Imagina: Rita Payés a cau d’orella

Rita Payés (1999) és una d’aquelles artistes prometedores que des de ben petites fa vida a sobre dels escenaris. Havent fet multitud de concerts amb Joan Chamorro, Andrea Motis i molts més músics, fa unes poques setmanes encetava la seva discografia pròpia fruit dels anys d’aprenentatge i experiències amb tot un entorn musical que l’ha envoltat des de ben petita.

L’artista, estudiant de l’Esmuc en l’actualitat, ha estat rodejada de música durant tota la seva vida i ha rebut influències de tota mena. Tot i així, el jazz és part de la seva identitat i és l’estil amb el qual s’ha donat a conèixer amb diverses publicacions discogràfiques conjuntes amb diferents artistes. Professors i antics membres també de la casa l’han acompanyat als escenaris al llarg dels anys, com és el cas del pianista Ignasi Terraza o Josep Traver. Ha tocat i s’ha format amb la Sant Andreu Jazz Band i ha realitzat concerts a diversos països com ara França, Itàlia o el Marroc.

Imagina és un treball enregistrat junt amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma. Amb clara referència a la composició homònima de Antonio Carlos Jobim, el disc és un cant a la bossa nova i a la música hispanoamericana més íntima. Veu, guitarra i trombó. Amb aquesta simple combinació passem de clàssics brasilers com Jobim o Vinicius de Moraes fins a referències a la música sefardí amb Porque llorax blanca niña. Lluny de trobar desubicats aquests temes més atrevits, la incorporació d’aquest material al disc ens apareix ben cohesionat amb una combinació instrumental que tracta el repertori amb suficient delicadesa i intimitat. Tant, que de vegades podríem imaginar que ens està cantant a cau d’orella. Aquesta sembla ser una voluntat ferma quan decideix escollir composicions tan directes i alhora subtils com Eu sei que vou te amar o el bolero Algo contigo.

Payés i Roma presentaven aquest treball el passat 28 de maig a la sala Barts de Barcelona. Però això no era més que una primera parada d’una gira que es passejarà per escenaris de les principals ciutats europees.

Al remat, el disc suposa un punt d’encontre de dues generacions de músics a una mateixa família. Però no solament això, sinó també, i en conseqüència, dues formes d’enfocar el llenguatge musical de les peces que componen el disc. Amb la perspectiva més clàssica de la mare i una de més jazzística de la filla, l’àlbum no deixa de ser un testimoni musical personal. Però a banda és una exposició acurada d’un repertori que, si ens atrevim a dir-ho, de segur que suposa un bon grapat de records essencials en la vida d’aquesta jove intèrpret.