Lluc Casares

Lluc Casares (1990) és saxofonista i compositor de jazz. Es va graduar a l’Esmuc i després d’una estada als Països Baixos, es troba actualment becat a Nova York a la Juilliard School of Music. El seu últim treball, Sketches Overseas (Outside In Music, 2018) ha rebut recentment el Premi Enderrock de la crítica a millor disc de jazz.

Fa poc vas rebre el Premi Enderrock al millor disc de jazz per part de la crítica. Creus que això té un valor afegit?

El disc va sorgir quan em vaig plantejar com podia aprofitar la meva estada a la Juilliard i Nova York de la forma més intel·ligent possible. Mai vaig concebre la possibilitat que ningú l’escoltés aquí a casa perquè, malauradament, els canals pels quals el jazz arriba a l’oient són escassos. El fet d’haver rebut el premi de la crítica no sé si és millor o pitjor que el de les votacions, però sí que és l’únic al qual hauria pogut aspirar. Que el reconeixement vingui d’una gent que es dedica a això, potser sí que li dóna un valor afegit.

Penses que el teu treball és un reflex del jazz que es fa actualment?

M’atreveixo a dir que el jazz que es fa actualment és una influència en mi com a intèrpret i com a persona que escriu música. Els músics que hi toquen sí que ho són. Per exemple, el Joel Ross. És potser un dels millors vibrafonistes del món. Amb solament 22 anys se’l disputen a tot arreu (Ambrose Akinmusire, Gerald Clayton, Wynton Marsalis...) i ara l’acaba de fitxar la Blue Note Records.

Aleshores, com definiries l’estil dels teus discos?

M’agrada la controvèrsia que pot tenir el terme jazz. He crescut amb el jazz i tinc ADN  de jazz. A dia d’avui encara em torno boig quan escolto un disc del Duke Ellington que no havia escoltat abans o un directe del Miles Davis que no coneixia. Això és el que escolto i això és el que sóc. Per tant, a l’hora d’escriure música no és que escrigui jazz convencional, però inevitablement no me’n puc deslligar. Intento ser un fill del meu temps però sense forçar-me a trencar amb el jazz en sí.

Quin paper ha jugat l’Esmuc en aquest estil i en la teva carrera?

Em va obrir les portes de tot. El meu pare és músic de jazz i els anys previs a entrar-hi jo vaig tenir el jazz a casa molt present, però mai me’l vaig acabar de prendre seriosament. Això va canviar quan vaig entrar a l’Esmuc i vaig dir “això s’ha d’estudiar!” (riu). L’Esmuc em va fer conscient que existien moltes estètiques dins del jazz i en totes hi havia gent que s’ho currava molt. Llavors, ser fill de músic es una arma de doble tall, ja que molta de la informació que necessites no l’has d’aprendre perquè ja la tens. Però això també et pot fer pecar d’un excés de confiança.

Tens algun referent en l’actualitat? A qui destacaries de l’entorn de l’Esmuc?

El Xavi Torres. Tenir un ex-estudiant de l’Esmuc que ha arribat a la semifinal de la Monk Competition és extrem. Jo cada cop que toco amb ell, aprenc. Hi ha molta gent de la casa que és súper vàlida: la Irene Reig, el Bruno Calvo, el Pol Omedes, Joan Casares...

Has tingut també experiència docent durant uns anys. Com veus l’alumnat de jazz actualment a Espanya i Europa?

Veig una petita constant en el món de l’educació del jazz. Veig molta gent a qui realment no li agrada el jazz. Pot semblar una paradoxa, però no ho és tant perquè és un estil que molts cops aglutina un seguit de gent que no s’ha trobat còmoda tocant clàssic o ve d’estudiar altres carreres i no tenen un domini virtuós de l’instrument; són gent que entenen l’harmonia i els hi encanta escriure música i improvisar; gaudeixen fent música al moment però no els agrada el jazz. No es troben còmodes sobre el beat del swing o tocant blues. La gent vol ser molt artista, molt creativa. Però ens oblidem que el jazz no només és això. En el fons, la improvisació existeix en qualsevol estil de música excepte el clàssic (i tot i així n’ha format part en el passat) però en el jazz és una part més aviat petita, diria jo. Molts cops aquest conceptes, i a Europa encara més, es confonen perquè no tenim la tradició ni els referents. Ara, n’estic parlant des de l’àmbit educatiu.

Què hi trobes de diferent amb els Estats Units?

Que el jazz és d’allà i els és molt més fàcil estar connectats amb la tradició, especialment a Nova York. Als anys 20, 30, l’entreteniment es trobava a les sales de ball. Allà no hi havia gairebé solos ni improvisació, i era indubtablement jazz i swing basats en el llenguatge del blues. Penso que aquí a Europa ens allunyem sovint d’aquests conceptes, sobretot a nivell educatiu. A nivell acadèmic allà el sistema educatiu és molt meritocràtic i competitiu. Penso que de vegades això és cruel i no dóna les mateixes oportunitats a tothom però alhora ajuda a protegir els nens més talentosos, que quan despunten sobre els 10 o 12 anys ja els enfoquen cap a les millors escoles i els donen les beques més substancials.

Actualment el jazz forma part, en la majoria dels casos, d’aquesta acadèmia i de petits cercles. Creus que hi ha forma de revertir-ho? Pot el jazz ser comercial?

No sé si hi ha necessitat de revertir-ho. El públic pop no acostuma a estar interessat en la música en sí sinó en el fenomen de masses. Als anys 30 o 40 el jazz va formar part de la cultura pop, però la música en sí mai ha estat la protagonista d’aquestes masses. Jo penso que el jazz sempre ha estat minoritari malgrat que va ser àmpliament ballat en el seu moment. Al Duke Ellington li demanaven temes pop curts per ballar però ell escrivia obres llargues per la seva voluntat artística i és el que més el satisfeia. De vegades el jazz es fa massa sofisticat i reclama molt l’atenció de l’oient. No crec que el jazz sigui mai gaire comercial com altres estils però sí que crec que pot enriquir-los (ho veiem amb el Michael Jackson o Beyoncé).