Quan la música ens corprèn com una mar

Al meu entendre, no són pas els músics els qui han parlat millor de música, i quan dic millor vull dir amb més enginy, claredat expressiva i creativitat literària. Parlar de música és enormement complicat sobretot per dues raons: perquè hom n’ha opinat fins a l’extenuació i perquè es presta a derivar cap als extrems de l’especialització tècnica i minoritària de la disciplina o al de l’especulació filosòfica altisonant. Els discursos sobre música deriven fàcilment al lloc comú, sovint hi sentim ressonàncies de quelcom prèviament dit, de manera que costa de sorprendre’ns-hi. Quan Kurt Cobain afirmava –si és que realment ho va dir– que “La música és sinònim de llibertat, de tocar el que vulguis i com vulguis, sempre que sigui bo i tingui passió, que la música sigui l’aliment de l’amor”; doncs prefereixo Shakespeare, que va dir-ho molt abans i molt millor al començament de Nit de Reis: “Si la música és aliment de l’amor, doneu-me’n un excés, de manera que, sadollant-lo, l’apetit pugui emmalaltir i morir”. Les habilitats verbals no tenen per què anar en paral·lel amb les habilitats musicals, però continuem demanant als músics que ens expliquin la música com demanem a actors que facin política o abanderin causes. Si hi accedeixen, els músics fan el que poden, amb fortuna desigual. N’hi ha que se’n sortien prou bé, com Claude Debussy, Erik Satie, Xavier Montsalvatge o Leonard Bernstein, amb una obra literària interessant, pedagògica, de crítica periodística o de creació. D’altres no tant. Un wagnerià reconegut com Joan Maragall reconeixia només en privat que “Wagner, com a poeta, és un neula”. No es pot ser bo en tot.

Els que n’han parlat millor, perquè els correspon, són els poetes. Sovint, a més, ho han fet des del punt de vista de l’oient, que facilita la identificació amb la majoria que sent la música més per l’oïda que pels dits. L’arrencada del poema de Baudelaire La Musique, inclòs a les Flors del mal, és intensa, magmàtica i impetuosa: “La musique souvent me prend comme une mer!”. Tot el poema és el desenvolupament d’aquesta comparació, arravatada i orquestral, per on navega aquest jo poètic arrossegat per la música com ho pot fer una mar d’onades encabritades o, d’altres vegades, en “calma plana, espill ver / del meu desesper!”, segons la versió catalana de Xavier Benguerel. D’altres vegades l’amor a la música és tota una declaració de principis, com el conegut Art poétique de Paul Verlaine, que comença amb una proclama rotunda (“De la musique avant toute chose”) i acaba amb la constatació dels seus límits en tant que poeta (“Et tout le reste est littérature”). Un final i un principi ideals per a citacions a programes de mà, samarretes i noms de bar.

I, en català, dels més tocats per la música jo triaria Màrius Torres, amb diversos poemes de tema musical, delicats i molt a to amb la peça referenciada, com Couperin, a l’hivern (“la música comença, i et salta, entre les mans, / un ocell que palpita i que juga”); o Abenlied, on comenta una audició de Schumann on tot encaixa, els versos trencats, la melangia, la delicadesa, fins i tot la rima final “I flors mig adormides i anònimes perfumen / el capvespre i la música de Schumann”. El poeta lleidatà tenia la mar de Baudelaire rere el sonet on homenatja la música (“en el meu cor petit / fa cabre l’infinit”). Deixo per a un altre article els altres que han sabut descriure la música amb bellesa i correcció, els filòsofs amb vena literària com Nietzsche o Cioran.