La cara pública del professor Carles Ill la coneixen gairebé tots els estudiants de l'Escola, els que cursen amb ell l'assignatura Metodologies de recerca, que els ajuda a encaminar el treball final de grau. Però aquest filòleg vilanoví, amb estudis de didàctica de la llengua, té una cara oculta, de lector àvid i poeta gairebé secret (va publicar el recull Molt fràgil el 2001). Avui, sotmetent-se a La tònica dominant, es mostra en quart creixent: la seva predilecció pels paisatges empordanesos, la seva tendència a pensar massa, la tria dels personatges encarnats per Buster Keaton i altres gustos reunits a continuació.

El principal tret del meu caràcter? Afabilitat.

La qualitat que més valoro en una persona? La bondat.

El meu principal defecte? Pensar massa.

La meva ocupació preferida? Llegir.

El meu somni de benestar? El benestar del somni.

Quina fóra la meva pitjor desgràcia? Que em torturessin.

Què voldria ser? No en tinc ni idea.

On desitjaria viure? Allà on visc.

Quin animal prefereixo? El gos.

Algun so o música que avorreixo? El tic-tac d'un rellotge si t'hi concentres molt.

Quin va ser el primer disc que vaig comprar? No ho recordo bé. Potser un de La Trinca, Viatge a Ítaca de Lluís Llach...

Els meus escriptors preferits? Jesús Moncada, Fernando Pessoa, Màrius Sampere, Antoni Munné-Jordà, José Saramago, Stanislaw Lem, Mercè Rodoreda, William Shakespeare…

Els meus personatges de ficció? Tots els papers de Buster Keaton.

La pel·lícula de la meva vida? Paths of Glory d’Stanley Kubrick.

Els meus intèrprets preferits? Pat Metheny, Maria Joao Pires, Camané…

Els meus compositors predilectes? Chopin, Mingus, Mozart…

Una musiqueta que no me la puc treure del cap? La sintonia del Temps de TV3, per exemple, i moltes altres que ara no m’hi tornen.

Els meus pintors predilectes? Miró, Klee, Van Gogh…

Les meves relacions entre sons i colors (o altres sentits)? No en gasto.

Els meus herois de la vida real? Els presos polítics i exiliats catalans.

Els meus herois històrics? Giordano Bruno, Buster Keaton…

Un disc que m’hagi encantat, darrerament? The Astounding Eyes Of Rita (2009), d’Anouar Brahem.

Un concert inoblidable? John Kirkpatrick, Riccardo Tesi i Kepa Junquera a Vilanova i la Geltrú, 1993.

Un paisatge preferit? Ultramort i el Canigó nevat des de Sant Iscle d’Empordà.

Els noms que prefereixo? Irene, Joan…

Què detesto més que res? La por.

Quins dons naturals voldria tenir? Volar i no haver de respirar dins l’aigua.

Estat present del meu esperit? Bé.

Fets que m’inspiren més indulgència? Els produïts per malalties mentals.

Amb quina cançó m’identifico? El meu carrer del Serrat.

El meu lema? Molts.