Fins a quin punt la música celta és celta

Qui no coneix la imatge d'un piper escocès, estant sol al mig de la boira de les highlands, entonant Amazing Grace? Qui no ha assistit en algun moment a una session en un pub irlandés, movent els peus al ritme de jigs, reels, hornpipes i slow airs? O ha rematat un viatge a la Bretanya francesa ballant en una fest-noz al so de la bombarda? I qui no pensaria, preferentment amb una mirada radiant, en les nacions celtes, creadores d'aquestes músiques modals que ens evoquen temps llunyans i costes rocoses de l'Atlàntic nord?

Evidentment, la música celta està establerta com a gènere musical en tot el món, les seccions corresponents a les botigues de música en donen un testimoni viu; que molta d'aquesta música té implicacions identitàries i/o polítiques més o menys obertes tampoc es pot considerar un fet desconegut. Però qui eren i són aquests "celtes" que semblen definir-se, més enllà de totes les diferències, per la seva música i per un instrument que pot considerar-se emblemàtic per la música celta: la cornamusa?

Si ens atenem a allò que ens ofereixen les ciències, hi ha dos paradigmes d'"allò celta": el primer prové de l'arqueologia i es refereix a una cultura de la qual trobem les primeres manifestacions a Hallstatt (Àustria) i La Tène (Suïssa). Cronològicament parlant, ens queden molt lluny (la de Hallstatt comença entre 800 i 750 a. C., i la de La Tène li segueix a partir del 480. a. C. i fins poc abans del canvi d'era. En general, la majoria d'aquestes cultures celtes desapareixeran fusionant-se amb d'altres, mentre que una minoria dóna lloc, poc a poc, a partir dels inicis de l'Edat Mitjana, a les sis nacions celtes de què parlem més endavant), i geogràficament arriben a abarcar una regió molt extensa, des de la Galàcia a l'est (Anatòlia) fins Éire (Irlanda) a l'oest; des de la Península Ibèrica al sud fins Alba (Escòcia) al nord.

D'aquestes cultures documentades arqueològicament i històrica, moltes conserven encara autodenominacions que indiquen una procedència comuna: així, la consonant velar oclusiva inicial ens permet posar en un sol grup gaèlic (gàidhlig en escocès, gaeilge en irlandès), Gal·lia (el nom romà de França que fins avui serveix com a font d'imatges, des dels cigarrets Gauloises fins Astèrix...), Galiza (< GALLAETIA), els gàlates (insospitats destinataris celtes d'una carta de Pau de Tars) i, per descomptat, la paraula "celtes" ella mateixa. No ens deixem confondre per la pronunciació tardollatina: tant en llatí clàssic (CELTAE) com el grec (κέλτοι) s'utilitza l'oclusiva velar, i la conserven també, entre d'altres, les llengües germàniques (al. Kelten i angl. celts /kεłts/; així podem distingir "celtic" /'kεłtɪk/ 'celta' de "celtic" /'sεłtɪk/, 'club de futbol de Glasgow'...)[1].

Ara bé, què se sap de la música d'aquestes cultures celtes? En general, poc. Les fonts escrites –ja de per sí escasses– provenen d'autors grecs i romans, degut a la tradicional hostilitat de les cultures celtes envers l'escriptura, i contenen només algun esment d'un instrument i poca cosa més; les representacions iconogràfiques escassegen encara més. Els únics escrits amb més informacions pertanyen ja a èpoques posteriors, quan, ben avançat en el camí cap a les nacions celtes modernes, monjos en la majoria irlandesos emprenen una àmplia activitat literària en la qual conflueixen les tradicions paganes amb el cristianisme. Més enllà d'aspectes socials i espirituals, fins i tot aquí les informacions concretes sobre pràctiques musicals no abunden pas; el tema potser més tractat és el dels instruments musicals, on l'harpa (irlandès antic crot o cruit, relacionat amb gal·lès crwth) manté un clar protagonisme.

Sembla difícil, amb aquesta situació documental, establir una relació històrica entre la música dels celtes tal com els entenen els arqueòlegs i la "música celta" actual, i precisament on s'entreveuen més possibilitats de construir una línia històrica, en el cas d'Irlanda, per exemple, s'ofereix un altre paradigma molt més prometedor: el lingüístic...

[1] La paraula "Gal·les" (angl. Wales) i els seus derivats no figuren aquí, atesa la seva procedència germànica que la relaciona amb, per exemple, al. welsch 'italià', 'de llengua romànica', etc. i que fa referència a l'alteritat des de la perspectiva germànica; l'autodenominació Cymru és etimològicament diferent.