La tradició

Totes les manifestacions culturals que produïm formen part del nostre present. Des d’una fira medieval fins a la retrospectiva d’un pintor del segle XVII, des d’un concert de l’OBC fins a un concurs municipal de Jocs Florals. Ara bé, no considerem tradicionals totes les activitats que genera la societat contemporània, només aquelles que coincideixen amb un imaginari de cultura popular allunyada en el temps —i diferenciada d’una suposada alta cultura, quina gran fal·làcia!— i les que ens proporcionen les eines ideològiques necessàries per diferenciar el nosaltres dels altres. Per tant, la tradició és la voluntat d’enllaçar amb unes actituds i uns valors que creiem més autèntics —i que justifiquem per l’antiguitat o per la veracitat de les fonts orals— i que creiem que ens pertanyen. 

Des del meu punt de vista, doncs, recuperar o reinventar la tradició és exactament el mateix. Perquè la qüestió no és el verb que utilitzem sinó la intenció que posem darrere la paraula tradició. L’important no és si restaurem o salvem (!) unes activitats culturals de l’oblit, o si senzillament les volem mantenir vives, sinó els motius que ens porten a voler-ho fer. En lloc de fixar-nos en l’objecte —la reproducció de la imatge d’un sant, el canvi de dia d’una determinada festa, l’ús d’unes o d’unes altres instrumentacions musicals— cal plantejar-nos les expectatives que nosaltres bolquem en aquella activitat. 

A vegades aquestes expectatives no són compartides per la totalitat del col·lectiu que inicia la recuperació d’una tradició. O al revés, els canvis en una tradició que es manté inalterable durant uns quants anys són malvistos per aquells que defensen allò tan típic del «s’ha fet així tota la vida». Magnfíc! Podríem dir que cada societat, des del poblet més petit i fins a l’àmbit nacional, imagina la seva tradició, i la voluntat de reinvenció o d’aferrament monolític la posa a prova i la retrata.

La recuperació, fa trenta anys, de la cornamusa i altres instruments antics sota l’etiqueta de música tradicional catalana, per exemple, va marcar una tendència ideològica aplicada al discurs musical. Igual com la restauració del contrapàs a la Barcelona de 1908, o la recopilació de melodies de tradició oral a mitjan segle XIX. I es pot donar el cas que, tot i tractar-se d’un mateix objecte, els motius pels quals en un moment determinat estirem el fil de la tradició siguin ben diferents i, en ocasions, diametralment oposats. 

Només cal que siguem conscients d’aquests processos. El coneixement ens donarà les eines per ser lliures, poder fer i desfer segons el nostre criteri i mostrar als més incrèduls que la nostra voluntat té la mateixa força que una justificació històrica i ben documentada. 

Què podem entendre per tradició? Els llibres diuen que la tradició és allò que té origen en les generacions passades, que es transmet de generació en generació, allò que perdura, els costums, els hàbits, el fer. Per a mi la tradició, a banda de tot això, és una cosa viva, el que passa en el dia a dia; és la transformació d’aquests costums i tradicions, la innovació constant que les ha fet progressar i mantenir-se fins els nostres dies. El que fem ara, serà tradició. I la tradició que mantenim és la que s’ha anat desenvolupant amb el pas del temps. Altres tradicions, per sort, han quedat enterrades en el temps. 

Cal recuperar-la? Sí, però des d’una tasca etnomusicològica; quasi diria que paleontològica. I per tal de no perdre les arrels, la nostra cultura, i poder-la mostrar, ensenyar i investigar per preservar-la. El que no podem fer és imposar-la, tancar-la, determinar què és veritat i què no. En el moment que la tradició s’estipula i es tanca passa a ser morta, mer objecte d’estudi. És important, doncs, no perdre les tradicions que ens marquen com a poble, com a país, però no podem caure en l’error de consagrar-les i molt menys imposar-les. La tradició en els costums, la música, la dansa, la llengua, en el fer de les gents... porta dins d’ella la innovació constant. Per tant, parlar d’innovar la tradició és parlar del seu dia a dia. A mode d’exemple, tocar música electrònica amb cornamuses, sota el meu parer, no és innovar; és tractar amb naturalitat els instruments, d’acord a la nostra època. La naturalitat hauria de ser la paraula clau per entendre i assimilar tot allò que portem dins i necessitem expressar.

Toco en una cobla, la Sant Jordi – Ciutat de Barcelona, de la qual constantment sentim a dir que som innovadors, que sortim del camí de la cobla; altres opinen que fem sacrilegis envers la tradició. El que fem, per nosaltres, només és un acte de normalitat, de ganes d’explotar una formació, de viure la música des de tots els horitzons i mostrar que la cobla és un element de la tradició que està en evolució constant, i que el seu potencial no pot limitar-se a una manera de fer consagrada en els temps. En el món de la sardana (podem extrapolar-ho a d’altres esdeveniments "tradicionals"), molts dels actes de normalitat que han passat en el decurs de la seva historia s’han vist des de sectors conservadors com atacs i destrucció d’una manera de fer; una manera de fer que, si no es mira amb ulls de modernitat i futur, finalment sí que quedarà enterrada. I amb ella, la tradició.