Com si d’una missa medieval es tractés, la Missa de Bernstein s’estructura amb els mateixos actes que la litúrgia católica. Més enllà d’aquestes semblances, poca cosa té a veure un acte així amb el que es va poder gaudir a l’Auditori els passats 26, 27 i 28 d’octubre. Un espectacle que reunia en la Sala 1 Pau Casals l’OBC, estudiants i col·laboradors de l’Esmuc i una variada representació vocal amb el Cor Madrigal, Cor Lieder Càmera, Veus-Cor Infantil Amics de la Unió i el Cor Teatre. Aquest últim, vestit amb cridaneres samarretes acolorides.

En definitiva, un munt d’agrupacions a dalt l’escenari defensant un dels treballs més controvertits de Leonard  Bernstein, al qual se li havia anat fent un homenatge durant tot el 2018 que es testimoniava amb aquesta cita. L’OBC, acompanyada d’estudiants i diferents col·laboracions de l’Esmuc, emprenia en silenci el començament de l’obra i els psicodèlics enregistraments introductoris donaven el punt de partida del concert. Convertits en part de l’escenari actoral, els músics eren testimoni de com el baríton William Dazeley s’enfilava pels graons per entonar el famós Lauda, laude arribat al centre d’un “altar” envoltat de trompetes, timbals i un llarg etcètera.

La fanfàrria del Primer Introit acabava de presentar tots els demés participants, amb especial atenció als diferents solistes del Cor Teatre i a Josep Vallejo i Mateu Ribó, els nens solistes que posaven les veus blanques per arrodonir una representació eucarística d’allò més peculiar.

Amb un repàs de la pràctica totalitat de la història de la música, Bernstein aconsegueix portar al terreny del jazz o del simfonisme contemporani una celebració religiosa amb sonoritat molt diversa. Precisament aquesta diversitat era també la que es podria contemplar a l’escenari amb tot un conglomerat d’integrants molt variat. L’orgue amb el sintetitzador, l’arpa amb la bateria... Visualment, les vestimentes corporatives dels diferents cors i el comportament dinàmic dels actors i cantants també feien suposar al públic que no es trobava davant una obra protocol·lària. Més be es transmetia aquella voluntat de Bernstein de renovar la solemnitat de les cerimònies per convertir-les en una celebració festiva i divertida.

Més enllà de si ho va aconseguir o no, aquesta representació personal de la Missa deixa un testimoni històric de sofisticació musical i teatral que no sol deixar indiferent ningú. I era d’esperar que no ho faria, ja que els aplaudiments es feren eterns per homenatjar els intèrprets.

D’altra banda, però no menys important, la Banda de l’Esmuc també col·laborava el dia 18 de novembre amb la representació del concert Simfonies d’Àngels i dimonis, acompanyant la Banda Municipal de Barcelona sota la batuta del recentment incorporat director José R. Pascual-Vilaplana. El concert es dividia en les obres de Roque Baños, Fanfarria Alatriste; Brett Abigaña, Simfonia núm. 2, “Commedia” i Franco Cesarini, Simfonia núm. 1, “Els arcàngels”, op. 50.