Arnau Tordera

Arnau Tordera, jove filòsof i compositor, és el cantant i guitarrista del grup musical Obeses. Actualment es troba en la recta final dels estudis de composició a l’Esmuc, els quals compagina amb altres projectes diversos que tenen la música com a fil conductor.

Estàs llicenciat en filosofia i estàs acabant composició, com combines aquestes dues facetes?

Quan tenia sis anys vaig començar amb la guitarra clàssica –de manera poc constant i més aviat com una afició– i, més endavant, vaig començar guitarra elèctrica i cant. Sempre he estat estudiant música, però de manera paral·lela vaig decidir iniciar els estudis de filosofia i, posteriorment, els de composició. De l’Esmuc n’he extret tècnica musical; en canvi, la vessant creativa i de reflexió la dec més a la filosofia. Quan penso una peça la imagino des d’una vessant filosòfica i quan, del pensament, la converteixo en música, utilitzo la tècnica compositiva. Es tracta de la combinació de dues disciplines que tenen relació però que, en unificar-les, se’n poden extreure resultats molt més interessants. Per mi, l’art ha de poder expressar-se per la via intel·lectual i per la sensible.

El nom Obeses expressa la vostra inconformitat envers la situació actual de la música moderna contemporània. Què feu vosaltres per combatre-la?

El que pretenem és mostrar una possibilitat creativa que s’articuli a través de maneres de gestar peces musicals que no s’han explorat i que s’alimenten de les dues vessants que he comentat abans, la intel·lectual i la sensible. Sembla que en la música moderna aquestes vessants hagin quedat oblidades i això ha provocat que la humanitat estigui creant peces sense cap convicció que aquestes siguin necessàries. Tinc la ferma creença i seguretat que totes les peces musicals que es fan han de ser necessàries per aportar una vivència i una experiència úniques a aquell qui les escolta. Si l’art és prescindible perd tot el seu valor. En aquest cas, hem ideat una manera de crear peces musicals –entenem peces amb música i amb lletra– que es fonamenta a través de dos eixos principals: el contingut significacional (allò que expressen la lletra i la música com a matèria) i l’estètica. Intentem crear peces que aportin a l’oient una vivència única i, per tant, no viscuda fins llavors. El contingut significacional d’una mateixa vivència es pot expressar amb estètiques diferents, a partir d’aquí el que pretenem és extrapolar aquesta dualitat de vivències a través de la significació i d’allò que es percep sensiblement en l’àmbit de la música, és per això que utilitzem tantes estètiques diferents. L’estètica té un contingut significacional que trasllada l’oient a una vivència concreta de la peça, és el que fomenta el significat concret que es vol transmetre a l’oient.

Una de les característiques d’Obeses és la diversitat de gèneres i estils que utilitzeu en la vostra música. A què respon aquesta exploració estètica?

El multiestilisme és necessari per expressar una contemporaneïtat que està en canvi constant, perquè l’art que manifesta aquest món no pot ser d’una altra manera, un art monòton resultaria contradictori. És per això que apostem per un art ric, variat i a l’alçada d’aquesta realitat canviant, per això expressem les peces amb una diversitat estilística. La voluntat d’Obeses és crear peces úniques que expressin coses úniques.

Aquesta diversitat estilística dificulta situar Obeses sota una etiqueta o un estil musical concret.

Hi estic totalment d’acord i, precisament, una de les coses més divertides que faig sovint és col·leccionar etiquetes que ens han intentat posar i que entre elles semblen antagòniques. L’àmbit dels estils forma part del segle passat, avui en dia un grup no pot limitar-se a una estètica concreta i el públic hauria d’exigir que no ho fes. La nostra voluntat és aconseguir trencar aquesta realitat que prové d’una herència i una necessitat de classificar-ho tot.

Regala petons ha estat la banda sonora del Nadal de TV3. Per què Obeses ha estat el grup musical escollit?

TV3 tenia la voluntat que un grup realment diferent s’encarregués de la cançó de Nadal. Em van donar total llibertat per crear una peça que no pel fet de ser una simple cançó de Nadal havia de renunciar a la riquesa pròpia i característica d’Obeses. És una cançó assequible per tots els públics que entra molt fàcilment però que igualment manté l’essència del grup.  

El vostre últim CD Zel conté una cançó sota el títol Paradís. Quin és el paradís d’Obeses?

La peça, líricament, és una metàfora de la nostra música. En un país on la cultura i especialment la música costen d’arrelar, resulta difícil apostar per tot el que he comentat fins ara. La peça parla d’un èxode que té una recompensa final que, en aquest cas, és el reconeixement que estem tenint per part de molta gent. Sobretot, del que estic més satisfet és d’estar aportant a la gent la certesa que aquest tipus de música és possible i que la seva experiència és extraordinàriament més emocionant i reconfortant que d’altres propostes més majoritàries. Fa poc, la Banda Municipal de Barcelona ens ha proposat de fer un concert conjuntament; coses com aquesta evidencien que Obeses és una alenada d’aire fresc en el panorama musical català. 

La portada és un altre dels elements significatius del CD. Tu mateix vas esmentar que la seva voluntat  era «crear un desconcert fruit de la vivència d’una imatge que et supera». Creus que existeix un paral·lelisme amb la música que conté el disc?

Sí, de fet, en les portades dels nostres dos discos les meves propostes al creador gràfic van ser que escoltés la música i que fes allò que la vivència musical li suggerís. Hi ha un paral·lelisme entre les dues portades, ja que hi apareixen elements esmentats en les peces, i de la mateixa manera que les peces són un viatge d’una gran diversitat, la vivència gràfica d’aquestes peces també s’articula a través d’aquest eclecticisme de la mà de Jordi Farrés, l’autor. Sobre el relleu de la plana de Vic s’hi instauren diverses figures que formen part de la música del CD en una harmonia que, per la seva peculiaritat i pels objectes que hi apareixen, és desconcertant però alhora suggeridora. Hi ha un equilibri estètic absolut de coses inversemblants que acaben tenint una coherència i un resultat exquisit que també trobem en la música.

Aquest desconcert tant visual com musical pot arribar a dificultar la comunicació amb l’oient?

Hi ha gent que té por a ser desconcertada, però aquest no és un públic per la meva música. Tenim diferents tipus d’oients, però jo prefereixo un públic actiu, que sigui capaç de reviure les peces: peces riques per a gent amb inquietuds. La nostra música té un atractiu formal per a una vivència primerenca, però a la vegada ofereix sempre la possibilitat de ser escoltada activament per tal de poder endinsar-s’hi i anar més enllà.

El passat mes de gener vas deixar la teva petjada en l’acte inaugural del Tricentenari interpretant la teva versió del Cant dels aucells. Quina va ser la teva aportació?

En aquesta ocasió se’m va oferir la possibilitat de fer reviure una melodia tradicional catalana i una lletra de l’any 1705 en un acte contemporani a través dels meus dos instruments –veu i guitarra elèctrica– i una orquestra barroca.  No era gens fàcil aportar quelcom que sorprengués un públic tan acostumat a aquesta melodia. Vaig partir de l’harmonització de Pau Casals i alhora volia reflectir en la música el crescendo implícit que conté el text de 1705, de manera que vaig aplicar aquesta gradació a tots els paràmetres musicals possibles, sempre apostant per una estètica moderna. Per mi va ser una oportunitat fantàstica i un privilegi participar d’aquest acte.

Quin és el futur d’Arnau Tordera?

Actualment estic endinsat en diversos encàrrecs de composició, així com en la gestació del que serà el tercer disc d’Obeses. De cara a un futur proper tinc l’objectiu d’encaminar, de manera prioritària, la meva vessant professional cap a Obeses, sempre mantenint la meva part creativa cap a d’altres projectes compositius.