Joan Magrané

Compositor reusenc guardonat amb múltiples premis, entre els quals, el premi Reina Sofia 2014. Va estudiar a l’Esmuc amb Agustí Charles, a la Kunst Universität de Graz amb Beat Furrer i actualment està cursant un màster  de composició al CNSMD de Paris amb Stefano Gervasoni. Però aquests noms no són els únics dins la seva carrera. Altres com Mauricio Sotelo i Jesús Torres –entre molts d'altres– han sigut els referents per aquest jove compositor, ja de gran rellevància dins el món compositiu.

Com has viscut la noticia del premi?

Evidentment amb una gran alegria i com un gran honor també. Molts dels meus mestres i compositors més admirats l’han obtingut (en Ramon Humet, l’Agustí Charles, en Mauricio Sotelo, en Jesús Torres...) i poder passar per la mateixa experiència m’omple de joia. Igualment possibilitarà que per fi pugui estrenar l’obra en qüestió, que és la meva primera obra orquestral i que portava ja gairebé dos anys al calaix.

De tots els que has guanyat, Premio Injuve (Madrid 2010), el 3r premi de la Franz Josef Reinl-Stiftung Competition (Viena 2012), el Premio dal Ministro della Gioventù (Udine 2012), el Berliner Opernpreise-Neuköllner Oper (Berlín, 2013) i el XXXI Premio Reina Sofia (Barcelona, 2014),quin és el més significatiu? Per què?

Cadascun d’ells m’ha aportat quelcom de bo. No com a premi en sí sinó pel que han comportat després. A tall d’exemple puc explicar la sèrie de casualitats que propicià l’estrena del meu segon quartet de corda amb el Quartet Gerhard i que és un dels treballs dels quals em sento més satisfet. Amb el quartet ja ens coneixíem dels nostres anys d’estudiants al Conservatori de Vilaseca i després a l’Esmuc. Uns anys més tard ens vam retrobar a Madrid, on ells van rebre el premi Injuve d’interpretació i jo el de composició, i allí ja vam parlar de fer alguna cosa plegats. Uns anys després vaig escriure un primer quartet de corda, i el fet que guanyés un premi a Viena va despertar l’interès de Joventuts Musicals de Banyoles i l’Ateneu de la ciutat, justament quan preparaven una residència amb el Quartet Gerhard. La idea d’una obra per a ells va ser més que lògica i altament plaent!

Estèticament parlant, què destacaries de la teva obra?

Jo penso la música com un diàleg constant amb la pròpia tradició cultural i com quelcom bastant allunyat de conceptualismes i abstraccions. Intento, doncs, crear i suggerir imatges sensorials per tal de convertir l’audició en una experiència més enllà de seure còmodament, escoltar superficialment i aplaudir de manera condescendent. El meu món musical està molt lligat a la música del passat, sobretot l’anterior a Monteverdi, i aquest fet hi té un gran impacte, tot escampant-se des de la idea inicial fins a cadascun dels paràmetres musicals (timbre, harmonia, gestualitat...).

A quin públic va dirigida la teva obra? Com n'esperes la recepció?

Mai no m’ha passat pel cap la idea de transgredir en res o encara menys la del nou pel nou. En relació amb la música i l’art en general, sóc més partidari del vers de Foix “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, deliciosa contraposició a anys llum de les idees de les avantguardes. Així doncs jo no pretenc allunyar-me del que significa escoltar música per a mi, lluny de radicalitats: un acte molt semblant a llegir poesia. Simplement escric música sobre el que a mi m’interessa i m’emociona; en presentar-se en concert allò principal és intentar transmetre aquesta passió a l’oïdor.

He vist que a la teva web hi ha una citació de Richard Wagner: “Du siehst, mein Sohn, zum Raum wird hier die Zeit” (Mira, fill meu, aquí el temps esdevé espai). Què significa per a tu?

Des de sempre he estat un fervent wagnerià i aquesta idea seva d’unificació de temps i espai em sembla molt interessant, suggeridora i molt apropiada al fet musical. D’altra banda, el Parsifal és una de les obres que més aprecio, tant pel contingut com pel que significa en l’ús del timbre i la instrumentació.

A la teva web, surt que la poesia i altres referències extramusicals, entorn sobretot al misticisme i les obres d’altres compositors, juguen un rol crucial al teu procés creatiu. A què es refereix?

Jo per a crear, per a encendre l’espurna de la imaginació, necessito d’un o diversos inputs que em serveixin d’impuls. La poesia sempre està present en la meva vida i en la meva taula de treball (penso en Pere Gimferrer, en Dino Campana, en José Ángel Valente...) però també les arts plàstiques (Miquel Àngel, Duccio, Piero della Francesca... o Miquel Barceló). Com abans he comentat, la meva relació amb la música anomenada "antiga" és més que íntima i estreta, fins al punt d’escoltar-ne durant l’acte mateix d’escriptura per tal de deixar que el llapis s’influeixi del seu caràcter. Són per a mi importantíssims, i molt estimats, compositors com Josquin, Lassus, Gesualdo, els Gabrieli, Monteverdi, així com el so dels seus instruments, com el cornetto.

Quins projectes tens en ment?

El més proper són dues estrenes a París: al maig una peça per a flauta, violí i violoncel inspirada en un tractat de funambulisme de Philippe Petit, i al juliol un trio de cordes que serà estrenat pels solistes de l’Ensemble Intercontemporain. Justament amb aquest mateix grup tornaré a treballar l’any vinent amb una obra per a clarinet, arpa, violí, viola i violoncel. També en breu començaré a treballar en una obra per a gran ensemble (uns 20 músics) i gran durada (uns 30 minuts) per al concert final del màster que estic fent ara mateix aquí a París. Un altre projecte pròxim i molt il·lusionant són unes petites peces per a cornetto i arpa triple per a una peça teatral sobre un poema de Pessoa.

Has treballat només a Europa? No t’has plantejat quelcom a nivell més internacional?

Tant per tradició com per gustos em sento molt i molt lligat a la cultura europea, i de moment no ha nascut en mi la necessitat d’anar mar enllà, però no se sap mai. Tot i això, la composició a dia d’avui és un treball que hom pot fer des de qualsevol indret i viatjant només per a assajos o coneixences.

Què en penses, del món de la composició actual?

Crec que en la nostra generació, i gràcies al treball ja fet pels nostres professors i la seva generositat, el món de la creació actual s’està alliberant de certs prejudicis que ens havien empresonat en una torre d’ivori, allunyada de la més important de les finalitats de l’art, que no és altra que la comunicació. També som una generació amb una gran passió pel nostre treball i pel treball dels altres i molt variada i plural, i això, l’obertura i la llibertat, és quelcom que no sempre havia estat tan present. La salut és bona, cal només no defallir.

Què els diries als estudiants de composició avui en dia?

Sobretot que no tinguin por en deixar fluir sobre la seva música tot allò que els mou interiorment i que cal treballar, treballar i treballar perquè aquest és d’aquells oficis, com tots els que vénen de més antic, que requereixen una total implicació, dedicació i una indispensable passió.