Cello Hero

Amb motiu del Barcelona Fiddle Congress que se celebrarà el proper mes de novembre, el trio d’electrocambra CINEMASCOPE –format per Àlex Rodríguez, Cels Campos i Xavier Bonfill– tornarà a l’Esmuc amb el seu “electritzant” The CelloHero Project: el concert per a violoncel i electrònica que l’exalumne Àlex Rodríguez Flaqué va presentar sota la direcció d’Enric Giné com a projecte final de carrera. Una proposta artística que canvia l'orquestra de cambra i simfònica per una orquestra de sintetitzadors, caixes de ritme i ordinadors, i demostra així que l'instrument líric per excel·lència és capaç de conquerir qualsevol estil musical del segle XXI. Per aconseguir-ho, CelloHero parteix de dos objectius fonamentals: explorar l’adaptació de nous recursos tecnològics i electrònics en un instrument clàssic com és el violoncel, i trobar un espai d’equilibri entre la música electrònica, l’experimental i la clàssica en un sentit estètic i formal. Una fusió que ja en la seva estrena no va deixar indiferent a ningú.

L’origen

Després d’anys interessat en convertir el violoncel en una guitarra elèctrica –segurament per la influència del grup Apocalyptica i la bona acollida que tenia per part del públic la distorsió que aplicava al meu violoncel en els concerts de música moderna– vaig descobrir algunes possibilitats tecnològiques que em permetien anar molt més lluny sense haver d’imitar un altre instrument. Aquests recursos tecnològics, juntament amb les ganes de crear una obra musical que fusionés instruments i estils musicals propis de la cultura de masses i el concert clàssic, van fer néixer la idea de basar el projecte final en una interpretació amb electrònica que recordés a les característiques obres solistes de violoncel del segle XIX, però amb un llenguatge i tractament tímbric renovats, partint d’instruments més habituals en grups musicals com Daft Punk o Radiohead. Però aquesta fusió entre instruments i estils musicals ens preocupava en un sentit: la dualitat entre cultura de masses i el concert clàssic mai no ha acabat de convèncer a tothom, malgrat que hi ha hagut diversos exemples en la història recent de la música on aquests s’han unit.

El context: cultura de masses vs. Concert clàssic

Estèticament sembla que costa posar-se d’acord, sobretot si tenim en compte que “els gustos passen a ser vistos com a manifestacions de l’excel·lència moral” com diu el sociòleg Josep Verdaguer en l’article Consumo musical y posición social.[1]

Prova d’aquesta afirmació és que, sovint, des de certs ambients s’ha titllat la música pròpia d’una cultura de masses com a vulgar i fàcil, mancada de la necessitat d’esforç intel·lectual per ser entesa. Ben al contrari, però, hi ha qui manifesta que el concert clàssic ja no és reflex de la nostra societat ni de la nostra manera de viure, i el considera pretensiós i antiquat. Aquesta diversitat de criteris, que demostra també la freqüent necessitat de pertànyer i defensar un àmbit propi on sentir-se acollits i identificats per raons socials, culturals o polítiques, no deixa de ser una “institucionalització dels nivells culturals, que són interpretats com a nivells de qualitat estètica, intel·lectual i moral” [2]. Els fets de pertànyer i defensar no haurien de ser cap problema mentre no es caigui en el parany de rebutjar alternatives i estils de música i art diferents del nostre context habitual. Si així fos, ens hauríem d’adonar que en el fons estem subestimant altres estils de vida i de música, segurament per falta de coneixement i experiència, perquè parlar de com sona una música també és parlar de qui, com, i on s’escolta una música; i, de fet, sovint podrem valorar la música més dins el context en què es produeix que no pas per si mateixa. Vist això, apostar pel CelloHero era acceptar un repte interessant, però també impregnat d’una incertesa que arribaria fins al mateix dia del concert: en cap moment imaginàvem quina seria la reacció del públic –ni del tribunal... Agradaria un concert amb tanta fusió d’estils? El concert tindria una identitat pròpia? El públic aplaudiria entre moviments? Es podria arribar a interpretar tant a un festival de música clàssica com de música moderna?

La tecnologia

Ha passat gairebé un any i mig d’aquell 17 de maig de 2012. Aleshores CINEMASCOPE va posar per primera vegada en escena un projecte que, durant tot aquest temps, no ha deixat d'evolucionar musicalment i tecnològica: avui en dia, el projecte compta amb uns recursos que fa un any no tenia; d’altres s’han deixat d’utilitzar simplement perquè s’han reemplaçat per noves tècniques i instruments. Això respon a la necessitat que té el projecte d’anar optimitzant progressivament els seus recursos tecnològics i de trobar l'equilibri perfecte entre adaptar aquests avenços a la idea musical i viceversa. A continuació podeu observar un llistat dels instruments i “artefactes” més rellevants que apareixen a escena:

Violoncels

Fotografia cedida per Joan Sebastià

Violoncel acústic: És l’instrument solista, amb el paper més determinant i amb més contingut melòdic del CelloHero. Serà el que s’encarregarà, a excepció de dos dels sis moviments del concert, de dur la veu cantant en diàleg amb “l’orquestra” electrònica. El violoncel, com la resta d’instruments que apareixen al concert, necessita ser amplificat. Per fer-ho s’ha optat fer una mescla de senyal d’àudio entre dos dispositius: un sistema de captació piezoelèctric G&Fills creat pel luthier badaloní David González i dissenyat expressament per les característiques acústiques del violoncel que s’utilitza en aquest concert, i un micròfon de condensador sE Electronics GM-10 cedit pel professor de l’Esmuc Ferran Conangla. Ambdós dispositius van connectats a un preamplificador a vàlvules i transistors Preesonus TubeBlue que donarà un cos idoni al so provinent dels sistemes de captació esmentats.

Violoncel elèctric G&Fills Enterprise: Construït pel luthier David González, aquest instrument ens permet crear efectes sonors més complicats d’aconseguir en el violoncel acústic. Recordem que l’instrument elèctric és l’ideal per evitar la realimentació del so i els harmònics no desitjats que acostumen a produir els instruments acústics que incorporen caixa de ressonància. D’aquesta manera, convertir les notes tocades al violoncel en informació digital –protocol MIDI i OSC– és molt més senzill i no s’obtenen resultats estranys, o dit d’una altra forma, notes fantasma. Per poder realitzar aquesta conversió necessitarem el dispositiu Sonuus i2M musicport: aquest convertidor monofònic detecta per anàlisi freqüencial la nota que està sonant a l’instrument, i la seva dinàmica amb la intensitat de volum que està rebent. El resultat és una nota i una velocitat MIDI que a través de la connexió USB que incorpora són enviades a l’ordinador. En aquest últim decidirem com utilitzem aquesta informació, com si d’un teclat o controlador MIDI-USB es tractés.

Sintetitzadors i caixes de ritme

Korg Monotribe: Els Monotron i Montribe són petits sintetitzadors de cinta purament analògics. Recordem que els sintetitzadors analògics van ser molt populars en la música moderna dels anys 1960 a 1990 fins que va aparèixer l’era de la síntesi digital que perdura encara avui en dia com a primera elecció. La moda d’aquest món digital –en part comprensible pels avantatges tecnològics que aquest nou sistema aportava, juntament amb l’aparició també del PC– va fer que la comercialització dels sintetitzadors analògics caigués en picat, fins arribar a la fabricació només de models molt concrets i cars en comparació als digitals –com el Moog Minimoog Voyager–, i es convertís en una eina exclusivament per als “quatre” músics i grups que s’ho podien permetre. Però recentment, igual que la fotografia amb carret, el so retro ha tornat a renéixer a les nostres vides musicals, i empreses com Korg han sabut trobar el camí de l’èxit en el moment més adequat gràcies als seus Monotron i Monotribe: petits sintetitzadors analògics a l’abast de tothom. Són extremadament senzills, però permeten una gran combinació i diversió amb un so molt càlid i gruixut típic de l’analògic. A més, com anuncia la pròpia marca japonesa, han estat construïts amb el mític filtre que va donar la glòria al sintetitzador monofònic Korg MS20 entre 1978 i 1983, i que el 2013 ha estat reeditat en la seva versió MS20-mini. Al CelloHero el Monotribe juga un paper clau, ja que aquest sintetitzador disposa també, a part del seu generador de voltatge per cinta, de tres sons analògics de percussió integrats a un seqüenciador al més pur estil caixa de ritmes. Els sons bombo, caixa i hi-hat serveixen en moltes ocasions per fer les bateries analògiques del concert.

Arturia Minibrute: Aquest instrument de marca francesa també és un sintetitzador analògic monofònic, però amb la diferència que les notes són controlades per teclat i no amb cinta com passa en els Monotribe i Monotron. També disposa d’un arpegiador que donarà molt de joc en diverses parts del concert.

Fotografia cedida per Joan Sebastià

Clavia Nord Lead 2X: És el sintetitzador polifònic i digital del projecte. Amb aquest instrument podem crear textures i coixins sonors en aquells punts més atmosfèrics, i en ocasions també dramàtics, com ara la part inicial del primer moviment. A més, per la sèrie de controls que ofereix, és molt pràctic per modificar el seu so en directe, i aconseguir interessants modulacions a través de filtres, LFO’s i modificació de les ones. Al disposar de sincronia MIDI, també ens permet –tal i com passa en el segon moviment del concert– tocar els sons del NordLead a través d’altres instruments com ara el violoncel o el piano.

Akai MPC 1000: El “samplejador”/seqüenciador MPC (Music Production Center) de l’empresa japonesa Akai és un gran referent en la música electrònica, especialment per a percussions i bateries electròniques, ja que permet realitzar una excel·lent interpretació a l’hora de crear ritmes amb els seus pads sensibles al tacte. Dels diferents models de MPC que han fabricat des de l’any 1988, l’utilitzat per CINEMASCOPE és el model MPC 1000. Aquest dispositiu ens permetrà interpretar ritmes electrònics i llençar samplers (mostres d’àudio) en el concert. A més, gràcies a la seva connectivitat MIDI, es sincronitza perfectament amb l’ordinador de manera que, pressionant sobre el botó de Play o Stop al MPC, podrem alhora activar o desactivar altres processos externs al seqüenciador.

Processadors d’efectes

Moog MF104M: Aquest processador d’efectes analògic permet crear retards d’àudio, en ocasions quasi de durada infinita, originant caòtics plans sonors. Té sincronia via MIDI i pot ser controlat des de l’iPad.

Controladors

Fotografia cedida per Joan Sebastià

MacBook: És la centraleta d’operacions. Gràcies al programari PureData i Ableton Live podrem administrar totes les senyals MIDI que s’envien als instruments, actualitzar en un segon els ajustaments que es necessiten a cada moviment del concert, rebre les informacions de l’iPad i iTouch i finalment processar i gravar àudio en temps real.

iPad 2 i iTouch: Són dos perfectes controladors via WIFI per interactuar amb totes les funcions de l’ordinador, i més concretament, del programari PureData.

L’obra

Trencant amb els típics concerts de tres moviments del període del classicisme i romanticisme, el CelloHero –compost per CINEMASCOPE i el productor iGGY RoT– es divideix en sis moviments molt diferents i amb una durada total d’aproximadament 45 minuts. Com a principal influència del projecte podem esmentar el Concert per a violoncel i banda del pianista i compositor austríac Friedrich Gulda. És evident que, si escoltem els dos concerts, aparentment no s’assemblen en res. Però, si parem atenció, ens adonarem que comparteixen dos punts molt importants. El primer és la unió de la música de la cultura de masses i el concert clàssic: en el primer moviment del concert de Gulda podem apreciar clarament un llenguatge propi del jazz i de les bandes sonores d’acció dels anys 70 –tipus Mission Impossible, S.W.A.T, o Starsky and Hutch– però a la vegada amb fragments típics de la música clàssica amb cert nacionalisme extret dels Alps suïssos. L’altra semblança que comparteixen ambdós concerts és justament la gran diferència que hi ha entre cadascun dels moviments del concert. A continuació, anem a descriure breument quines parts formen el CelloHero.

El primer dels moviments és clarament el més llarg, amb uns 15 minuts de música. Com en molts concerts del romanticisme, també és el més dens tan a nivell de forma i timbre. El concert comença simbòlicament amb l’efecte sonor THX –certificat de qualitat de so creat a l’any 1983 per la companyia Lucasfilm per acreditar que la banda sonora de la pel·lícula El retorn del Jedi, de la saga Star Wars, es podia escoltar en bones condicions. D’aquest efecte s’enllaça una tranquil·la atmosfera que serveix de coixí per donar entrada al motiu principal del primer moviment i que apareixerà més endavant en punts força dramàtics. El final d’aquest moviment, que per al violoncel és una de les parts més virtuosístiques de tot el concert, imita les cadences del segle XIX de l’instrument solista. 

La delicadesa inicial dels pizzicatos amb delay del segon moviment contrasta substancialment amb el contundent final del primer. Amb una duració aproximada de 6 minuts, aquest moviment de textura ambigua està format per petits sorollets electrònics filtrats pel NordLead que acompanyen tota l’estona el piano elèctric i el violoncel acústic. Una difuminada part més rítmica a compàs ternari, que va jugant amb els accents musicals, introduirà a una decadent part final del moviment.

El tercer moviment té una durada d’uns 5 minuts, i és clarament el més dramàtic de tot el concert. El violoncel acústic canta una melodia lenta sota l’acompanyament minimalista d’un piano percudit amb cordes tapades i samplers orquestrals que moren al final del moviment sota la presència d’un contundent baix de sintetitzador i un glitch electrònic en forma de loop.

El quart moviment és una improvisació basada en uns esquemes musicals pactats prèviament a partir d’una seqüència electrònica que apareix en la secció central del moviment. Aquesta seqüència aporta una textura i ritme constant característics de la música electrònica, que contrasten amb les melodies més lliures del piano preparat. A més, en aquest moviment apareix per primera vegada el violoncel elèctric que, a partir de la interpretació de l’instrument, manipula el processador d’efectes Moog MF104M. És el moviment més abstracte, amb una durada aproximada d’uns 6 minuts.

El cinquè moviment, també d’uns 6 minuts de durada, arrenca sobre una rítmica seqüència modal programada en PureData. Acompanyat d’un piano a quatre mans, i amb tonades en la seva secció central que recorden la música pop, el violoncel elèctric torna a ser protagonista en aquest moviment i activa, a través de la interpretació de l’instrument, uns acords programats que sonaran via MIDI des del sintetitzador NordLead.

El sisè i últim moviment és el més bipolar de tots: serà un moviment politonal que viatjarà des de la part més “comercial” del concert a la textura més “contemporània”. La seva secció central està formada per una improvisació lliure, que el violoncel acústic aprofitarà per enregistrar-se en capes, creant així un explosiu paisatge sonor que arribarà al final del concert amb una prèvia interacció amb el públic.

El futur

CelloHero fa palesa la necessitat que té el violoncel d'obrir-se a un món cada vegada més present en la música electrònica. És per això que l'ús d'aquestes tecnologies en el violoncel i en el violoncel elèctric pot ser un punt d'inflexió sociocultural per al públic, però també per professors, centres educatius musicals i intèrprets. Perquè no es tracta simplement d'aplicar una tecnologia a un instrument, sinó d’entendre una altra manera d'ensenyar, de programar concerts, de construir instruments, de compondre i d'escoltar.

The CelloHero Project i CINEMASCOPE us esperen al Barcelona Fiddle Congress el dia 16 de novembre de 2013 a les 17:30h a l’Esmuc. Si esteu interessats en aquest projecte també podreu trobar més informació i dates de concert al web cellohero.com i a cinemascopemusic.com

[1] i [2] VERDAGUER, Josep. “Consumo musical y posición social”. A: La música y su reflejo en la sociedad. Barcelona: Indigestió Musical, 2009, p. 19-26.