Nascut a Sabadell el 1966, Josep Vila i Casañas és director, compositor i pedagog especialitzat en cors. Va ser el director titular de l'Orfeó Català entre el 1998 i 2016 i del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana entre 2011 i 2016. Ha treballat amb alguns dels directors més importants dels nostres temps com Daniel Barenboim, Simon Rattle, Gustavo Dudamel o Frans Brüggen. És professor de l'Esmuc des del 2005 i imparteix regularment cursos i tallers en ciutats tant europees com llatinoamericanes.

Com era estudiar música a Catalunya durant els teus anys formatius?

Era un sistema molt menys concentrat, avui és un pack molt compacte. Per exemple, per accedir a direcció havies d'haver acabat dos anys de contrapunt, quatre d'harmonia i dues d'orquestració. Es considerava que no tenia sentit estudiar-la sense poder parlar d'una partitura en tota la seva majestuositat.

Què et va fer dedicar-te a la direcció coral?

Des de molt jove vaig tenir contacte amb els cors pel meu germà Lluís, que en dirigia un de molt bo a Sabadell. Sempre he tingut una química especial amb el món de les veus, segueix sent l'instrument que més em fascina i en conjunt encara més.

Quina diferència han de tenir un director de cor i un d'orquestra?

El gran repte que té un director de cor són les llengües: cada vegada que canvies d'idioma, canvies d'instrument. L'acústica és totalment diferent, i una eina fonamental per a nosaltres és el coneixement precís de les fonètiques de cada llengua. Quantes més n'aprenguis, millor.

Hi ha algun moment en la teva vida musical que recordis amb especial afecte?

N'hi ha un que em va canviar la concepció del que significa ser director de cor, la meva primera masterclass amb Eric Ericson a Barcelona l'any 1993. Allà va començar un recorregut junts molt llarg, que em va portar a regalar-me un any a Estocolm assistint a tots els seus assajos entre 1995 i 1996.

Com veus avui els estudis a nivell local?

Tots els directors de la nostra generació estem convençuts que no hi ha hagut una formació tan completa a Catalunya com la que estan rebent actualment els alumnes de l'Esmuc. Encara que jo sempre els dic als meus alumnes que, després de graduar-se, es posin a estudiar seriosament coses com a contrapunt, que a l'Escola s'imparteixen bé, però no hi ha hores per aprofundir-hi més enllà d'una presa de contacte.

Vas ser 18 anys director de l'Orfeó Català, ¿com va anar canviant el cor des de la teva arribada a la teva sortida?

Quan jo vaig arribar-hi era un cor amateur, un mosaic de nivells molt heterogenis. Amb els anys vaig fer un treball de lutier, tots els directors de cor hem d'educar i construir el nostre instrument. Em van ajudar magnífics educadors de la veu i molts directors a la nostra Escola que anaven formant els futurs cantaires de l'Orfeó. Avui és un instrument molt més homogeni, amb una immensa majoria de gent que estudia cant o ja té un nivell excel·lent.

Què ha passat aquests dos anys de la teva vida sense l'Orfeó?

He viscut un procés de desintoxicació en el sentit afectuós i positiu. L'Orfeó és com el Barça, és una institució tan potent que ser-ne el seu director és encarnar un personatge més enllà del musical, això ho vaig exercir amb orgull, entrega i total empatia. Aquests anys m'han servit per tornar a connectar amb el meu jo més autèntic, més profund i amb els meus propis anhels.

Què ens pots explicar dels teus futurs projectes?

És primera vegada en la meva vida que em llanço a la piscina com a freelance. El primer és que estic dedicant molt més temps a la composició, he tingut encàrrecs ininterromputs. A més m'han convidat a impartir masterclasses a Llatinoamèrica i Àustria. Estic col·laborant amb molts cors del país, per exemple acabo de fer un programa amb el Cor de Cambra de l'Auditori de Lleida. Està prevista una col·laboració amb la Coral de Cambra de Pamplona, un cor especialitzat en música contemporània que tenen projectes molt interessants. Hi ha moltes coses de les quals encara no puc parlar, és un moment molt trepidant amb un punt d'aventura que m'encanta.

Amb tots aquests projectes, què et fa seguir ensenyant a l'Esmuc?

Visc les classes com el meu ioga personal, una mena de reciclatge continu. Cada alumne és una aventura apassionant, arriben amb bagatges, instints, capacitats i idees molt diferents. Aquesta regularitat de treball i aquesta calma amb la qual podem treballar cadascun dels aspectes et va renovant contínuament, no hi ha classe on no descobreixis o redescobreixis alguna cosa nova.