Juan Antonio López Moya

Juan Antonio Moya, graduat el 2015 a l’Esmuc en l’especialitat de guitarra flamenca, va presentar ara fa un any el seu primer disc Bordón Negro a L’Auditori. Després d’aquest temps, tenim l’oportunitat de parlar amb ell per veure com està sent la projecció d’aquest músic nascut a l’Hospitalet de Llobregat.

El teu primer disc ara fa just un any que va ser publicat. Com ha estat rebut durant aquest temps?

Doncs ha estat molt bé. Ha tingut molt bona acollida. Crec que és un disc que està a l’avantguarda de la guitarra flamenca. A nivell d’instrumentació incorpora les coses més pròpies del gènere (hi ha cante, balls, percussions...), però també està obert a les harmonies del jazz, que sempre m’han influenciat molt. L’hem presentat amb diversos formats —trio, quartet, sextet...— L'opinió de companys músics també és molt positiva i penso que això és molt important. Tenim previst tancar una gira per Espanya a trio, així que molt bé.

Una de les grans cites de presentació va ser la de l’Auditori el 9 d’abril de 2018. Com prepares els concerts després de sortir de l’estudi?

El que passa és que amb la guitarra ho tens pràcticament tot. Hi ha ritme, harmonia, melodia... Per tant no és difícil l’adaptació al directe. Evidentment, si hi ha més instruments, tot això ho afavoreix, però crec que el directe és bastant fidel al disc. De fet, als concerts quasi sempre hi ha els mateixos músics que van ser a l’enregistrament. Hi ha entre d'altres Ismael Alcina i Pablo Gómez, que també van estudiar a l’Esmuc.

Al treball trobem una clara referència al flamenco d’arrel –amb influència de Paco de Lucia, entre altres– però també escoltem alguna cita a sonoritats jazzístiques. En aquest sentit, et consideres conservador, arriscat...?

Aquest tema de trompetes és una rumba, que vaig enfocar perquè sonés de forma més moderna. Tinc una part de mi que amb el jazz em fa estar més lliure. Però també utilitzo alguns palos que em fan mantenir la tradició. Per això crec que tinc aquestes dues línies. Algun dia m’agradaria fer un disc sense pensar si la música que faig sona a flamenco o no, perquè m’agraden també moltes altres músiques.

Com ha sigut d’important l’Esmuc per definir-te així?

Doncs molt important. Jo ja tenia inquietuds per altres músiques, però amb professors com Dani Pérez vaig poder aprendre moltíssim i vaig adquirir unes línies de treball que encara segueixo utilitzant. En algun projecte, he pogut tocar música de Bill Evans, que m’agrada molt, i projectes així et permeten tenir un coneixement d’aquesta música per a aplicar-lo a altres. L’Esmuc et permet tocar amb companys de l’àmbit del jazz, de clàssica... Això és molt positiu perquè aprens de tots ells.

Quan parlàvem de riscos, com creus que es pot arriscar actualment un músic de flamenco? Hi ha algun terreny que t’agradaria explorar?

Sí. No és que no ho hagi fet ja, però m’agradaria seguir explorant amb el jazz i amb la música de Bill Evans. Quan a algun guitarrista flamenc l’han sol·licitat per fer algun projecte d’aquest tipus, no és tan arriscat com enriquidor. Al final, l'interessant és que cadascú vagi amb la seva veritat. Crec que també es fa per això. Per veure com sona el jazz o la música clàssica amb detalls del flamenco que el músic pot aportar.

El músic de flamenco té bones oportunitats actualment? Quina acollida i quines possibilitats veus per fer carrera com intèrpret?

Si, crec que hi ha bona acollida. Però sempre diré que cal més suport del que hi ha. Penso que aquesta és una de les millors generacions, pel que fa a la guitarra sobretot. Ha evolucionat molt des que el mestre Paco de Lucía obrís nous camins. Això ens permet que el músics de clàssic o de jazz sàpiguen que els de flamenco som aquí també. És el cas per exemple de Paco de Lucía amb el Concierto de Aranjuez o amb John Mcclaughlin i Al Di Meola. Un músic de flamenco pot fer moltes altres músiques, però sempre des de la seva perspectiva.

Tot i així, crec que s’hauria d’apostar més. La gent es pot enregistrar a casa amb les tecnologies actuals i la música no es perd. Però s’ha de tenir un major suport per donar les oportunitats que realment es mereixen. Un disc suposa molt de temps i treball, i si no ven al nivell de la industria musical, acaba sent per a una minoria.

Sovint es diu que cal aquell duende per ser reconegut com a bon guitarrista. Tu creus en aquesta dita?

Sí que hi ha una qualitat innata dins de cada persona, perquè cadascú és únic. Però el duende ve amb el treball. Si no treballes tots els dies amb la guitarra, això no apareixerà. La inspiració no et ve mentre ets assegut al sofà, sinó amb el treball i la constància.