La banda sonora del Nadal

Un dels meus horrors musicals d’infantesa era quan s’acostaven les vacances de Nadal i havíem de sentir nadales en castellà, especialment als grans magatzems. Aquestes cançons, que en principi haurien de despertar bons sentiments, es convertien, a causa d'unes produccions pèssimes i d’uns nens molt desafinats, en armes de destrucció massiva per a l'oïda de qualsevol persona mínimament sensible.

Recordo també que m'enfilava en una cadira per cantar nadales (ho sento, però no tinc fotos ni filmacions de l'època). Actualment, alguns col·legis religiosos excel·lents, per a fills excel·lents de gent excel·lent, encoratgen els nens a recitar nadales i després demanar diners als membres de la família. (Fèlix Millet i companyia: no patiu, que amb aquest adoctrinament la vostra nissaga no s'extingirà mai).

Mai m'ha agradat gaire la música programàtica: ara, com que és Nadal, toca escoltar nadales ad nauseam, i quan és estiu toca escoltar l'èxit de torn. Si algú vol escoltar nadales o menjar torrons i neules, ho podria fer tot l'any, no?

Com a contrast, és bastant més agradable anar a Nova York per Nadal i sentir de nou i per tot arreu Nat King Cole cantant The Christmas Song, Chesnut roasting in an open fire, o Frank Sinatra cantant Jingle Bells o Silent Night. Fins i tot Bing Crosby cantant White Christmas. La més inspirada d'aquestes cançons és The Christmas song. [1]

És curiós veure que aquests temes tan tradicionals són bastant moderns: Jingle bells va ser composta a Boston cap al 1857, però White Christmas, del gran compositor d’estàndards americans Irving Berling, és de 1940, i el disc que en va fer Bing Crosby (el més venut de la història, amb cinquanta milions de còpies), de 1942. The Christmas song, composta en part per Mel Tormé, un gran cantant i músic no prou conegut aquí, és de 1944; Let it Snow, de 1945. The Christmas song i Let it snow van ser compostes a l'estiu. White Christmas, fins i tot, al costat de la piscina. Són cançons per després d’una guerra (la segona i mundial) guanyada.

La tradició de les Nadales, però, és més antiga. Algunes són del segle XIV, i la majoria parlen de pastors i de menjar, senyal de la gana que passaven a l’època. La famosa Fum, fum, fum té una lletra que hagués encisat Goebbels o Himmler: “Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet...” Jesús no era jueu, o arameu?.
Altres nadales han esdevingut universals, com Santa nit, originàriament Stille Nacht, Heilige Nacht, composta el 1818 per Franz Xaver Gruber, un modest professor d’escola de primària i organista d’església austríac, amb lletra del sacerdot catòlic Joseph Mohr. Mahalia Jackson en fa una gran versió gospel amb molt de sentiment.

El Nadal, una tradició cristiana reciclada de la celebració pagana del solstici d'hivern i ara celebrada a molts llocs, s’ha acabat convertint en una festa del consum coincident amb l’acabament de l'any. (Per cert, no us deprimeix que cada cop posin els llums de Nadal abans? Arribaran a posar-los al setembre, quan comença el curs escolar? Aquests llums no fan cap referència a motius religiosos, el què demostra que només serveixen per incitar al consum massiu).

Pel que fa a la suposada caritat, als bons sentiments que duren un dia per fer-nos sentir millor i després poder ser egoistes la resta de l'any, és bo recordar el "Siente un pobre a su mesa" de Plácido, imprescindible pel·lícula de Jose Luis Berlanga que caldria veure cada Nadal. Al final del film se sent cantar una nadala que diu:

“-Madre, en la puerta hay un niño, / más hermoso que el sol bello, / tiritando està de frío, / porque viene casi en cueros. / -Pues dile que entre y se calentará, / porque en esta tierra / ya no hay caridad, / ni nunca la ha habido, / ni nunca la habrá.”

[1] Lletra de la nadala The Christmas Song

Probablement, a la nostra societat occidental no hi ha un altre repertori que hagi generat comentaris i preses de posició tan diferents i oposades com les nadales.

Lletres que conserven fortes implicacions religioses i imatges allunyades de la realitat quotidiana, invitacions a manifestar el gaudi col·lectiu i sentiments fàcils associats al període nadalenc, melodies i formes musicals no gaire elaborades (que permeten ser cantades per nens i persones amb nul·la formació musical), són els principals arguments que serveixen tant per rebutjar-les com per enlairar-les. I entre aquests dos extrems, moltes altres matisacions i consideracions.

Sens dubte, la  progressiva secularització de la nostra societat i les estratègies utilitzades per la indústria musical han produït unes notables transformacions dels valors i dels significats inherents a les nadales. L'exemple més evident d'aquest canvi són les moltíssimes interpretacions i versions que, des de la Segona Guerra Mundial, n'han fet reconeguts intèrprets internacionals, des de Frank Sinatra fins a Bruce Springsteen. Unes edicions que han contribuït a generar la idea de les nadales com a producte confeccionat per un consum massiu, i perfecta banda sonora dels centres comercials.

Tot i això, crec que cal anar més enllà d'unes simplificacions generals i mirar amb detall aquelles situacions on la frontera és més imprecisa. És aquí on apareixen altres valors i significacions, que intentaré resumir breument.

Primer de tot, les nadales van ser -i encara ho són- un estímul molt important per a la creació musical. Són incomptables les versions, adaptacions i arranjaments que s'han fet des d'àmbits molt diferents, i que en alguns casos han traspassat les suposades fronteres entre gèneres musicals. Potser no hi ha un exemple millor d'aquesta transversalitat que el conegut Cant dels ocells que Pau Casals va interpretar a les Nacions Unides l'any 1971, que té el seu origen en una nadala tradicional catalana.

Un altre aspecte que cal destacar té a veure amb la didàctica musical. Les nadales són un repertori força utilitzat en les classes de música de les escoles de primària. És una situació important, considerat que –malauradament– per moltes persones l'únic contacte amb la pràctica directa de la música es dóna només durant la etapa d'escolarització. És cert que hi ha escoles que eviten utilitzar aquest repertori perquè pot representar un obstacle en el procés d'integració de nens provinents d'altres països i amb diverses creences religioses, però sovint se'n recorden els aspectes que s'associen a la transmissió cultural, la competència lingüística i la participació col·lectiva que aquest repertori permet dur a terme dins l'escola.

I per últim, la dimensió més íntima i personal de cantar-les. Si mirem amb atenció el nostre entorn, és fàcil detectar molts moments –fins i tot més que no pas uns anys enrere– en què es canten les nadales. Crec que darrera d'aquest fenomen hi ha la necessitat d'una recuperació  individual de les vivències i dels significats que mantenen aquestes cançons dins la pròpia experiència personal. Ens agradi o no, a la nostra societat el període nadalenc s'entén també com a un moment de retrobament familiar i d'amistats, i la música ajuda a reunir, a canalitzar i vehicular els sentiments que aquestes situacions desperten.

Ja sigui cantant el conegut Fum, fum, fum com la Christmas Song de Nat King Cole, les nadales tenen un lloc dins les vivències de moltes persones i això és fonamental en els processos de definició i conservació de la pròpia identitat. En un món en el qual és difícil situar-nos, trobar-nos i expressar-nos lluny de les contaminacions dels ritmes i dels valors capitalistes, les nadales són eines que fan possible la connexió amb sí mateix, i amb les persones del nostre entorn més proper. Entre records, valors i emocions, les nadales ens ajuden a no oblidar-nos d'allò que som.