La bellesa que es gasta

Deia Salvador Oliva a la introducció a les seves versions dels Sonets de Shakespeare: “Seria interessant disposar d'informacions referents al nombre d'autors clàssics que llegeix la gent (no parlo de les lectures obligatòries imposades a instituts i universitats, ni dels llibres que es compren i no són llegits). Si disposéssim de xifres, coneixeríem millor aquesta realitat i ens adonaríem que no hi ha més cera que la que crema”.

Quan topes amb un clàssic per primer cop, pot passar que la topada no sigui frontal, d'aquelles que arriben al moll de l'ànima de manera immediata; però que no s'esdevingui el miracle no vol dir que no hi hagi res a fer. Fins i tot si aquest primer cop ha estat per imposició acadèmica o perquè es tracta d'un dels cent o deu mil títols que diuen que has de llegir abans de morir, sempre hi pot haver segona i tercera oportunitat, que solen arribar gràcies a aquells que fan coses de debò útils perquè ens hi acostem.

Original anglès, versió en prosa i versió en vers; Oliva va trobar una manera d'acostar-nos als 154 sonets editats a Londres el 1609: traducció literal amb notes que revelen la riquesa de sentits de l'original i combinació d'alexandrins i dodecasíl·labs per encabir en català les deu síl·labes de cada vers anglès. Altres traductors, com Gerard Vergés, han triat el decasíl·lab. I ara, al CD Fool of Love, editat per Col Legno (2012), Karsten Riedel, cantant, pianista i guitarrista, i el conjunt de vent i corda Franui presenten 16 d'aquests sonets, 16 cançons de l'espectacle amb el mateix nom que aquests músics excepcionals encara representen aquest juny al Burgtheater de Viena, juntament amb quatre actors i un titellaire que dóna vida al mateix Shakespeare.

Karsten Riedel i el grup Franui

Amb el so del que s'ha anomenat village pop, Riedel posa veu i un caràcter únic i adequat a cadascun dels 15 sonets dels primers 126 en què el poeta expressa el seu amor per un noi jove amb “rostre de dona” (sonet 20): li aconsella que es casi i tingui fills perquè perduri la seva bellesa (sonets 2, 3, 6, 9 i 14), natural, sense artifici (sonet 68), a la qual no escauen els tòpics (sonet 21), abans que el temps la destrueixi malgrat que perduri en els versos (sonet 15); es lamenta que la seva absència torni hivern la primavera (sonet 98) i que els ulls no tinguin “...aquell immens tresor / de poder veure no les formes, sinó el cor” (sonet 24); confessa que “... ens cal ser dos, / tot i que el nostre amor és un i fort” (sonet 36); tem el poeta rival (sonet 80), i obté consol del dolor amb els amors a tres bandes amb la dona morena (sonets 41 i 42) que és probablement la dark lady dels sonets 127 al 152. I d'aquí surt el que fa 16, un excel·lent cant i alhora queixa contra “l'acte de luxúria” (digueu-li ara com vulgueu): “Tothom ho sap; però cap home té el govern / de fugir d'aquest cel que ens porta a aquest infern” (sonet 129).

“But beauty's waste hath in the world an end”, onzè vers del sonet 9, ens porta més enllà del que pot dir en el poema, en aparèixer sol a la portada del CD. “La bellesa que es gasta té un sentit en el món”, tradueix Oliva. I continua al dotzè: “i, si no es gasta, qui la té la destrueix”. Un clàssic, al prestatge, no es gasta. Riedel i Franui ens conviden a gastar la bellesa dels Sonets.