La sonoritat de l’orquestra i la cobla

Seguint el cicle dels Grans Conjunts de l’Esmuc, el passat 29 de gener va tenir lloc el concert de l’orquestra simfònica i la cobla, sota la direcció de Salvador Brotons. Amb un públic força nombrós, que va ocupar gran part de la platea i el primer amfiteatre, la Sala 1 de l’Auditori s’omplí primerament de les conegudes sonoritats de l’orquestra simfònica i la cobla per separat, i acabà amb l’interessant so de les dues formacions mesclades, creant un ambient més festiu dins la sala.

El concert va començar amb la Sisena Simfonia del compositor Antonin Dvořák (1841–1904), que l’orquestra interpretà amb passió i dinàmiques, junt amb algun tímid somriure de complicitat entre músics, que s’amagava darrera l’energia seriosa que predominà, per exemple, en el primer moviment. Un segon moviment força tranquil destacà pel solo de la flauta, i contrastà amb l’aire de dansa txeca que caracteritza el tercer moviment i les grans imitacions melòdiques entre instruments de diferents famílies durant l’últim moviment.

La cobla, fora del seu context habitual –una plaça i acompanyada de balladors–, va obrir la segona part del concert amb tres obres conegudes del repertori sardanístic: Nupcial de Ricard Lamote de Grignon, Coll forcat d’Eduard Toldrà i Recordant Vic, de Joaquim Serra que, junt amb els respectius cants de tenora, van introduir el caire més popular que més tard va anar adquirint el concert.

Arribats a aquest punt, el director de l’orquestra Salvador Brotons, va fer un petit discurs d’agraïment. Tot seguit, fora de programa, l’orquestra va fer un acte d’homenatge al director d’orquestra Claudio Abbado, mort el passat 20 de gener. Van interpretar una breu obra que Guillem Pareja, estudiant de composició de l’Esmuc i participant de l’orquestra simfònica d’aquests Grans Conjunts com a violoncel·lista, va escriure per a l’ocasió. En aquesta peça s’hi van poder escoltar, barrejats amb habilitat, breus fragments d’obres de compositors que formen el cànon de la tradició clàssica com són Beethoven, Bruckner, Strauss, Verdi, Mahler, Bach, Brahms...

Per tancar el vespre, la plenitud de les dues formacions omplí de noves sonoritats la sala de l’Auditori. Primerament amb La processó, de Xavier Pagès que és, com bé diu ell: “Un intent d’unir la força de la música popular amb les noves formes d’expressió que ofereix la música contemporània”. L’obra va començar amb el toc de matinades, interpretat pels dos tibles i una caixa, que van desfilar, passant pel passadís central, des de la porta central d’accés a la platea fins l’escenari. Els diables, les campanes i els balls de bastons són algunes de les tonades que es van poder sentir enmig d’aquesta obra que va dur l’ambient de festa major dins la sala.

Com a punt i final del concert, es va interpretar el Concert Catalanesc, per a tenora solista i orquestra compost pel mateix Brotons, i amb Jordi Figaró –professor de tenora de l’Escola– com a tenora solista, paper on destacà amb virtuosisme i explorant les dinàmiques del propi instrument. Format per tres moviments, al llarg del concert s'hi van poder reconèixer diferents cançons del repertori popular català. El conjunt de l’obra i la potència de les dues formacions deixà bocabadats els oients en més d’una ocasió, sobretot en el màgic final del segon moviment, en què molts van aguantar-se la respiració per uns instants, per no trencar el silenci que s’havia creat.

En un concert d’aquestes característiques, i que deixà el públic content, és llàstima que a la projecció que es fa a la paret de la sala a cada concert dels Grans Conjunts, no s’hi reflectís la cobla com a formació participant –ja que només posava “Orquestra Simfònica”–. Potser encara ho és més, però, que aquest descuit d’una de les formacions participants es repetís en el vídeo resum d’aquest concert, en el qual, dins els vuit minuts que dura, només apareixen fragments de l’orquestra.