat a Collsuspina. L’associació s’organitzaria en una junta gestora, que crearia a la vegada diverses comissions i grups de treball per ocupar-se dels assumptes logístics, pedagògics, de repertori, etc. Es passava així de les decisions preses per unes poques persones amb la intenció d’anar solucionant els problemes sobre la marxa a les decisions consensuades, adoptades per un grup nombrós i divers de persones que havien participat com a músics i que ara participaven també en la presa de decisions. D'aquesta manera, deixant el projecte comú que compartíem tots plegats en mans de l’engranatge participatiu, es democratitzava el procés i s’assegurava una certa consolidació en el futur. A més, un grup de treball propiciava les condicions perfectes per generar el debat entorn dels nostres objectius, les nostres fites com a projecte, que es podien discutir per tal de trobar un camí comú. Aquest grup disposava d’una  presidenta, un secretari i un tresorer, i es comprometia a realitzar diverses reunions de junta i de comissions per dinamitzar i afavorir la preparació d’aquest esdeveniment a Collsuspina i d’altres de futurs que es poguessin generar per iniciativa dels seus membres.

A la vegada que tot això succeïa, jo m’enfrontava a una fita personal. Era el moment del meu Projecte final de carrera a l’Esmuc. Igual que l’any 2008 havien harmonitzat l’inici del que després seria l’O.C. amb el meu inici a la carrera –harmonia que m’ha aportat molta riquesa i que ha desenvolupat un seguit de coses que d’altra manera haguessin quedat subjugades a l’immobilisme de la ignorància–, ara coincidia aquesta decisió d’esdevenir un projecte consolidat amb el final del meu pas per l’Escola. No podia ser d’una altra manera: després d’estar madurant la idea durant un temps, vaig triar l’O.C. com a tema del meu Projecte final. Creia que aquell era un moment ideal per impulsar la idea i l’entusiasme de tots els que estaven darrera l’orquestra amb un treball acadèmic que investigués sobre el valor i les aspiracions d’aquest projecte, que tots valoràvem molt d’una manera intuïtiva, i que –creia jo– encara podia tenir més importància amb una revaloració crítica i reflexiva. Per al treball, no em vaig limitar a fer les meves reflexions i a llegir la bibliografia més escaient en relació a la temàtica, sinó que vaig iniciar una tasca de reflexió comuna, amb idees d’altres persones involucrades en el projecte i, en especial, de persones molt properes a mi, i vaig analitzar-ho tot des de dins i des de fora, amb eines d’anàlisi qualitatiu i quantitatiu, intentant abraçar una globalitat, però, gairebé impossible d’assolir. Crec que el treball resulta curt i limitat pel moment en què va finalitzar, ara ja fa un any. L’O.C. i tot el que comporta és un projecte canviant i viu, com tot projecte que inclogui les eines d’avaluació necessàries i que estigui en constant revisió i millora, en les mans de les persones que l’empenyen cap endavant.

En cap cas el valor del projecte quedava qüestionat per la determinació d’analitzar-lo acadèmicament. Tots crèiem –i creiem encara ara, potser amb més raons– que el que teníem a les mans era valuós: "Un projecte que ha animat a molta gent a començar estudis musicals en una escola de música, ha fet recuperar les ganes de tocar el seu instrument a alguns adults que feia molts anys que no tocaven, ha permès la participació de persones sense estudis musicals, ha estat la motivació per la qual algun adult ha decidit practicar un instrument de manera autodidacta i, en definitiva, ha suposat una experiència d’enriquiment personal i col·lectiu.”

El treball va incidir en els següents objectius:

• Apropar persones de diferents edats i interessos en un projecte comú.
• Reforçar els estudis musicals dels participants i donar-los un significat important.
• Fer créixer, potenciar la motivació i l’estimació per la música i per tocar un instrument.
• Dedicar temps a l’instrument durant un període de vacances.
• Promoure l’art i la cultura en un context on no hi tenen una clara presència.
• Apropar diferents músiques als participants i al públic amb una temàtica que englobi el sentit de l’acte.
• Sensibilitzar sobre altres tipus de músiques que no siguin les que ens arriben dia a dia.
• Potenciar el nom i el prestigi del poble més enllà de la seva fama en restauració.
• Enfortir i crear llaços entre ciutadans del Moianès i de més enllà de l’altiplà.
• Fer viure l’experiència de tocar en un grup gran, com és una orquestra.
• Subratllar la importància de tocar en grup.
• Potenciar l’ajuda dels que tenen més nivell als petits que en tenen menys.
• Aprendre sobre compositors i èpoques de la història.

Aspiracions de futur

Arriba el moment en què canvio el temps del verb, del passat al present i futur. Què n’és de tot això? Com està ara mateix la situació de l’orquestra i del projecte en general? Molts dels canvis que proposàvem al treball ja han començat a esdevenir una realitat. El treball parlava, a través d’una anàlisi DAFO, de tot allò que donava força al projecte i totes les petites coses que necessitava solucionar per tal de millorar.

La setmana estiuenca d’assajos i concert era l’única cosa que s’oferia, i als participants, que demanaven més presència de l’orquestra durant tot l’any, els quedava curta. Des de la junta hem proposat diverses activitats durant les vacances de Nadal o Setmana Santa, activitats que es puguin dur a terme en petit comitè, creant una nova dimensió del grup que forma l’orquestra. Alguna ja s’ha pogut realitzar amb èxit, com una Jam session de Jazz que va atraure alguns participants, una activitat que promou diferents aproximacions a la música, no només des de la vesant clàssica. Aquest any s’està treballant per oferir una nit de música celta a l’antic hostal La Bufa, amb actuacions de músics de l’orquestra interpretant diverses peces d’aquesta música popular.

A més d’activitats, l’orquestra ha proposat un projecte molt prometedor que aquest estiu ja ha conclòs la seva segona edició. Es tracta d’un casal d’estiu organitzat per uns quants músics joves de l’orquestra, que pretén donar més suport musical als membres de l’O.C. i atraure nous participants joves. Aquest projecte ha impactat força a Moià, on resideix, i ha donat encara més vida a l’Orquestra de Collsuspina. L’estiu al Moianès, ara mateix, pot ser ben musical per aquells que vulguin.

La comissió de repertori està també molt interessada en adoptar models sistemàtics i eines de treball avançades per tal de fer la feina de la confecció de partitures més eficient i eficaç i, en definitiva, donar un millor servei als músics, assegurant rapidesa en l’entrega de les parts i adaptant-se a la diversitat de nivells de lectura i interpretació. Aquesta mateixa comissió ha donat per impossible, però, l’objectiu que es va proposar el curs anterior, que consistia en tenir triat el repertori i preparades les partitures mesos abans del concert. La situació personal dels membres actuals de la comissió de repertori impedeix assolir aquest repte ara per ara.

L’anàlisi DAFO va fer evident que els músics trobaven una certa desproporció entre l’esforç dels assajos i la satisfacció del concert final; tot passava massa ràpid. Amb la idea de treure més rendiment a l’esforç, en les dues últimes edicions s’ha ofert també un concert a Moià. El públic assistent s’ha multiplicat amb notorietat. Aquest últim any, sisè ja de l’orquestra, vàrem omplir l’església del poble, que té un aforament d’unes 400 persones, i molts es van quedar sense seient. El concert va ser notícia al diari comarcal amb el titular “L’Orquestra de Collsuspina fa petita l’església de Moià”. La proposta de fer concerts a altres llocs del Moianès ha quedat, de moment, descartada, ja que l’esforç per a fer-ne dos és molt elevat i s’ha arribat a la conclusió que Moià és prou important com per a atraure públic d’altres pobles.

Aquest últim any hem iniciat relacions molt positives amb el conservatori de Manresa. Alguns alumnes hi han participat reforçant cordes, i al concert fet a Collsuspina hi va assistir la cap del departament de corda. El conservatori de Manresa és atípic, amb un professorat jove i amb moltes ganes de promoure activitats a les quals, des de Collsuspina, podem donar suport.

Podria parlar també de la millora que ha suposat la incorporació de la figura dels directors ajudants o de parcials, que aquest últim any han estat vitals per donar seguretat als músics quan assagem tots junts.

Un altre aspecte que cal destacar ha estat el suport que ha representat l’orquestra per als seus joves músics, que han pogut participar com a solistes en concerts i recitals reconeguts de l’OC.

Encara queden moltes coses que l’orquestra, el nostre projecte de comunitat, la nostra petita (o gran) aportació al poble de Collsuspina, pot millorar o renovar. El que trobem essencial i que no ha de canviar és el nostre esperit i l'entusiasme envers aquest tresor que compartim. No voldríem espatllar una cosa tan valuosa forçant camins que no li corresponen; la naturalitat també ha estat sempre una aliada del projecte. Potser la recepta la va donar l’Eusebi, violinista i gran col·laborador del projecte, en la carta sobre l’O.C. que vaig adjuntar al meu treball de fi de carrera: “He après que quan un missatge és de prou qualitat, només cal una mica d’entusiasme per comunicar-lo amb èxit. O, si ho voleu a l’inrevés, quan hi ha entusiasme, només cal que el missatge que es comunica tingui un mínim de qualitat. Però quan el missatge és excels i l’entusiasme és immens, els resultats arriben fins al cel.”

Daniel Vallejo Rives es va titular en Pedagogia de l'instrument a l'Esmuc. Actualment amplia els seus estudis musicals amb una beca TLS al Trinity Laban Conservatoire of Music and Dance de Londres.