Notes de Solitud

L'obra de Manel Camp a l'abast dels lectors

Encetem en aquest número la publicació de les partitures de Solitud, obra per a piano composta pel Manel Camp i que va ser inspirada per la novel·la homònima de Víctor Català.

La Solitud de Manel Camp, enregistrada l'any 2005 coincidint amb el centenari de l'obra de Català, s'estructura en 12 fragments que us anirem oferint mes a mes, amb la mateixa periodicitat amb què va veure la llum també la novel·la. Les partitures són de lliure descàrrega per gentilesa de l'autor. Desitgem que us serveixin d'incentiu per conèixer millor l'obra d'aquest compositor i pianista manresà que fins molt recentment ha estat el cap del Departament de Jazz i Música Moderna de l'Esmuc.

Així ens presentava aquest treball el musicòleg Josep Maria Vilar:

"

Ara fa 100 anys, Víctor Català (Caterina Albert; L’Escala, 1869-1966) publicava Solitud, novel·la considerada fita important en la literatura catalana i la més important del modernisme. Apareguda com a fulletó de la revista Joventut entre el maig del 1904 i l’abril del 1905, d’ençà l’agost d’aquell mateix any en què se’n va fer la primera edició, ha estat repetidament reeditada i traduïda a diverses llengües.

S’ha dit d’aquest drama rural que, tot i l’aparença externa i forma narrativa de novel·la, i l’intens realisme de les descripcions, en realitat cada capítol és concebut com el cant d’un poema d’un gran valor simbòlic. És el drama de la “pobra dona” que segueix a contracor un marit gandul que se’n va a fer d’ermità en una muntanya. La insatisfacció que hi viurà li provocarà una commoció interior a la qual busca sortides que no troba. La solitud que va creixent dins seu l’engrandeix fins a fer-la capaç del trencament definitiu i contundent, de l’escapada del determinisme de l’ambient. La muntanya, que no és sols el marc omnipresent de l’acció, i els personatges són els elements principals del simbolisme que omple l’obra.

Manel Camp ens proposa el seu personal viatge musical a les entranyes d’aquesta novel·la, no a la manera d’una banda sonora ni d’una peça programàtica que vulgui restar arrapada al fil narratiu. En tria els aspectes més estètics i simbòlics, més propers a la interiorització en els personatges –també quan es desplaça a la narració de les llegendes contingudes en la narració principal- i només esporàdicament els més narratius, i així entra en la veritable essència d’aquest immens poema en prosa. Fins en els moments més desesperats de la narració, de més gran desolació, la seva mirada sobre aquest drama conté un innegable alè d’optimisme. Així, elabora una suite en dotze moviments, la majoria dels quals es corresponen amb sengles capítols, escollits i tractats lliurement. De manera semblant a un músic modernista –obviant elements estilístics, és clar-, escriu en forma de personals impressions produïdes per la lectura de la novel·la; però la seva escriptura i interpretació pianístiques, amb poders evocadors de la narració, i el seu intens descriptivisme, van més enllà de l’estricte pintoresquisme sonor que cultivaren sovint els modernistes. El llenguatge que hi utilitza connecta –com feren els modernistes- amb estils de molt més enllà del país sense renunciar als elements que percebem com a propis.

"

Comments

Log in to comment.