Relleu al capdavant dels departaments

El període al qual em referiré va des de la creació de l’Esmuc i del Departament de Teoria i Composició, a finals del 2000, uns mesos abans de l’inici del primer curs 2001-02, i arriba fins a la data d’aquest escrit. Un total de tretze anys que entronquen amb la gènesi de l’escola, per la qual cosa la filosofia i la tasca del departament resulta indissociable, a grans trets, de la idea i els conceptes sobre els quals es va fundar la institució, i que des de gener de 1999 s’havien anat fonamentant a partir d’alguns referents de conservatoris europeus, així com d’altres vinculats a universitats nord-americanes.

Al Departament de Teoria i Composició se li va unir l’àrea de Direcció a partir del curs 2005-06.

Des del començament de l’escola hi ha hagut molts canvis en els estudis superiors de música a nivell estatal. Fins a aquell moment els estudiants anaven a classe i després marxaven, no feien vida al centre. Era del tot impensable trobar i cursar assignatures de clàssica, contemporània, jazz, moderna, cobla i tradicional, flamenc, antiga, musicologia, pedagogia, composició i direcció en el mateix centre (encara avui l’Esmuc n’és l’únic cas). També era molt excepcional que es toquessin obres d’estudiants de composició, o que els estudiants de direcció disposessin dels recursos actuals per a les seves pràctiques i projectes finals. Els conservatoris tenien sempre una única manera d’ensenyar la teoria i la composició. La composició aplicada que no fos per música de concert no es considerava digna de ser ensenyada. I l’única manera de conèixer i estar en contacte amb l’actualitat i l’avançada musical en altres països era viatjar.

L’Esmuc va revolucionar aquest model decimonònic i ben aviat altres centres de l’estat el van agafar com a referència. També va introduir dues titulacions pròpies que aleshores encara no estaven reconegudes a nivell estatal: Promoció i Gestió (actualment Producció i Gestió), i Sonologia.

El model del departament ha cercat de forma conscient la diversitat d’enfocaments i tendències, una exposició constant a tota mena de propostes creatives a través del programa de compositors convidats en funcionament des del primer any, que ha portat compositors de la categoria de Helmut Lachenmann a viure quatre mesos a Barcelona per ensenyar a l’Esmuc, i la cerca d’oportunitats i col·laboracions constants al llarg dels anys: les dotze edicions del premi de composició “Joan Guinjoan”, més de cent cinquanta estrenes a les audicions departamentals, trobades de Cergy-Pontoise, Orquestra Juvenil de Catalunya, grup instrumental i vocal de la UAB, la Catedral de Barcelona, el museu Picasso, Barcelona 216, cicle 4 x 4, un projecte Europeu Leonardo da Vinci de dos anys amb l’IRCAM, Sibelius Academy i la Technische Universität Berlin, els màsters en Composició amb tecnologies i en Composició de bandes sonores, que ja va per la seva quarta edició, etc.

Els fruits d’aquest model d’escola han estat molt importants en totes les disciplines. Pel que fa a les d’aquest departament, els estudis de direcció han donat excel·lents professionals tant en la seva vessant de cor com d’orquestra, alguns d’ells molt ben situats professionalment en l’actualitat. I els estudis de l’àmbit de composició han donat lloc a la generació de joves compositors més important de les darreres dècades a l’estat, com acrediten tota una sèrie d’indicadors de qualitat difícilment equiparables, com ara: un molt significatiu llistat de premis estatals i internacionals de primer nivell, nombroses beques (entre elles prop d’una desena de La Caixa), freqüents estrenes i programació d’obres dels nostres graduats a cicles nacionals i internacionals, immillorables opinions de departaments de composició europeus on han anat en programes Erasmus, multitud d’encàrrecs, oportunitats i projectes professionals, i una gran internacionalització dels nostres graduats tant en l’exercici professional com en l’accés a estudis de màster i doctorat en prestigioses institucions d’Alemanya, França, Anglaterra, Suiza, Finlàndia i els Estats Units.

Això ha estat possible gràcies a la qualitat del professorat i a l’estructuració d’uns estudis que han cercat la diversitat i l’exposició constant a tota mena de recursos i tendències com a mètode de coneixement integral i d’evolució personal. Un model que ha retornat el concepte de generació, de col·lectiu, a una professió tradicionalment massa individualitzada i aïllada en el seu ensenyament i en el seu exercici professional.

Si hagués de definir un sol element essencial en el canvi de paradigma aquest seria el d’haver posat els mitjans per retrobar el concepte de generació i l’espai col·lectiu de diàleg, de debat, de transversalitat, de compartició d’idees i projectes entre un professorat i un alumnat divers i diversificat, abandonant la tradicional torre d’ivori de moltes dècades anteriors i allunyant-nos del concepte d’escola de pensament únic. Un model que neix i tendeix envers la socialització de la música, del seu estudi i de la seva pràctica professional, com a arrel, motivació i objectiu final.

Fa més d’una dècada, uns pocs van fer una aposta arriscada per crear la primera escola de música pública de l’estat espanyol que impartís totes les disciplines musicals, des de les més tradicionals com Interpretació, Direcció i Composició, fins a les més noves (en un context històric d’ensenyaments musicals) com Producció i Gestió, Sonologia i Musicologia. A més, des de la seva responsabilitat social, aquesta escola també havia d’incorporar per igual tots els llenguatges, des de la música antiga fins al jazz i la música moderna, passant per la música tradicional i la clàssica.

És evident que aquesta proposta passava per la creació d’un nou model d’escola i per extensió una revisió, i de vegades creació, dels continguts i les metodologies d’ensenyament de música fins aleshores existents. No és exagerar dir que aquest nou model, en el seu moment, va ocasionar un terrabastall. Tant és així que encara sovint se’n percep l’eco. La realitat és que aquest nou model funciona, jutjant pels èxits dels nostres graduats.

En el cas específic del departament de Teoria, Composició i Direcció, del qual jo tinc l’honor de formar part, l’èxit ha sigut rotund com a mínim en dos aspectes: els graduats i el desenvolupament de l’àrea de coneixement de la qual som responsables. El primer és clar per la simple observació de programacions de concerts, resultats de concursos i obtencions de beques importants. El segon és una mica més difícil de veure, però no per això menys important. Exceptuant les assignatures de Composició i Direcció principals, la resta de les nostres assignatures proporcionen una part molt important de la base acadèmica necessària per un músic dels nostres temps. Un músic que, a més de dominar el seu ofici, té un bon coneixement de totes les vessants de la música, fet que li permet desenvolupar-se en qualsevol d’elles en un futur ja sigui professional o acadèmic. La revisió del model anterior aquí es veu molt bé: una especialització docent que resulta en un alumnat més complet.

De fet, passats deu anys en què "la nova escola" s’ha fet gran, veiem que els temps finalment ens han atrapat: a l’estat, els ensenyaments artístics estan començant el seu camí cap a un model més universitari i nosaltres ja estem preparats. Queden moltes coses encara per fer i algunes molt difícils, ja que l’ensenyament musical en alguns aspectes s’enfronta directament als ensenyaments universitaris. Però a altres països la reconciliació ha tingut molt èxit i no hem d’oblidar que en aquest procés ocupem una posició privilegiada gràcies a la previsió d’uns pocs.