Sofía Martínez

La professora Sofía Martínez considera que l'exigència li és un defecte personal, però segur que gràcies a aquesta exigència molts alumnes de les seves assignatures de percepció auditiva arriben a saber escoltar amb la professionalitat requerida d'un músic del grau superior. Tot i que potser a hores d'ara ja és massa tard, potser a algun alumne seu també li convé saber que reconèixer honestament que no ha estudiat és un dels fets que li inspiren més indulgència. I, ironies de la vida, l'hem trobada amb la cançoneta dels Pet Shop Boys Always on my mind rondant-li pel cap aquests dies.

El principal tret del meu caràcter? La constància.

La qualitat que més valoro en una persona? L’honestedat.

El meu principal defecte? L’exigència.

La meva ocupació preferida? Passejar sense presses amb la meva família per qualsevol lloc.

El meu somni de benestar? Que la salut no ens doni grans ensurts i la vida no ens tregui la perspectiva de gaudir de les petites coses.

Quina fóra la meva pitjor desgràcia? Que passés alguna cosa greu als meus fills.

Què voldria ser? Estic contenta amb el que soc.

On desitjaria viure? A Vancouver (Canadà).

Quin animal prefereixo? L’elefant.

Algun so o música que avorreixo? Les sirenes.

Quin va ser el primer disc que vaig comprar? Amb els meus propis diners, la Passió segons Sant Mateu de Bach, pel Bach-Collegium Stuttgart, dirigit per Helmuth Rilling (1994); amb el dels meus pares, Out of time de R.E.M (1991).

Els meus escriptors preferits? Gloria Fuertes, Ana María Matute, Juan Ramón Jiménez, José Saramago.

Els meus personatges de ficció? Bufff, no me’n ve cap al cap... no sóc gaire de ficcions.

La pel·lícula de la meva vida? L’imperi del Sol (de Steven Spielberg, amb música de John Adams).

Els meus intèrprets preferits? Marta Argerich, Janet Baker, Emmanuel Pahud, Sara Vaughan, Thelonius Monk, Amália Rodrigues, Camarón de la Isla, Edith Piaf...

Els meus compositors predilectes? Bach, Mozart, Brahms, Mahler, Debussy, Falla, Xostakóvitx, John Adams, Ennio Morricone... Crec que no acabaria.

Una musiqueta que no me la puc treure del cap? Tinc moltíssims “cucs musicals”, se’m queda durant hores o dies el que hagi estat treballant per últim cop, i ara mateix en tinc dos: la segona entrada del piano amb acompanyament de cellos i contrabaixos del segon moviment del primer concert per a piano de Brahms, i Always on my mind de Pet Shop Boys, que ahir vam posar per fer unes ballarugues amb els nens.

Els meus pintors predilectes? Goya, Velázquez, Juan Carlos Bracho, Picasso, Constable, Matisse, Rothko...

Les meves relacions entre sons i colors (o altres sentits)? Sóc incapaç de tenir relacions sinestèsiques. La música em provoca emocions i records, però no relacions amb altres sentits. Només quan escolto música per a flauta se me’n van les mans i percebo les digitacions i el tacte dels dits sobre les claus o dels llavis sobre el bisell. Es l’única relació so/tacte.

Els meus herois de la vida real? Tots els que es dediquen a ajudar les persones que pateixen pobresa, soledat, malalties, guerres... malgrat les dificultats polítiques, econòmiques i/o socials. 

Els meus herois històrics? María de Molina, Indira Gandhi, Clara Campoamor.

Un disc que m’hagi encantat, darrerament? No hay dos sin tres. Mezquida i Chicuelo.

Un concert inoblidable? Tots els concerts Descubre que he fet amb la OCNE a l’Auditorio Nacional.

Un paisatge preferit? Aquells on les muntanyes es fonen amb un llac o amb el mar. La Costa Brava, El Lago di Como, Agnes Lake. 

Els noms que prefereixo? Hahaha, tant de bo ho hagués tingut clar a l’hora de triar els dels meus fills. No tinc noms preferits, m’agraden les persones que donen forma al seu nom.

Què detesto més que res? Que es faci un ús privat del que és públic. 

Quins dons naturals voldria tenir? Saber relativitzar més les coses. 

Estat present del meu esperit? Reflexiu. 

Fets que m’inspiren més indulgència? Un alumne que assumeixi amb honestedat que no ha estudiat, sense intentar posar excuses. 

Amb quina cançó m’identifico? Amb moltíssimes. Tinc cançons per a molts moments de la meva vida, de diferents èpoques, autors... però n’hi ha una de Jorge Drexler que, amb poc, diu molt de com em sento de vegades en l’aspecte professional: Milonga del moro judio.

El meu lema? Aprendre sense pensar és inútil; pensar sense aprendre és perillós (Confuci).