Lèxic musical català

La música té la paraula

Exemples dels anys foscos

Per encarrilar la normalització del lèxic musical en català no n’hi ha prou estudiant les fonts més recents: mentre els diccionaris generalistes vagin recollint allò que ja està “implantat” i els que escrivim sobre música anem consultant compulsivament “el” diccionari, seguirà essent com mirar-se el cul amb un joc de miralls. Per sortir del cercle viciós cal recollir dades més antigues, que de passada ens estalviaran haver d’inventar-nos paraules o solucions que ja havien existit. I ara no em refereixo al “vilancet” que, després de dormir quatre segles, sembla que es podria reviscolar amb l’ajuda de l’exposició temporal del Museu de la Música (vegeu l'article  anterior). També podem furgar en períodes més recents per observar si hi pot haver alguna continuïtat històrica. Però, deixant a part la tradició oral, algú escrivia en català fa cinquanta anys? I sobre música? Cap a l’hemeroteca falta gent.

 

TELE-ESTEL (1966 - 1970), núm. 1 (29-08-1966); article Pau Casals i Kennedy per Joan Alavedra (començant així, no us estranyi que la revista durés tan poc):

"

Prengué el cel·lo, i amb el violinista Schneider i el pianista Horzowski, es prepararen a ésser conduïts al Saló de l’Est, on havia de celebrar-se el concert. En entrar-hi els tres intèrprets –Casals davant, amb pas i gest segurs, el violoncel a la mà– […] Tocaren un trio de Mendelssohn, una obra de Schumann per a cel·lo i piano, i Casals [...] impressionà tothom amb una Suite de Couperin, que tocà amb una dicció i una justesa úniques. I, després, mentre els aplaudiments encara duraven, féu un signe per deturar l’ovació i digué:

       –“El cant dels ocells”, cançó popular catalana. [...]

"

(subratllats meus)

L’estil literari és digne de l’autor del text del Pessebre. Però l’ús de “cel·lo” alternant amb “violoncel”, a part d’evitar la reiteració i de reflectir un ús oral que encara és viu, grinyola quan un es pregunta si són compatibles la c a la italiana amb la l geminada amb punt volat. I perquè “Suite” amb majúscula i sense cursiva? Quant a l’ús de “popular” en el sentit de ‘tradicional’, ja Oriol Martorell proposa de fer la distinció, a la mateixa revista a punt de ser clausurada, « cercant una terminologia més adequada a la realitat actual » (12-01-1970). Potser el tema de la cursiva era senzillament un problema tècnic (les màquines d’escriure, simplement, no en tenien): en un article d’Àngel Casas sobre “la Chunga” al núm. 157 (després del maig del 68!), tots els manlleus que podrien anar en cursiva van en rodona i entre cometes: “bailaora”, “zapateao”, “flamenco” (sic). Però no tothom treballava en condicions tan precàries com Tele-Estel.

 

SERRA D’OR, gener 1965; article a la secció La Música per Sebastià Benet:

"

El Concerto, per a clavicèmbal i cinc instruments [...] ni tampoc del cicle de lieder de Schubert Cant del Cigne o de les sis Suites per a violoncel sol, de J.S. Bach. [...] un estrany parentiu amb els concerti grossi del segle XVIII [...] va interpretar la part solista de l’Adàgio i Rondó concertant [...]

"

etc.

En aquesta citació he respectat l’ortografia i la tipografia, que són rellevants. En cursiva hi apareixen els manlleus no catalanitzats, però també els títols, que a més van amb majúscula. Concerto (es refereix, naturalment, al de Falla) compleix els dos requisits: és el títol original i no pretén ser un genèric, com ho seria en anglès; Suite, en canvi, podria anar amb minúscula si no fos també el títol, però la cursiva ens recordaria igualment la pronúncia. És el cas de concerti grossi, aquí només genèric en no parlar de cap autor concret. “Clavicèmbal” i “violoncel” segueixen la norma, defugint la temptació dels col·loquialismes. Ens podria semblar, en canvi, que Adàgio amb accent greu va contra la norma: no pas contra la de Fabra, vigent llavors i recollida encara per Coromines, que, considerant-lo catalanitzat i substantivat (igual com “al·legro”), permetria formar el plural amb -s i facilitar-nos la vida quan parlem de formes musicals. Tot un exemple de rigor i de sentit comú. 

Comments

Log in to comment.