Parlem d'intervals

Tornem a un tema de terminologia musical. Avui toca fer un interval per parlar de... per cert, com és que tants músics fan un interval per fer un cafè o un cigarret i després, quan tornen a agafar la partitura, només hi veuen intèrvals? Un col·lega italià professor de l’Esmuc, que parla un català que ja voldrien molts catalans, em comentava “Sí, diuen que el parlo bé, però un estudiant em diu que hi ha una paraula que sempre dic malament: interval, que el correcte és intèrval”. Ja hi som, amb la correcció! (Aguanta, Lorenzo, que vénen els almogàvers). ¿Sabeu com en diuen els lingüistes d’aquesta correcció? Ni més ni menys que “ultracorrecció”, un dels esports preferits dels catalans. Consisteix a substituir una expressió perfectament correcta per una que ho sembli. Em remeto a l’article on parlàvem de la jota.

Les paraules no són esdrúixoles perquè sí (o planes amb terminació consonàntica). Les que ho són acostumen a ser llatinismes, que han mantingut l’accent a la mateixa posició que en llatí. Però el llatí no admet accentuació esdrúixola quan hi ha doble consonant entre les dues últimes síl·labes. Per això pot accentuar unísonus o cýmbalum però una pronúncia com mèdul·la seria impossible. Per la mateixa raó, intervallum només admet accent a la a, i el seu derivat català ha de ser, forçosament, interval. Observem els paral·lelismes clavicèmbal / clavicembalista (l simple), violoncel / violoncel·lista (l geminada).

I ara, aprofitem per recordar que alguns dels intervals (musicals) també són víctimes de la mateixa mania persecutòria i se’ns converteixen en nostrades cinquenes (paral·leles), sisenes (napolitanes), setenes (de dominant), i encara em falta sentir que algun pianista practiqui un passatge “de vuitenes” (però no donem idees!). En aquest cas, la ultracorrecció és per confusió (subconscient, esclar) de llatinismes amb presumptes castellanismes. La teoria musical va ser en llatí durant segles, i molt especialment en l’especulació intervàl·lica! I les llengües modernes van prendre del llatí els noms de molts intervals: no pas el de tercera (perquè el ditonus només era major), però sí els de quarta, quinta, sexta, sèptima, octava, dècima... I aquí s’acaba la llista, perquè si hem de parlar de novena, onzena, dotzena, quinzena o dinovena (com en els registres de l’orgue), llavors sí que hem de recórrer als ordinals tradicionals.