El 'modo dórico' del flamenco I

Entre els molts termes que circulen per fer referència al mode que contribueix decisivament al caràcter “exòtic” del flamenco n’hi ha un que crida l’atenció, i especialment la dels músics: el modo dórico. Naturalment, a una persona que coneix tant el mode (mi-fa-sol(#)-la-si-do-re, en la seva variant més senzilla) com algun sistema teòric (de la música clàssica o del jazz, tant és...) li sorprendrà la nomenclatura, perquè el mode de mi rep, normalment, el nom de frigi (o frigi dominant, si considerem el sol#), mentre que el dòric és el de re (re-mi-fa-sol-la-si-do).

Però un coneixedor de la teoria musical grega veurà amb facilitat que aquesta situació es correspon amb la nomenclatura clàssica grega. Aquí, el mode dòric descendeix de mi a mi, mentre que el frigi ho fa de re a re. Més enllà de qüestions que ara no venen al cas (com es va produir aquest canvi, a l’Antiguitat tardana o principis de l’Edat Mitjana, i perquè?), aquesta coincidència obre una fascinant perspectiva sobre la relació entre la teoria musical grega i el flamenco (o la música espanyola en general). No estranya gens que certs autors, entre ells un dels “flamencòlegs” més clàssics, Hipólito Rossy, en treguin la conclusió que “el modo dórico lo importaron los griegos del Sur español, aunque al sistematizar las escalas le dieran el nombre de Doria.” [1]

Evidentment, l’esperit ultra-nacionalista de la dictadura (la primera edició de la Teoría de cante jondo és del 1966) argumenta aquí en la línia de minimitzar la influència d’altres cultures en el flamenco (àrabs, jueus, roma [2], etc.) en favor d’un naixement purament espanyol d’aquesta música. Considerant que l’escala en qüestió es troba pràcticament al voltant de tot el mediterrani sota els noms més diversos, i que el terme “modo dórico” aplicat al mode frigi reflecteix un ús força recent i gens tradicional, la tesi d’una procedència espanyola del mode, robat pels grecs i rebatejat dòric gairebé adquireix un caràcter de sàtira real.

Però fins i tot si no s’arriba a tals extrems, és a dir, acceptant que el mode dòric és una construcció teòrica grega d’una realitat que està present en un espai geogràfico-cultural molt ample, aquesta relació no deixa de tenir el seu interès, perquè al cap i a la fi permet relacionar el flamenco amb una cultura de gran prestigi que, a més a més, no comparteix les associacions exòtiques (per exemple, islàmiques) que semblen molestar tant a alguns escriptors que pretenen situar el flamenco dins una Espanya cristiana per definició. I vet aquí la raó de ser més probable del terme “modo dórico” (assumint que la probabilitat d’un ús terminològic continu dins la tradició oral des de l’Antiguitat fins l’aparició del flamenco és pràcticament nul·la): conferir-li un caràcter d’antiguitat (no oblidem que, a les cultures europees, l’antiguitat és un valor en sí mateix) i dignificar-lo gràcies a poder relacionar-lo amb una cultura que sovint es considera la mare d’Europa.

[1] Rossy, Hipólito, Teoría del Cante Jondo, Barcelona: CREDSA, 1998, p. 27.

[2] Preferim utilitzar aquest terme en lloc del més habitual “gitanos”. Tot i que aquest és utilitzat a Espanya com a autodenominació pel col·lectiu mateix, també s’utilitza amb connotacions pejoratives fora d’ell. Per això s’ha optat pel terme “roma”, acceptat a nivell internacional com a autodenominació.