El lèxic musical

Ara fa exactament dos anys vem encetar aquesta secció, dedicada a les paraules i la música, amb un article sobre el terme “flamenco”. No s’hi parlava de l’estil, del gènere, sinó precisament de la paraula per designar-lo. En català? És que hi ha alguna de les llengües del món sencer que gosi canviar-li el nom a un gènere tan amarat de les connotacions del seu origen ètnic i cultural? Doncs, si no vigilem, el català corre el risc de sortir al Guinness per ser l’única llengua tan destralera i, de passada, que quan algú busqui “flamenco” a internet, li surtin els webs de tot el món menys els nostres, de tan guais com som. Us heu fixat en el cartell de la il·lustració? Oi que a primer cop d’ull sembla que estigui en castellà? Doncs no, està en català, però en català intel·ligent. Redactat per algú que té bon criteri i que sap perfectament què s’ha de “traduir” (o què ha d’anar en cursiva) i què no es pot traduir sense trair. O no és trair el flamenco donar-li un nom d’ocell o atribuir-li unes arrels belgues?

El lèxic de la música, en català i en qualsevol altre idioma, està ple de termes tècnics que provenen d’altres llengües. Però no pas per contaminació de llengües dominants i aquestes coses que ens posen tan nerviosos. Ja està bé que ens preocupem d’evitar “barbarismes” innecessaris i que mirem de recuperar els termes genuïns que podrien haver caigut en desús, que no és el cas; però hauríem de mirar de no caure en allò de to throw the baby with the bathwater. Hi ha manlleus lèxics tan justificats –i ara no parlo només del català– que són imprescindibles per a la precisió semàntica i que s’han convertit en termes tècnics internacionals, que faciliten la comunicació entre especialistes de tot el món –i ara tampoc no parlo exclusivament per la música. No és el mateix una cadenza que una cadència; ni una courante que una corranda; ni el cante que el cant; ni un lied que una cançó; ni un chitarrone que un guitarró; ni una passacaglia que un pasacalle; ni la tessitura que la textura... segueixo?

Sobre aquests temes, que són de la incumbència de tots nosaltres, es va parlar en una Jornada a l’Institut d’Estudis Catalans el maig del 2012, amb protagonisme de l’Esmuc, i n’ha sortit un article en una revista especialitzada, que es pot llegir en línia.

Accés a l'article: El lèxic musical, un banc d’experimentació sobre els manlleus.

Hi trobareu una exposició general i entenedora, que no pretén ser exhaustiva ni adreçada als especialistes. Més aviat és una reflexió que ens pot ajudar a veure com això de la forma de les paraules no és cap misteri si es tenen en compte alguns detalls històrics i de sociologia musical. Una vegada més hem de fer una crida a la implicació activa de tots els músics.