I el piano entrà a la fàbrica

Amb la col·laboració de l'Esmuc, el Museu de la Música està oferint des de març el cicle de conferències Els instruments musicals, a estudi, en què el format sol ser primer una conferència per després donar pas a una visita pel Museu, dirigida segons el tema del dia. Fins ara, les col·laboracions de l'equip tècnic del museu i de la directora de la Fundación La Fontana, Elena Martínex-Jacquet, han tractat els fons generals (arxiu històric, fons instrumental i sonor ) i l'exposició temporal del Museu "Escultures musicals", a més d'afegir-hi el punt de vista dels instruments musicals com a objecte i eina d'estudi, des d'una perspectiva musical i acústica.

El dia 31 de març, Paul Poletti, professor de l'Escola a més de luthier i restaurador d'instruments originals, va oferir una de les seves clàssiques conferències sobre el piano i els seus "avantpassats", centrada en aquesta ocasió en l'instrument com a producte industrial. El punt d'inici per parlar de l'evolució del piano sol partir des d'una perspectiva artística i musical, i en aquest sentit Poletti va decidir allunyar-se'n una mica per situar-se en aspectes més econòmics i socials. Des de Cristofori, passant per Silbermann, Stein, Érard o Broadwood, fins Steinway, va desenvolupar una breu evolució de l'instrument i la seva mecànica, prenent com a principals referències el preu, la mida o la decoració.

El pianoforte, ja des del segle XVIII, era considerat un objecte de luxe. A partir del sorgiment de les classes mitjanes altes, el desenvolupament de la burgesia en les urbs va impulsar que l'instrument no només estigués projectat cap a les classes reals i de l'alta noblesa. No obstant això, el preu elevat obligà a simplificar-ne la mecànica –molt cara, feta a mà i individualment– per abaratir-ne el preu, complint les exigències de la demanda. Cada regió, i en particular cada constructor, va desenvolupar un tipus de mecànica que canviava el timbre de l'instrument, el poder, el registre, els seus efectes especials... Aquestes diferències, perceptibles tant auditivament com visual, van anar creant un mercat cada vegada més ampli.

Dins de la mecànica, a part d'abaratir el cost –de manera limitada–, un altre dels grans inconvenients era el públic al qual estava dirigit l'instrument. La majoria dels compradors no eren professionals de la música, sinó famílies adinerades, en un moment en què estudiar música formava part d'una bona educació per a les joves. L'ideal era un instrument que no fos "difícil" de tocar, és a dir, que no pesés gaire, retallant la pressió en les cordes o el recorregut de la tecla. La tècnica de l'escapament –i més tard la del doble escapament– va permetre també que la repetició de notes ràpides fos possible, ja que no calia aixecar del tot la tecla (com a exemple a la Sonata Waldstein de Beethoven).

Amb aquesta amplitud del mercat, també calia tenir en compte la mida de l'instrument. No per a totes les famílies burgeses era possible disposar d'un gran palau amb una sala amb la mida adequada a un piano de cua, per això es va anar adaptant la forma de l'instrument, des col·locar les cordes verticalment, reduir-ne les cordes (es perdia poder, però les sales també eren menys grans), o fins i tot barrejar el piano amb altres mobles (caixes de costura, taules, fins i tot llits).

També la decoració fou un punt important. Les diferents modes influenciaren la decoració dels pianos, des de figures d'esclaus turcs, un classicisme més sobri, el modernisme, fins a arribar a l'estètica més senzilla i directa típica de la segona meitat del segle XX .
Un altre dels punts de l'exposició de Poletti va ser com es van llançar aquests pianos al mercat i com va ser la seva publicitat. Un dels primers exemples publicitaris, "Liszt al piano", de Joseph Danhauser, presenta els grans personatges intel·lectuals del moment al voltant de Liszt tocant en un Graf. La majoria d'aquestes grans empreses constructores es beneficiava de la imatge d'un gran intèrpret o compositor, com va fer Steinway amb Liszt o Wagner –encara que aquest darrer sempre va tenir un afecte especial al seu Érard, portant-lo de gira i deixant l'Steinway a casa–, més tard Rubinstein, i avui dia Lang Lang, per anomenar-ne alguns. Comprar i tocar un piano Steinway significava així equiparar-se a aquests grans personatges. A més, la firma regalava pianos, obria sales de concert i mantenia agents en les poblacions per a un fàcil accés al producte.

Liszt al piano (1840), de Joseph Danhauser. Staatliche Museen zu Berlin.

La primera part de la conferència va acabar amb una reflexió sobre la tecnologia i la mort del producte. Avui dia resulta molt més barat i còmode comprar una ràdio per poder escoltar música i no haver de saber interpretar cap instrument. A més, la tecnologia resulta molt més assequible: un piano elèctric, fins i tot d'alta gamma, és molt més barat que un piano acústic, encara que la qualitat d'escolta dels harmònics es perd. La reflexió té un punt pessimista, tot i que és cert que la tecnologia pot resultar molt útil a l'hora d'interpretar, fabricar o estudiar, de manera que el sabor de boca final resulta agredolç.

Per finalitzar, es va fer un recorregut pels exemples instrumentals del Museu, d'una manera bastant cronològica, en què es van poder observar gran part dels punts que s'havien tractat anteriorment: l'evolució de les mecàniques, les diferències regionals , diferents mides, disposicions, decoracions, suports... Val la pena destacar, de la col·lecció Érard, un magnífic exemple tant en la seva decoració com en les solucions mecàniques i físiques.
El resultat final va ser una conferència de dues hores de durada que van semblar menys, no només per la qualitat de la informació i la seva exposició, sinó també pel gran humor del conferenciant i l'actitud activa dels oients. La propera conferència, a càrrec de Jaume Ayats, actual director del Museu de la Música, promet un viatge al llunyà Orient a través de les investigacions d'Alain Danielou.