L’Epitafi a Hans Rott és una obra per a orquestra de corda escrita per Marc Migó, compositor i exalumne de l’Esmuc. Publicada el 2018, aquesta peça d’un únic moviment està dedicada a un compositor postromàntic que ha estat, fins fa poc, oblidat de la història de la música. Hans Rott (1858-1884) va ser contemporani amb Gustav Mahler i, malgrat no gaudir de la mateixa fama, la música del primer és molt propera a la del segon i de característiques força similars, tot i mantenir un segell d’identitat molt present. La raó per la qual els dos noms no solen aparèixer junts es pot deure a la curta vida que va tenir Rott (tan sols va viure vint-i-sis anys) i que va estar marcada desafortunadament per una inestabilitat psicològica. Malgrat això, va deixar un llegat d’una gran qualitat musical. La seva obra més important, la Simfonia en Mi Major, no va ser estrenada fins al 1989 (cent cinc anys després de la seva mort!). En l’Epitafi a Hans Rott podem trobar molts elements característics de la música d’aquest compositor. Tal com diu Migó, en el text introductori de la partitura general de l’obra, el seu interès per Rott va anar creixent des que va descobrir la vida i obra del compositor.Va arribar al punt de poder examinar directament els seus manuscrits i correspondència en la Biblioteca Nacional a Viena.

Al llarg d’aquest epitafi, podem trobar diferents referències a l’obra de Rott. L’estil en sirecorda clarament l’ús que feia el compositor de la tonalitat, amb un èmfasi molt marcat en el cromatisme. Els gestos i l’escriptura en general tracten d’evocar els mateixos sentiments que podem trobar en les seves obres, sentiments que poden arribar a ser molt complexos per la vida que va tenir. Si observem més al detall aquesta obra, podrem trobar diferents elements presos directament de Rott, perexemple alpetit motiu picat descendent de semicorxeres que trobem prop del minut 1:20 d’aquest epitafi i que també podem escoltar en la primera secció de la Simfonia en Mi Major de Rott. Com a característica general de l’obra, podem destacar com Migó aconsegueix crear una textura fortament enllaçada i lineal en el sentit del temps, especialment notable enla secció inicial ien la partdelfinal. Quan un escolta l’Epitafi sembla que la melodia vagi movent-se constantment cap endavant.Aquest moviment tan sols és aturat en la meitat de l’obra, només per ser reprès immediatament després. Al final podem retrobar el motiu del començament, amb una dissonància de segona menor, també present a l’inici, que actua com a pedal.