La Cobla de l'Esmuc

El concert del passat dia 18 de juny va ser especial en molts sentits. Director, músics, obres i context –de les obres i també del concert– formaven un còctel carregat i ben representatiu de la situació en què s'inseria el mateix. Diversos aspectes, de bon començament, diferien d'altres concerts de la cobla de l'Esmuc. Primer, un acostament sense precedents per part de l'entitat emissora cap a un públic que, versat o no en el tipus d'experiència sonora que estava a punt de viure, fou introduït d'una manera tan completa com apassionada per la professora del Departament de Teoria i Composició, Sofía Martínez, amb un gran èmfasi en les característiques úniques de l'Escola i la seua funció com a transmissora de cultura cap a la societat.

També un programa d'allò més complet i complex. Gairebé tot obres canòniques del repertori i compositors rellevants de la primera meitat del segle XX, però amb un patró comú. Ens parlen del creixement i expansió de la cobla des de les places i balls vuitcentistes a les sales de concert i l'esplendor del modernisme noucentista català. Primeres composicions no sardanístiques, com ara Presents de boda de Josep Serra, i compositors de la música culta que s'atreveixen amb aquesta formació, com Toldrà i Montsalvatge, ens mostren una hibridació entre allò culte i allò popular que en gran mesura roman incipient encara hui en dia, fent de la cobla una formació instrumental difícil d'ubicar. De nou, paral·lelisme amb l'Esmuc, que pretén ser filla de la hibridació encara incompresa en molts sectors de la societat musical.

El director, Tomàs Grau, d'igual manera es mostra polifacètic. Sent un dels primers graduats de l'Esmuc i combinant en la seua carrera professional d'èxit la direcció de conjunts instrumentals ben diferents, demostra que les barreres existents entre gèneres i estils són creades i no tan difícils de trencar mitjançant una direcció impecable i amb un resultat sonor força efectista. De la mateixa manera, el conjunt de músics no és homogeni. Trobem intèrprets de música tradicional al costat de pedagogs o intèrprets de música clàssica, de forma que –de nou– una barreja aporta la clau per a un so equilibrat i ric que assoleix l'exigent nivell que les obres demanen.

I és que el manifest dels alumnes, indignats per la situació que els envolta, ho ha deixat ben clar: la cultura és un gran tresor del qual s'ha de tindre cura, coste el que coste. Retallar en cultura és desequilibrar la societat, i en eixe aspecte l'Esmuc té una gran responsabilitat. El tresor són aquestes obres, aquests autors, aquesta formació, aquest director, aquests músics i, és clar, també aquest públic.