Agustí Fernández

Agustí Fernández, músic polivalent, pianista, compositor i professor a l'Esmuc, de projecció internacional i especialitzat en la improvisació, ha rebut diversos premis: el Premi Ciutat de Barcelona al 2010, i darrerament el Premi Nacional de Cultura 2013.

Suposo que seria estrany començar una entrevista al guanyador del Premi Nacional de Cultura 2013 sense preguntar-li com es sent. Així què, com has viscut la noticia?

La notícia? Molt bé, amb molta alegria. Rebre aquest premi sempre està molt bé, i encara més el fet que vagi dirigit a la música, i a la música que faig jo, doncs encara millor. No m’ho esperava en absolut. També he de dir que és una alegria pel reconeixement que significa, tant per mi com per la gent que està amb mi, que m’envolta i per la professió. Està molt bé que hi estiguem representats.

De tots els premis que has rebut, com el Premi Ciutat de Barcelona que vas rebre al 2010, o dels diferents premis als cedés (Mutza, Un llamp que no s’acaba mai, Aurora i Émoi), quin és el que més destacaries, o el que m’és t’ha importat?

No es pot destacar un més que un altre. Per la repercussió, aquest darrer, evidentment: ha sortit a tot arreu i he rebut moltes felicitacions.

I també, pel que dius, perquè representa un àmbit de la música que no era reconegut...

És clar, per això aquest és el que més. I pel que fa els altres, els premis dels discs han estat bàsicament a fora, a l’estranger. I també és important que et doni un premi gent de fora, que no et coneix, que només t’ha escoltat. També he de dir que la meva vida no ha canviat gens, segueixo fent els meus bolos, les meves classes, segueixo amb la meva vida normal.

Deixant de banda la docència a l’Esmuc, des de la posició de guanyador del Premi Nacional de Cultura, quin consell donaries als estudiants de l’Esmuc, o de música en general?

El consell seria que sortissin fora. Sortir a fora ajuda molt, ajuda a donar una visió de la jugada, del que ets tu, del que representes i del que fas, de la incidència que pot tenir en la societat, molt diferent que si et quedes aquí.

Com per reafirmar la identitat.

Sí, la reafirmes i també, com que la veus diferent, tens una altra mirada cap a tu mateix. A mi em va anar molt bé quan vaig anar als Estats Units o quan estic fora, sempre tinc l’etiqueta de pianista espanyol, pianista català, I al final t’acabes preguntant: i què vol dir ser espanyol? És la mirada que es té des de fora, no és perquè ho siguis, sinó per com sones. He sentit sovint "el que fas tu només ho podria fer un espanyol" i, és clar, això et dóna per pensar. El meu consell seria que els músics sortissin a fora, però també els diria que intentin, a part de tocar un instrument, que escoltin molt. Molta música.
Hi ha una cosa que es diu el virtuosisme, que és el que fa que assoleixis nivells que potser et pensaves que no hi arribaries; però després hi ha un altre virtuosisme, que és el virtuosisme de l’escolta, i d’aquest se’n parla poc. Jo crec que és més important o igual que el de l’instrument. Saber escoltar bé, saber entendre què és el so. Totes aquestes coses vénen de l’escolta. Doncs jo els aconsellaria que escoltessin bé i que intentin identificar-se amb la música que fan. Per mi la música ha estat sempre un mitjà d’expressió, doncs que intentin expressar-se a través de la música, a través de la seva música si pot ser.

Llavors, la improvisació que fas tu vindria a ser això? Una expressió de tu mateix?

Si, de fet jo no toco música. Toco la meva vida, que és diferent. Jo toco el que sóc.

Sortint una mica del premi (ja que suposo que deus estar fart d’entrevistes que tenen a veure amb això), quina ha estat la teva formació? És a dir, com has arribat aquí?

Picant pedra. Jo vaig començar de molt jovenet tocant el piano, i des d’aleshores no he parat. He tocat molts tipus de música, amb molts artistes diferents, molts músics diferents. de tot tipus, bons i dolents, i de fet algú, arran del premi, em va dir: "Ostres, Agustí, i si que has arribat lluny amb això del premi...".  Suposo que no és que hagi arribat lluny sinó que no he parat de caminar. I no tenia cap objectiu quan vaig començar a fer música; evidentment quan ets petit no ho fas... però de gran tampoc. Jo no volia ser un premi nacional. Jo volia fer música.

Segons la nota de premsa del Premi de cultura, has participat en altres projectes de dansa, teatre, moda i arts visuals. Al Diario de Sevilla, Jesús Gonzalo escriu sobre tu: “Fernández está acostumbrado a ir por delante de las corrientes establecidas. Del jazz a la electroacústica, pasando por el teatro, su faceta creativa no encuentra, por fortuna, acomodo en género o disciplina alguna. Agustí Fernández, mente inquieta que camina con paso firme por los límites de la improvisación libre – la evolución del cuerpo sonoro colectivo del free hacía la personalización del acto inventivo- ha realizado una revisión inaudita de un repertorio extenso cronológicamente.”

Si, és veritat, això també vol dir que sóc un outsider, no sóc un músic de jazz al 100%, no sóc un músic contemporani tampoc.

Ets polivalent.

Si. I de fet, un actor que sap fer comèdia, tragèdia, que sap fer de dolent i de bo, i de pare, diuen que és un actor versàtil. Quan un músic fa aquest tipus de coses, diuen: no sap el que vol. Jo ho entenc, però a mi el que m’agrada és canviar. Faig moltes coses, molt diferents, i totes m’agraden.

No n’hi ha cap que destacaries?

No. Si està ben fet, tot té valor. Totes les coses s’alimenten entre si, jo aprenc de tothom.

Segons altres crítiques dels diaris, concretament una de l’ABC de Manuel I. Ferrand, “Agustí Fernández es un músico insobornable. A rajatabla. El resultado es el de una obra siempre abierta e imprevisible, que parece empujada por una energía distintiva, ágil y sensible, con frecuencia desafiante y convulsa". Com aconsegueixes ser un músic distingit sense seguir amb la moda o el cànon?

És que no crec en els estils, no crec en els gèneres. Pots tocar boleros i fer-ho molt bé o fer-ho molt malament, i pots tocar Beethoven molt bé o molt malament, no té res a veure el gènere. El que jo sempre he buscat, això sí, és l’excel·lència amb allò que estic fent. Crec que és l’exigència ètica d’un músic.

A part de músic, també et dediques a l’ensenyament. Amb quin dels dos camins t’identifiques més? O els dos són paral·lels?

Bé, l’ensenyament per mi no és una carrera, és compartir les coses que jo he après de la gent més gran que jo. Jo he après unes coses de la generació anterior, i penso que són vàlides, i són aquestes coses que jo crec que puc transmetre als que són més joves. Jo veig que els musics formem una cadena, i jo soc un esglaó més en aquesta cadena.

Com un engranatge...

Sí, i simplement transmetsel que t’han ensenyat. Per mi això és l’ensenyament. Tu em demanes coses, i jo et puc aconsellar segons la meva experiència, que és el que van fer amb mi. Tampoc no m’agrada fer classes magistrals. Toquem, parlem, jo dono la meva opinió, els alumnes et donen la seva opinió, i intentem esbrinar. Perquè no hi ha una veritat, cadascú té la seva veritat, i es tracta de posar-les en comú i veure quines pràctiques podem compartir i quines no.

M’ha cridat l’atenció el concert que vas fer amb cançons de la guerra civil espanyola amb Liba Villavecchia, David Mengual, Jo Krause, Joan Saura i José Luis Gaviana, junt amb el Cor de la Diputació a Girona. Ens podries explicar una mica com va ser?

De fet, no sé com va sortir. Escolto molt la música folklòrica, la música oral i penso que no esta tan lluny de les practiques que fem els improvisadors i els musics d’avantguarda. L’únic que vaig voler fer va ser una lectura contemporània de les cançons que es van tocar a la guerra civil, en el bàndol republicà. Ho vaig fer perquè, apart del valor que tenien en el moment, més que les lletres (que sovint adaptaven a les seves necessitats) m’interessaven les melodies; melodies que no eren inventades als anys 30, sinó que eren més antigues, potser del XIX o del XVII, que havien anat evolucionant amb el temps i que durant la guerra es van actualitzar.

Eren d’alguna regió en concret?

No, n’hi havia de tot arreu, i de fet també buscava això. N’hi havia d’Andalusia, de Catalunya, d’Astúries, i de tot arreu, ja que a tot arreu hi havia cançons que eren maques, i totes tenien un transfons. Quan escoltava la melodia pensava: "és que aquí hi ha alguna cosa més". Va ser com despullar les cançons per tornar-les a vestir amb l’embolcall de l’època en què vivim.

Pel que fa als teus nous projectes, he vist que ara fa poc has presentat un nou projecte, Sai Trio, que fusiona diferents gèneres com el flamenco, el jazz, la música contemporània,..  què ens pots explicar al respecte?

Sempre he estat obert a tot tipus de música, i he fet col·laboracions amb artistes de gèneres diferents. Fa deu anys vaig treballar amb Miguel Poveda. Érem Poveda i Fernández, i fèiem versions de poemes d’autors catalans com la Maria Mercè Marçal, l’Espriu, jo posava la música i el Miguel cantava. Amb el flamenco sempre he tingut una relació molt propera, és una música que no pots esquivar. És aquí i el conec, m’agrada –quan venia el Camaron al Palau, jo era dels que comprava l’entrada el primer dia perquè m’agrada–, és molt autentica i té molt fons.

I ara em permeto el luxe de ser una mica oportunista, i m’agradaria preguntar-te, després de ser el guanyador del Premi Nacional de Cultura, com veus la situació cultural actual?

Ho veig molt malament, seria un hipòcrita si pensés una altra cosa. Ho veig malament perquè estem en un moment de canvi i el primer que fan els governs sempre és retallar cultura. Retallen aquí però no retallaran els bancs, els exèrcits, les autopistes; tot això no ho toquen, però en canvi, sí que toquen tot el que és cultura, ensenyament,... les coses que per algun tipus de pensament neoliberal no tenen valor. I em sembla molt malament, precisament perquè les coses importants de la vida són les que no es poden comprar amb diners.
En el món de la cultura, és en general, estan empobrint el país. Per això quan abans m'has demanat quin consell donaria als joves, he dit que vagin a fora. Primer, per veure’s des de fora; i després, perquè a fora igual tenen més oportunitats per treballar que aquí. Jo, el 90-95% dels concerts que faig els faig a fora. A Espanya no treballo. I si treballo aquí, o bé és en un club que està mal pagat o una vegada cada 3 o 4 anys quan em criden en algun festival. Amb aquesta política que estan seguint amb la cultura, el que estan fent és matar la classe mitjana dels festivals, dels musics i de les discogràfiques. És a dir, o ets un “mega-star” o un “mindundi”. La classe mitjana no existeix, o omples el palau Sant Jordi, o toques a Robadors.

Creus que els premis de cultura i la participació (tan activa com passiva) als festivals culturals o a altres manifestacions culturals, estan a l’abast de tothom?

Evidentment no. No pots accedir-hi perquè normalment són circuits tancats, amb uns interessos creats que t’impedeixen accedir-hi, i malgrat que la majoria de festivals que reben subvencions publiques estan obligats per llei a incloure-hi artistes espanyols, t’inclouen com d’afegit. L’important per ells és que siguis estranger.

Però això passa a tots els nivells.

Sí, jo parlo del meu. Com que prima l’interès econòmic per sobre l’artístic, doncs el que intenten les promotores i els festivals és rendibilitzar al màxim el producte, i és un peix que es menja la cua: han de posar els preus més cars per rebre més beneficis, i per rebre més beneficis han de posar els preus més cars etc... I això provoca que no tothom pugui accedir-hi.