Adéu, música, adéu

Hi va haver un temps en què somniàvem ser un país normal. I, en l'àmbit de l'educació musical, aquesta normalitat es podia arribar a concretar en un accés bàsic i universal al món de la música dins l'ensenyament de règim general. Ens emmirallàvem en altres països europeus, pensàvem que els nostres talents musicals deixarien de ser flors exòtiques en un desert, imaginàvem que la música seria membre de ple dret, amb tota naturalitat, dels aprenentatges dels nostres infants, que mai més s'hauria de reivindicar amb militància el seu paper insubstituïble en la formació integral de les persones. Però sabíem de la fragilitat i les mancances dels avenços assolits. La recent aprovació de la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa certifica que el govern espanyol deu tenir una altra mena de somnis.

Els darrers mesos han deixat un panorama ric en protestes i manifestacions, dirigides vers el caràcter recentralitzador de la nova llei, contra la pèrdua del sentit de servei públic que pot patir l'educació, o simplement per la mateixa concepció d'un ensenyament classista i retrògrad. Però hi havia pressa: al cap d'un any escàs del nomenament del ministre Wert ja hi havia un esborrany oficial del text legislatiu, amb un article únic que modificava punt per punt la llei anterior.

Les veus dels ensenyants de música van ser de les primeres en alçar-se. Per què? Per dir-ho de forma global, aquesta deixava de ser una matèria en pla d'igualtat amb les altres. A la primària, l'article 18 fins aleshores senzillament parlava de les àrees que es cursaven al llarg dels sis cursos, i una d'elles era "Educació artística" sense més especificacions. La LOMCE introdueix la distinció entre troncals i específiques. I dins d'aquestes, encara, les que depenen de la lliure configuració autonòmica i de l'oferta dels centres docents. És en aquest tercer pla on s'envia l'educació artística, al costat de la segona llengua estrangera i la "lengua cooficial". I aquesta és la tònica que se segueix també en els articles 24 i 25, referits a l'ESO, on hi ha les mateixes categories. I, com és de suposar, la música no figura mai en les troncals sinó en el subapartat final, a escollir dins un llistat on han anat a parar també la cultura clàssica, la tecnologia, l'educació visual... i la llengua cooficial, que haurà de competir en la mateixa tria. Per cert, a quart curs hi aflora sorpresivament "Artes escénicas y danza" sense altra previsió ni programació en tot l'ensenyament obligatori anterior. Qui sap si és una gracieta del mateix govern que ha apujat l'IVA cultural o és una invitació a recuperar els "coros y danzas".

A la pràctica, l'ensenyament universal de la música desapareix, contradient fins i tot el Informe 2013 publicat pel mateix ministeri, en què el Consejo Escolar del Estado recomanava específicament que "el Gobierno central garantice que las materias musicales sean cursadas obligatoriamente por todo el alumnado en condiciones de igualdad". Inaudit! Cap altra referència tan concreta a altres assignatures en un informe de 694 pàgines. Però ni la cursaran tots els alumnes, ni a tots els cicles. I si depèn de l'oferta dels centres... només cal recordar el tracte que han dispensat darrerament els governs a les plantilles.

El batxillerat artístic mereix un punt i a part. Desapareix la doble via que distingia arts plàstiques per una banda i arts escèniques, música i dansa per l'altra, només sis anys després d'entrar en vigor. Si fins ara hi havia assignatures comunes, de modalitat i optatives, ara les troncals seran menys i algunes dependran de la modalitat. Entre aquestes, mai hi ha la música: cal arribar al conegut subapartat d'assignatures que depenen de l'autonomia i del centre per trobar una bossa de dotze o quinze assignatures (segons sigui a primer o segon) entre les quals figuren les actuals Anàlisi musical, Llenguatge i pràctica musical o Història de la música i la dansa, al costat de Religió, Segona llengua estrangera, TIC, Cultura científica, Psicologia o Llengua cooficial, tenint en compte que de totes elles només se'n poden cursar dues o tres com a màxim.

Els més optimistes pensen que no està tot perdut, que només es tracta d'un canvi d'ordenació, que no s'arribarà a aplicar, o que el futur ens portarà legislacions millors. El present, però, ens confirma una vegada més que les nostres lleis educatives es fan i es desfan massa sovint. I, a sobre, al servei d'objectius polítics o econòmics. De fet, la LOMCE ja comença malament: en el punt I del Preàmbul, afirma que "El nivel educativo de los ciudadanos determina su capacidad para competir con éxito"... Vaja! Algú havia definit l'educació com el camí per ser millors persones. Potser havia estat un somni?

Vagi per endavant l'esperança que la LOMCE no s'arribi a desplegar mai en els termes i l'esperit en què ha estat creada: LOMCE i educació musical per a TOTHOM és un oxímoron!

Si malauradament aquest llei s'aplica, i pel que fa a l'educació musical generalista, la que comprèn el 100% dels ciutadans en edat escolar, la música perdrà l’apreciat estatus de matèria obligatòria i quedarà relegada en el racó de l'optativitat curricular en el millor dels casos. O desapareixerà totalment, ja sigui perquè les direccions dels centres decideixen no incorporar-la en la franja de l’optativitat, o per manca de línies escolars d’un centre que elimini la plaça d’especialista de la matèria. És a dir, amb la LOMCE es pot donar el cas que una part dels alumnes (o potser tots) d’una escola o institut determinat passin tota la seva escolaritat sense haver fet mai música.

Amb les dues lleis educatives anteriors (LOGSE i LOE), i malgrat l’escadussera càrrega lectiva que tenia assignada en el currículum, la música assolí l’estatus de matèria obligatòria. Aquest fet va suposar una fita històrica, una superació de l’academicisme ranci que impregnava el currículum, i una entrada en la modernitat: el reconeixement del valor dels ensenyaments artístics com un dels fonaments per a una educació generalista integral i integradora de qualitat. Un nou currículum en la línia dels països europeus en què sovint ens emmirallem, on la música és part indestriable de la formació de tots els ciutadans. On l’educació musical és un dret.

Després del primer impacte en conèixer els termes de la LOMCE, l’estupefacció ens va fer reflexionar sobre el perquè de tot plegat. Potser des de la ingenuïtat: si una nova llei educativa pretén millorar els resultats de la llei anterior, hem de concloure que, eliminant la música de l’obligatorietat en la nova llei, aquests resultats milloraran? Què hi guanya el sistema educatiu, sense música? Quines matèries supleixen el reduït espai que ocupava la música amb la LOE?

Al nostre entendre, les causes d’aquesta mesura contra l’educació musical responen al rerefons d’un pensament, d’una ideologia, que supura en aquesta llei: “En realitat no tenim res contra la música, no creiem que sigui nociva per a l’educació. Simplement creiem que hi ha matèries molt més rellevants i fonamentals que necessiten ocupar el seu espai, atès que els resultats d’aquestes matèries troncals són deficitaris i la solució és augmentar la seva càrrega”.

Aquest diagnòstic simple i demolidor, i al temps tan contumaç, impregna molts dels caps benpensants que determinen els designis de l’educació. Desconeixement? O manca de coratge per abordar l’enorme complexitat d’un anàlisi seriós i sistèmic de les causes del “fracàs escolar”? M’inclino per la segona possibilitat.

Tres breus arguments ens permeten refutar la justificació del l’augment de càrrega lectiva de les matèries troncals i, com a conseqüència, el desplaçament de la música cap a la marginalitat optativa, com una mesura efectiva per millorar els resultats del sistema educatiu.

1. Els baixos resultats en els proves PISA dels estudiants de l’Estat Espanyol (motiu d’alarma social general en què es dispara a tort i a dret per cercar els culpables) s’atribueixen a causes completament esbiaixades i simplistes. El baix nivell de matemàtiques, ciències i llengües no es pot justificar simplement per una manca d’hores d’impartició setmanal. Si analitzem el plantejament de les proves PISA es veu que el dèficit és degut més aviat al QUÈ s’ensenya i COM s’ensenya. Que no és el QUÈ i el COM s'avaluen aquestes proves. Ras i curt, podríem dir que a les escoles i instituts s’ensenyen peres (coneixement) i PISA avalua pomes (competències).
2. No cal ser un expert en educació per deduir que el problema de les hores lectives, en la realitat de les aules de secundària, és molt relatiu. És molt més rellevant la qualitat del procés d’ensenyar i aprendre, que, en lloc de ser un espai per compartir significats i créixer, sovint es converteix en un espai de tensió, on els clients no volen comprar ni el producte si no és a base de coerció i penalització. Amb més hores de matemàtiques n’aprendran més?
3. Durant els anys en què ha estat una matèria comuna, i gràcies a professionals preparats i compromesos, l’educació musical generalista s’ha convertit en un espai per SABER: saber coses de la música, amb criteri. Un espai per SABER FER: les aules s’han convertit en un espai per fer música, tocant, cantant, ... tots, perquè música la pot fer tothom, sense selecció. I un espai per SABER SER: escoltar i fer música, tots, i junts, fa emergir de forma nítida valors de cooperació, respecte, sincronia, suport entre iguals, èxit compartit, etc. Valors i competències bàsiques que aquesta matèria desenvolupa de forma inequívoca i funcional; és a dir, la música per la música i la música com a mitjà per ser millors estudiants i ciutadans. Aquesta seva potencialitat instrumental és un valor afegit que pot arribar a singularitzar un centre, a millorar les dinàmiques de treball i convivència i, en definitiva, a millorar la qualitat de l’educació i també el seus resultats.

La LOMCE ens retrotreu 30 anys enrere i nega el dret a una educació musical bàsica de qualitat a tots el ciutadans. Aquestes són, pel que fa a la música, les devastadores conseqüències d’aquesta nefasta llei.