Max Tabell

El mes de maig, el Departament de Pedagogia de l’Esmuc va invitar Max Tabell, professor de la Sibelius Academy, per impartir classes i conèixer el nostre centre a través del programa Erasmus d’intercanvi de professorat. Durant la seva estada, vam poder entrevistar-lo després de la seva presentació “Tots podem improvisar” al Seminari de Didàctica.

Podries presentar-te per als estudiants i professorat de l’Esmuc?

Jo treballo a la Sibelius Academy, que és una institució d’ensenyament universitari de música situada a la capital finesa, Hèlsinki. Treballo al departament de Pedagogia de la Música, on formem el professorat de música de primària i secundària. Molts dels nostres estudiants també són docents a escoles de música. Vaig estudiar al Departament de Pedagogia de la Música quan era jove i després de dos anys em vaig passar al Departament de Jazz i em vaig graduar com a pianista de jazz.

I què ensenyes a la Sibelius Academy?

Sóc al Departament de Pedagogia, pop jazz piano (música contemporània comercial: jazz, pop, blues), i ensenyo Teoria de la Música, Percepció Auditiva i Improvisació per a estudiants d’Interpretació de la Música Clàssica. Ara he vingut, a través del programa d’intercanvi de professorat, convidat pel Departament de Pedagogia. M’interessa molt observar l’educació musical d’instrument en grups, perquè nosaltres allà no en tenim tants com aquí a Catalunya, i vull veure com ho feu. He tingut l’oportunitat de visitar diverses escoles que treballen aquesta modalitat d’ensenyament. Vaig ser cap del departament de Pedagogia Musical durant set anys, així que també busco escoles on els nostres estudiants puguin venir a través del programa Erasmus.

Has impartit una sessió al Seminari de Didàctica anomenada “Tots podem improvisar”. Em podries explicar què és la improvisació per a tu?

Sóc pianista de jazz i, per a mi, la improvisació és una part natural de la música. Penso que no existeix la música afroamericana sense improvisació. Porto alguns anys ensenyant improvisació a intèrprets de música clàssica i, quan vaig començar a fer-ho, vaig haver de desenvolupar una nova manera d’afrontar la improvisació, diferent dels mètodes que tenim a jazz. Va ser molt educatiu per a mi mateix.

Podries descriure aquesta nova manera que comentes d’abordar l’ensenyament de la improvisació?

Una cosa molt important que vaig descobrir és que molts dels intèrprets de música clàssica tenen por d’improvisar. No ho han fet mai, i fins i tot la paraula improvisació els fa molt respecte. Així doncs, faig molts exercicis i propostes perquè es relaxin, i jocs amb aquesta mateixa intenció: que arribin a tenir la sensació d’estar en un espai segur i puguin deixar enrere la por. No sé si és una cosa cultural, però almenys a Finlàndia aquest és un punt important. Necessito crear aquest espai en el qual se sentin prou segurs per abandonar la por i entenguin que tot el que facin serà acceptat.

Tu ensenyes la improvisació dins d’un estil musical?

Comencem sense harmonies, sense escales o tonalitats; només fent sorolls. Jo sóc músic de jazz i, per a mi, l’element rítmic és bàsic. Per això el ritme està sempre present quan improvisem. Fem molts exercicis rítmics. A més, penso que el ritme és un bon punt de partida per a tothom: començar a aprendre amb un ritme simple i després anar afegint a poc a poc altres elements com harmonies, escales i colors. De vegades faig que els estudiants improvisin sobre imatges o pel·lícules. I també faig improvisacions tonals. Em sembla important aprendre alguns elements bàsics de la música tonal: com funciona, com es pot improvisar des d’allí... Això és difícil per a molts músics. Fins i tot a alguns que han tocat música tonal tota la vida els costa molt haver d’improvisar.

Per a tu, l’ensenyament de la improvisació és una eina per desenvolupar alguna altra cosa, o és un objectiu en si mateix?

Hi ha diferents objectius. Pot ser una eina per millorar la interpretació com a instrumentista, per exemple per als música de clàssica. A través de la improvisació els ajudo a ser millors músics; no millors improvisadors. Amb aquests exercicis i els recursos que treballem, després interpreten millor el repertori musical que toquen habitualment. Se'n poden sortir fàcilment en cas de cometre errors en el tema, i trobar noves aproximacions a la seva interpretació de Mozart o Bach, per exemple. Alguns estudiants, per descomptat, s’acaben interessant per la improvisació i es decanten per aquesta vessant. Aquest és també un altre objectiu, encara que no sigui el meu principal quan ensenyo a intèrprets de música clàssica. Per als pianistes de jazz, en canvi, sí que és una part important. Cal tenir en compte que els nostres estudiants exerciran com a professors, i necessiten aquesta eina per treballar amb els nens i nenes a les escoles.

El grup amb què vaig treballar a l’Esmuc ha estat un gran grup. De vegades noto que hi ha diferències entre els estudiants d’Interpretació i els de Pedagogia, i això ho veig a escoles de diversos països. Els de Pedagogia acostumen a tenir una ment més oberta a noves idees i reptes, més disponible. Hi ha molts motius perquè això sigui així. Un podria ser els mètodes d’aprenentatge de la música, que són diferents per als estudiants d’Interpretació de Música Clàssica i els de Pedagogia de la Música. Probablement ja hi hagi una mentalitat diferent quan decideixes estudiar una carrera o una altra.

Consideres que un bon pedagog hauria de ser un excel·lent intperpret?

És una pregunta complexa. És evident que un bon pedagog ha de saber i ha d’estudiar la música, però potser no és tan important que sigui expert en un instrument. Per exemple, a la Sibelius Academy s’estudien diversos estils musicals, músiques de diferents cultures i molts instruments per aprendre la música, però no necessàriament per aprendre l’instrument. Els nostres alumnes tenen un instrument de música clàssica i estudien tots els instruments del conjunt de jazz: bateria, guitarra, baix, teclat, cant. En aquest cas, es potencia la diversitat per aprendre allò bàsic de l’instrument i per aprendre música. Han de saber com tocar per ensenyar-ho als seus estudiants i oferir-los recursos. Però no crec que l’excel·lència de l’instrument sigui fonamental. Tampoc és res negatiu, sempre pot aportar alguna cosa, però per a ser un gran mestre no cal ser un gran intèrpret.

I què cal, doncs, per ser un gran mestre?

El que cal és saber música, conèixer el sentit de la música, de quina manera ens afecta, quins sentiments pot fer aflorar. El més important per a un professor de música és fer que els estudiants estimin la música. Aquesta és la nostra feina.