Marc Migó

Marc Migó (1993) va començar a estudiar música de manera autodidacta. Després d’uns anys fent composició i contrapunt amb Xavier Boliart i piano amb Liliana Sainz, va entrar a l’Esmuc per estudiar composició. Durant aquests anys la seva música ha estat interpretada en festivals com June in Buffalo Festival 2014 i Charlotte New Music 2015, i també premiada en concursos internacionals com Orient/Occident el 2015 i 2016, entre d’altres. El 2017 va cursar un Màster de composició a la Juilliard School of Music de Nova York, on l’any vinent farà el Doctorat.

Primer de tot una presentació. Marc, com et definiries davant d’una persona que no et coneix?

Marc Migó, músic i compositor, i que ara començaré un doctorat a la Juilliard School of Music de Nova York. Més personalment, et diria que sóc una persona de ment oberta, i diplomàtica també: no m'agraden els conflictes, m’agrada dialogar.

En quin moment i per què decideixes endinsar-te en el món de la música?

Aquesta és una història curiosa. De petit vaig començar fent violí, però no m’agradava, perquè era una obligació i el que em deien en relació a ell, m’entrava per una orella i em sortia per l’altra. Per a mi, ha estat i va ser una activitat extraescolar que se’ls fa fer als nens, i ja està. Però als 15-16 anys, pel meu aniversari, el meu avi patern em va regalar una col·lecció de discs de la Deutsche Grammophon. Venien els discs i unes revistes/llibrets que parlaven de cada compositor. I això va ser una revelació espiritual per a mi. Em vaig enamorar sobretot de Mozart. Fins i tot, cada matí durant el trajecte d'autobús que em portava a l’escola, que era d’uns 40 minuts, m’escoltava pràcticament sencer el Requiem de Mozart. Al cap d’uns anys em vaig adonar que això era el que realment m’apassionava i m’agradava. Llavors vaig estar estudiant privadament amb Xavier Boliart i al mateix temps vaig fer piano amb Liliana Sainz. Després d’això, vaig fer les proves d’accés a l’Esmuc i hi vaig entrar. Vaig estar estudiant quatre anys aquí, i després cap a la Juilliard School of Music de Nova York. Allà he fet dos anys de màster i ara l’any vinent hi començo el doctorat.

I per què el piano i la composició?

El piano, més aviat el vaig començar jo sol de manera autodidacta. Treia cançons que m’agradaven d’oïda i vaig començar molt ràpidament a fer les meves pròpies composicions, malgrat saber poc de música. I d’aquí sorgeix, doncs, l’impuls d’enfocar la meva vida cap al piano i cap a la composició.

Vas triar d’estudiar a l’Esmuc per algun motiu concret? I quines experiències i records en treus?

Home, primerament per la bona reputació que té l’Esmuc com a centre. Però també va ser, sobretot, perquè sabia que hi impartia classes un dels pocs compositors que coneixia en aquell moment: en Salvador Brotons, una persona que aprecio i respecto molt per tota la feina que fa i ha fet, i és un del grans d’aquí. L'experiència extreta de l’Esmuc va ser molt rica i molt variada amb vivències de tots colors. El que recordo amb més afecció són les lliçons de composició amb Agustí Charles, Salvador Brotons i Albert Guinovart. L’Esmuc té un professorat de primer nivell, a part que la gent que vaig conèixer aquí és de molta qualitat. Recordo que va ser una època de molta feina i tasques, però només tinc paraules d’agraïment, sobretot a l'especialitat de composició.

Per quin motiu vas triar anar a estudiar el Màster a la Juilliard School of Music de Nova York?

Fou quan estava acabant el grau superior aquí a l’Esmuc que vaig decidir d’anar a Amèrica. El motiu va ser perquè aquí la situació és bastant trista, em refereixo sobretot en el meu àmbit, però segur que és bastant extensible en general, en el món de la música. Costa molt que estigui ben vista i reconeguda, que hi hagi una audiència que vagi darrere, i segons quin estil de música fas et trobes amb parets de dogmatismes, que et miren per sobre de l’espatlla si fas una cosa més accessible, si abraces la tonalitat, si d’alguna manera ets menys intel·lectual… Volia, doncs, un lloc on la gent i la societat amb interès per la música tingués una ment més oberta. A part d’això, un lloc on tingués més oportunitats, més recursos, etc. Per això vaig pensar que Estats Units està ple de centres extraordinaris. Vaig fer proves a set centres diferents, de les quals estic molt orgullós perquè em van agafar a tots. Però, des del principi la meva primera opció va ser la Juilliard, perquè té una reputació molt bona, i perquè té un nom, ja que fins i tot gent no entesa en música la coneix. A part, la qualitat dels professors i de la gent que hi ha allà és absolutament fora de sèrie. Això va ser un xoc, sense desmerèixer l’Esmuc, és clar, però era una cosa que no podia comparar amb res.

Quines experìencies i records en treus?

Els recursos que hi ha i que tens a l’abast són molt destacables, si tens algun projecte en ment pots aconseguir, si el vens bé, que te’l financiïn. I em xoca bastant perquè en un lloc així patia pel tema de la competitivitat, l'estrés i el ritme frenètic, i va ser completament diferent de com m’ho esperava, realment hi ha un gran sentit de comunitat. Hi ha un gremi de músics amb una orquestra que toca només obres del grans autors americans. I aquí, per exemple, no tenim un corpus. Quin és el cànon dels compositors catalans? No n’hi ha, d’això. A banda de formar-me com a compositor, també m’ha servit per saber fer les coses bé, tenir un nivell d’exigència musical i artístic el més alt possible, tenir un compromís amb les arts. I tot això em va moure a estudiar el doctorat allà, i per sort m'han agafat.

Actualment tens algun encàrrec compositiu?

Ara he acabat un encàrrec per Alemanya, un trio. M’ha encarregat també, la New Juilliard Ensemble, una obra que s’estrenarà a l’abril a l’Alice Tully Hall. I un altre per al National Sawdust per aquest novembre. A part d’això, aquest estiu organitzaré una sèrie de concerts presentant la meva música, i això ho enregistrarem en un disc.

Finalment, com definiries la teva música?

Aquesta pregunta de com definiries la teva música és una de les preguntes que tot compositor odia, ja que això suposa haver d’utilitzar etiquetes. Jo espero fer bona música, i que sigui una música que comuniqui, que expressi emocions, m'agrada fer ús de la tonalitat, però al final que sigui el meu llenguatge, que incorpori també un cert eclecticisme. M’agrada incorporar certs elements dels diferents llocs on he estat, i, sobretot, establir un diàleg amb l’oient.

I quina de les teves composicions destacaries?

De les peces que m’estimo més, en diré dues. La primera, un concertino per a piano i orquestra que es va tocar per primera vegada el 2016 a Lviv, Ucraïna. I també s’ha tocat en versió de cambra aquí, a Barcelona. L’altra és un coble concert per a violí i piano, un encàrrec del duo argentí Isas Kwiek que, si tot va bé, s’estrenarà aquest novembre. L’he presentat en diversos concursos i és potser la meva obra tòtem, ja que ha estat premiada a bastants llocs.