Quan escoltem la música vocal de J.S.Bach, com les cantates, les passions o les misses, experimentem una connexió molt forta amb el contingut del text, que ens brinda un missatge espiritual i religiós procedent de les Sagrades Escriptures. Els textos d’aquestes obres però, no sempre són bíblics, sino que en la majoria d’ocasions es recorre a la figura d’un llibretista (podríem anomenar-lo poeta), que és qui té la funció de reinterpretar aquests textos bíblics i adaptar-los a la música que s’ha d’escriure, la majoria de vegades per a la litúrgia luterana.   

L’any 1725, en plena etapa de Johann Sebastian Bach com a Thomaskantor a Leipzig, i a poques setmanes d’acabar el seu segon cicle de cantates, es va quedar sense el que suposadament era el seu llibretista, Andreas Stübel, que acabava de morir. Fou llavors quan el compositor va haver de cercar un nou llibretista amb qui treballar conjuntament per a tancar el cicle, i aquesta persona va ser ni més ni menys que una dona, la poetessa Christiane Mariane von Ziegler, qui va escriure els textos de nou cantates (BWV 103, 108, 87, 128, 183, 74, 68, 175 i 176) en una col·laboració que només duraria un mes, entre l'Abril i el Maig.

Christiane Mariane von Ziegler, 1736. Herzog August Bibliotek, Wolfenbüttel (A24792)

Cal fer un viatge a l’època de Bach, en ple s.XVIII, i intentar imaginar com d’estrany era que una dona pogués arribar a tenir veu en la societat intel·lectual i, concretament, dins de l'Església Luterana. Ziegler va suposar un personatge cabdal en la lluita pels drets de les dones, sobretot pel dret a l'escriptura i per la participació a la vida cultural i intel·lectual. I ho va fer a través de la creació de textos i poemes que, a banda de la seva col·laboració amb Bach, són dignes d'estudi.

Christiane Mariane va néixer l’any 1695 a Leipzig en una família benestant i influent d’advocats, la família Romanus. Per tant, va néixer com a Christiane Mariane Romanus. Poc després de complir sis anys, el seu pare, Franz Konrad Romanus, va esdevenir alcalde de Leipzig, però el 1705 va ser detingut i empresonat sense càrrecs per un presumpte cas de corrupció, i va estar a la presó fins la seva mort, l’any 1746. La família va seguir gaudint d’un prestigi a la ciutat i vivint a l’elaborada casa que Franz Konrad havia construït en el seu breu període com a alcalde. Posteriorment, a més a més, Christiane Mariane es va casar i enviudar dues vegades, i també va perdre les seves dues filles, fets pels quals es va refugiar en la poesia.

Ziegler convidava regularment intel·lectuals al seu saló, que estava concebut a la manera de les típiques mansions franceses. Aquests eren considerats uns dels pocs llocs on homes i dones podien socialitzar i intercanviar idees. El saló de Ziegler era una prova de la seva creixent atracció per la cultura francesa dels salons, va dotar a Leipzig d’un lloc on les dones poguessin participar en la cultura musical i literària, i li va permetre tenir un rol important en la vida social. A més, s'hi interpretava música, i ella mateixa tocava la flauta travessera, la flauta de bec, el llaüt, el clave, i fins i tot cantava, tot defensant que les dones poguessin tocar instruments musicals. Ziegler no només disposava del lloc per participar en la cultura musical i literària de Leipzig, sinó que també tenia la oportunitat d’influir i controlar el gust artístic a nivell local. A partir de la seva influència, la casa Romanus es va convertir en un centre de vida intel·lectual per l’alta societat de la ciutat i en un lloc on les dones hi podien participar activament i on la seva música, la poesia i les opinions podien ser escoltades.

Gravat de coure de la Romanushaus, Leipzig. Amsterdam, Petrus Shenk, 1704. Stadtgeschichtliches Museum Leipzig

En el camp de la literatura, Ziegler va estar molt relacionada amb Johann Christoph Gottsched, (1700-1766), una de les figures literàries més importants de la primera meitat del s.XVIII a Alemanya, i que fou una peça clau per entendre com la poetessa va poder escriure i publicar la seva obra en una societat de domini masculí. Ziegler i Gottsched es van donar suport mutu durant més d’una dècada, i els dos van buscar promoure els rols de les dones en la literatura alemanya, amb l’objectiu principal de l’avanç del llenguatge i la cultura alemanyes. La poetessa va col·laborar en diverses ocasions en el seu setmanari Die vernünftigen Tadlerinnen, que es basava en el desenvolupament del pensament de la Il·lustració, enfocat en el benestar dels altres i en la capacitat i deure individuals de cadascú per millorar el món que l’envolta, per tal d’establir les bases d’una literatura moderna a Alemanya, en un moment de canvi en el pensament i la filosofia europeus. Aquí va exposar-hi la majoria de temes que desenvoluparia més tard, com la igualtat entre homes i dones, la necessitat d’una millor educació, que les dones parlen més eloqüentment que els homes, i que a les dones se’ls hauria de permetre escriure poesia sense obstacles per part dels homes.

Johann Christoph Gottsched. Pintura a l’oli de Leonhard Shorer (1744). Actualment a Leipzig University Library.

Ziegler va publicar, des del 1728 al 1739, diversos volums amb la seva pròpia poesia i les seves cartes, amb el suport de Gottsched, que foren: Versuch in gebundener Schreib-Art (1728), on va introduir al públic un discurs que defensava vigorosament els drets de les dones a l’educació i a la literatura i anava contra les convencions socials, el qual conté molts tipus de poesia, i on es troben els textos de les nou cantates de Bach. Versuch in geburdener Schreib-Art, anderer und letzter Theil (1729), que es tracta d’un segon llibre de poesia que complementa el primer, on hi publica la resta de textos de cantates que completaven un any litúrgic luterà. Moralische und vermischte Send-Schreiben (1731), on hi publica part de la seva correspondència com a exemple de prosa femenina, i és la primera dona que ho fa. Vermischete Schriften in gebundener und ungebundener Rede (1739), que es tracta d’un recull de poesia i prosa escrita durant la dècada de 1730, i inclou diverses obres publicades en diversos llocs durant la dècada, on insisteix en temes dels quals ja havia parlat, com l’ús correcte de la llengua Alemanya en els discursos i l’escriptura, la importància de la conversa pura i el correcte comportament en la societat ben educada, o els drets de les dones a l’educació i a la literatura.

L’any 1730, després de la publicació dels seus dos primers llibres se la va convidar, de forma unànime, a ser la primera dona que formés part de la prestigiosa Deutschen Gesellschaft (Societat Alemanya de Leipzig), que, presidida per Gottsched, es reunia cada dimecres per a cultivar la llengua alemanya i la literatura. Aquest fet, que li va permetre participar activament en la societat, la va encoratjar en les seves activitats literàries, ja que liderava la inclusió de la veu de la dona a les societats cultes de Leipzig. Ziegler defensava que les dones cultes alemanyes havien de ser degudament lloades, i que podien ser nombrades, fins i tot, Poetes Laureades, un honor reservat als homes. Tant sols cinc anys després de dir això va ser coronada com a Poeta Laureada imperial per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Wittenberg, el 17 d’Octubre de 1733.

Medalla amb motiu de la coronació de Ziegler com a Poeta Laureada, a la Universitat de Wittenberg

Es coneixen molt pocs detalls sobre la relació entre Christiane Mariane von Ziegler i Johann Sebastian Bach, encara que els dos fossin personatges prominents de la societat de Leipzig.  El compositor estava a punt d’acabar el seu segon any com a cantor de la ciutat, després d’un període de dos anys caracteritzat per una concentració intensa en la composició de cantates sacres. Ziegler, per la seva part, encara no era reconeguda públicament com a poeta (faltaven tres anys perquè publiqués la seva primera obra literària). Estava, doncs, molt lluny de la figura típica de llibretista de cantates del s.XVIII per l’Església Luterana. Com a dona, no tenia accés a l’ensenyament universitari ni podia tenir una posició oficial a l’església, a la cort o a la ciutat. La seva posició era important gràcies a l’estatus de la seva família. Com a viuda jove i aristocràtica vivint amb la seva mare, Ziegler va tenir l’oportunitat de perseguir els seus objectius literaris. Per tant, la seva educació i el seu dia a dia es centrava al voltant de casa seva. El seu estudi de la poesia es duia a terme de manera privada amb tutors, i el seu aprenentatge de teologia estava basat en el que llegia i a l’atenció que prenia a l’església.

Es coneix que Ziegler servia cafè en el saló de casa seva a les cinc de la tarda per compartir-lo amb els músics, escriptors, pensadors i intel·lectuals de la ciutat. Els divendres d’hivern, Bach i el seu Collegium Musicum actuaven al Cafè Zimmermann, a poques passes de l’elegant casa de Ziegler. És en una d’aquestes trobades amb la societat cultural i artística de Leipzig on, segurament, i sense informació que ho afirmi, Bach i Ziegler es van conèixer. Es creu que el compositor va visitar el seu saló algunes vegades, acompanyat de la seva esposa, Anna Magdalena. El musicòleg Hans-Joachim Schulze especula que els dos van ser presentats per una amiga comuna, Maria Elisabeth Taubert. La primera de les nou cantates va ser estrenada pocs dies després del naixement del fill de Bach, Christian Gottlieb, del qual Taubert n’era la madrina. Són evidents les relacions amicals entre les famílies Bach i Romanus, ja que la tia de Ziegler fou madrina de la filla de Bach, Elisabeth Juliana Friederica, el 1726.

En tot cas, el que és més probable és que la poetessa es presentés com una opció fàcil per a Bach per a disposar d’una llibretista per completar les nou cantates del seu segon cicle a Leipzig, donada la situació d’urgència en la que es va trobar. Cal tenir en compte que els detalls de la seva relació personal són trivials i que els resultats musicals de la seva col·laboració foren totalment pràctics: peces específiques pels serveis litúrgics durant un mes a les principals esglésies de Leipzig. Segurament aquestes nou cantates no influeixen de cap manera el futur del compositor i la poetessa. Però, tot i això, no cal dir que la seva història és remarcable, ja que a través d’elles, la veu d’una dona ha pogut ser escoltada dins de la litúrgia Luterana, fet impensable en l’època. Suposen una nova llibertat i enginy, i una profunda exploració d’una nova veu compositiva, i només per això, mereixen una atenció especial.

Ziegler reconeixia la importància del seu dret únic com a escriptora femenina de l’Església, i va fer grans esforços per a construir textos per cantates que s’adeqüessin a la litúrgia luterana. Va parar atenció al contingut teològic i litúrgic que havia de tenir cada cantata, dotant els textos poètics de la corresponent profunditat expressiva. La naturalesa de les cantates sacres dels diumenges i dies festius a Leipzig requeria un apropament a la lectura de l’Evangeli d’aquells dies. Tal com s’especifica en el Leipziger Kirchen Staat de 1710, hi ha dues lectures assignades, de l’Epístola i l’Evangeli, que són centrals en la litúrgia, amb el sermó que llavors ofereix una exposició del text de l’Evangeli. Un dels trets diferenciadors de Ziegler respecte altres llibretistes és el fet que, mentre els altres usaven el text evangèlic com a punt de partida de les seves reflexions teològiques, ella s’esforçava en alinear la seva poesia amb els textos bíblics, i rarament introduïa cap tema que no estigués explícit en l’Evangeli del dia. És remarcable la diferència del percentatge de moviments de les cantates en les quals usa cites bíbliques, en relació a els altres dos grans llibretistes de l’època, Knauer i Picander. Dels 55 moviments que tenen les seves nou cantates, 13 són cites bíbliques, de les quals 11 són de les lectures del dia, i això suposa un 24% dels moviments, mentre que en Knauer aquest percentatge és del 17% i en Picander tan sols del 2%. 

En el pròleg de la seva obra publicada el 1729, on publica un cicle anual complet de cantates, entre elles les nou musicades per Bach, Ziegler encoratja els compositors potencials a tractar els seus texts amb flexibilitat a l’hora d’escriure’n la música. Reconeix que els textos publicats són massa llargs per una cantata, i recomana als compositors prendre’n només uns certs moviments, per tal d’interpretar la meitat de la cantata abans del sermó i l’altra meitat després, o fins i tot partir els textos en dos cicles anuals.

Tot i les inquietuds teològiques en les seves cantates, Ziegler no deixava de banda el tema principal que marcaria la seva carrera: el dret de les dones a tenir un discurs públic. Mentre la naturalesa litúrgica i teològica prohibia qualsevol tipus de lluita pels drets de les dones, la concentració de Ziegler en la veu en les seves cantates defensa la seva creença de que la veu és una característica compartida de tots els humans, siguin homes o dones, i que tothom hauria de poder compartir-la. Inclou temes de discurs i de silenci en el 89% de les seves cantates, mentre que en la resta de llibretistes de Bach, aquest percentatge és del 63%. Reconeixia en la societat l’estructura amb la qual els homes eren la veu pública i les dones representaven el silenci. Per ella, el discurs representava el dret a l’expressió pròpia, a la qual totes les persones havien de tenir accés. Creia que la veu era l’element unificador per a totes les persones.

Amb tot això, Ziegler estableix una veu individual com a llibretista de cantates. No fou reconeguda com a llibretista en el moment de l’estrena de les nou cantates a les esglésies de Leipzig, i no va ser fins tres anys més tard, el 1728, que va publicar la seva primera obra, Versuch in gebundener Schreib-Art, on hi apareixen els textos de les nou cantates, amb versions revisades, combinades amb altres poesies sacres, amb les quals (64) completen un cicle anual de cantates. 

Christiane Mariane von Ziegler. Portada de Versuch in gebundener Schreib-Art, Leipzig 1728. Martin Bernigeroth (1670-1733)

Les cantates de Ziegler no només són particulars pel percentatge de moviments que utilitzen cites bíbliques, sinó també perquè bona part d’ells són una expressió de la veu divina, o sigui, les paraules de Déu o Jesús en cita bíblica, conegudes com a Vox Christi. El nombre de moviments que tenen Vox Christi en les cantates de Bach amb textos de Ziegler (11 en 9 cantates) és molt més alt que en la resta dels seus llibretistes (30 en 169 cantates). Amb això, la poetessa vol identificar-se amb una important tradició de l’Església Luterana de remarcar el significat teològic de les paraules de Jesús. Incloent un gran número de Vox Christi en les seves 9 cantates, Ziegler proporcionava un nou context a la litúrgia, en les quals les paraules de Jesús serien destacades musicalment.

A partir de les nou cantates que va escriure per Bach, hem pogut veure en Ziegler una potent activitat literària posterior, que es va perllongar fins el 1739, amb la publicació de diversos llibres de poesia i amb l’ingrés a la Deutschen Gesellschaft. Si fem un esforç i ens imaginem la falta d’oportunitats de les dones del s.XVIII a Alemanya, ens podem fer a la idea de la magnitud d’allò que va aconseguir, i del gra de sorra que ha suposat en la història de la lluita pels drets de les dones.

També cal esmentar l’increïble feina dels llibretistes, els grans desconeguts de les composicions musicals. En la interpretació musical sempre han tingut protagonisme els músics i els compositors, i poques vegades s’ha donat la importància merescuda als seus llibretistes. En el cas dels de les cantates sacres, la seva feina fou essencial per tal que avui podem gaudir d’unes cantates tan completes, ja que sense el seu valor poètic i la seva interpretació dels textos bíblics, no haurien tingut la mateixa força. Hem vist, en el cas concret de Ziegler, que les característiques dels seus textos tenen diferències molt notables respecte la resta de llibretistes, i aquestes estan fonamentades sobretot en la necessitat de donar un valor a la veu humana i divina. I en el fons, a la veu de la dona. I això és el que es dedicava a fer, donar veu i transmetre-la, per donar-li més força, entenent que tots els humans tenien la mateixa capacitat. I, tot i que la història, dominada per les societats patriarcals, l’ha marginat fins a caure pràcticament en l’oblit, ara és el moment de reivindicar-la, i a tantes altres dones oblidades, per poder fer més potent la lluita d’avui.