A dues bandes

Si la primera vegada que les dues bandes van tocar conjuntament va ser tot un èxit, aquesta no es queda pas enrere. La sala gran de l’Auditori estava plena de gom a gom, les entrades exhaurides i el públic entusiasmat d'entrada, fins i tot les càmeres de TV3 van fer-hi acte de presència. La segona edició del concert A dues bandes comptava amb un repertori molt conegut de l'Amèrica de la segona meitat del s. XX, una música plena d’influències de la cultura urbana afroamericana, on els nous estils com el jazz o els musicals hi tenen un paper clau.

Sota la batuta del director titular de la banda municipal, Salvador Brotons, i amb la presència del solista Shoichiro Honazono, el concert va començar la suite Candide de Leonard Bernstein. L’habilitat tècnica del bombardí solista no es va veure, però, fins a la segona obra, Legend, de Marcel Kentsubitsch, on la música compaginava moments on la música semblava de cambra, amb d'altres on tota la banda tenia el protagonisme.

La següent obra, Harlequin de Philip Sparke, també per a bombardí solista, és una obra inspirada en el personatge de l’Arlequí de la comèdia dell’Arte, que mostra musicalment les dues cares teatrals, amb una primera part més lírica, melòdica i trista i una segona part alegre, juganera, que requereix una dificultat interpretativa important. La primera part del concert va acabar amb un tema que no sortia al programa, Danny Boy, una de les cançons més representatives de la cultura irlandesa.

Després de la pausa, les bandes van interpretar Blue Shades, de Frank Ticheli, un compositor americà dels anys 60. Aquesta obra, segons el mateix compositor, va ser escrita deixant que la influència de la música de Nova Orleans fluís lliurement. Una obra impregnada de novetats, on  destacà el gran solo del clarinetista, que durant els últims tres minuts va deixar tot el públic bocabadat. I, finalment, l’obra culminant del concert, West Side History, també de Leonard Bernstein, ambientada en els conflictes entre bandes juvenils de la ciutat de Nova York als anys 60.

La idea de fusionar les dues bandes és una gran oportunitat, segons el director, per a que els estudiants de l’Esmuc puguin conèixer el món professional, i, sens dubte, el resultat va ser òptim.