Escoles municipals de música

En les darreres setmanes ha estat notícia la possibilitat que moltes escoles de música puguin tancar, o veure el seu funcionament greument afectat, en cas que el govern de la Generalitat deixi de contribuir al seu finançament. Aquest no és, encara, un extrem que s’hagi confirmat, però és ben cert que en els darrers anys l’aportació econòmica del Departament d’Ensenyament al sosteniment d’aquests centres s’ha vist reduïda en un 62%, fet que ha obligat a molts d’aquests centres a prendre mesures molt dràstiques, tant de contenció de la despesa com d’augment de preus públics –amb la conseqüent reducció del nombre de ciutadans que poden accedir al servei-.

Cometríem un error si observéssim el tema en termes de qüestió menor, o puntual, que afecta només a un nombre determinat de persones que volen ‘aprendre música’, o si partíssim del pressupòsit que la possibilitat de tocar un instrument és un ‘afegit’ que les famílies amb ‘inquietuds culturals’ poden voler per als seus fills. Ben al contrari, la mirada sobre la qüestió ha de ser de país. De construcció d’un país. En aquest cas, a partir dels criteris de desplegament de les seves polítiques educatives i culturals.

Tots els països europeus compten amb una xarxa d’escoles de música que estan sostingudes, en una part important, amb fons públics. Aquesta realitat, impulsada a cada país en un moment diferent de la seva història, ha derivat en la realitat que tots plegats coneixem: moltes més persones fent música, ja sigui professionalment o amateur, i en conseqüència, més cicles, més programacions, més sales, més orquestres... En definitiva, un sector cultural que és més ric, més actiu i divers, i que té un major pes sobre l’economia del país.

Però tornaríem a negligir la realitat si centréssim la nostra mirada en el pes econòmic. Essent, aquest, important com és, encara és més destacable el valor de les escoles de música com a agents que aporten valor educatiu, cultural i social als municipis. La xarxa de centres articulada a Catalunya en els darrers 20 anys ha encetat un procés de democratització de la pràctica musical com mai abans no s’havia produït, sense oblidar la seva contribució a articular territoris i a la cohesió social de les persones que els habiten.

No ens cal un gran esforç per adonar-nos, també, del salt quantitatiu i qualitatiu que el nostre país ha fet en aquests anys en l’àmbit de la música, recuperant temps perdut i permetent-nos somniar amb un ‘apropament’ a Europa. L’esforç compartit de les administracions locals, que en són titulars, dels diversos governs de la Generalitat de Catalunya, que des de l’any 1993 van establir convenis de finançament, conjuntament amb professionals i famílies, ha derivat en una realitat musical i cultural molt més rica, de major qualitat i, sens dubte, també més equitativa.

Cal esmentar, per últim, el paper que les escoles de música poden desenvolupar en la millora del nostre sistema educatiu -objectiu absolutament prioritari a qualsevol país-. No redundarem en els valors, suficientment coneguts, que la pràctica de la música aporta als nostres infants i joves, i deixarem només constància de que totes les experiències d’aquest tipus que es desenvolupen a Catalunya en l’actualitat –i n’hi ha unes quantes- són valorades molt positivament per usuaris, pares i municipis, però molt especialment pels equips docents de les escoles, així com per la inspecció educativa. Amb aquest escenari, doncs, el que caldria plantejar és com facilitar la creació de nous espais de col·laboració oberta entre els centres de règim general i les escoles de música, amb l’objectiu compartit de la recerca de l’èxit escolar.

El Departament d’Ensenyament va destinar, el darrer any, 8 milions d’euros al sosteniment de més 160 escoles municipals de música per atendre més de 34.000 alumnes. Com ens mostra la veïna realitat europea, com defensen molts ajuntaments de Catalunya, com demostra la teoria i la pràctica educativa, les escoles de música són una poderosa, insubstituïble i eficient eina educativa que aporta valor cultural i social a la nostra societat. Com a país, no ens ho podem deixar perdre.