Un poema de Pessoa

La música té la paraula

O amor, quando se revela

O amor, quando se revela, / não se sabe revelar. / Sabe bem olhar p'ra ela, / mas não lhe sabe falar. // Quem quer dizer o que sente / não sabe o que há-de dizer. / Fala: parece que mente… / Cala: parece esquecer… // Ah, mas se ela adivinhasse, / se pudesse ouvir o olhar,  / e se um olhar lhe bastasse / p'ra saber que a estão a amar! // Mas quem sente muito, cala; / quem quer dizer quanto sente / fica sem alma nem fala, / fica só, inteiramente! // Mas se isto puder contar-lhe / o que não lhe ouso contar, / já não terei que falar-lhe / porque lhe estou a falar…

L’amor, quan es revela, / no se sap revelar. / Sí que sap com mirar-la, / però no li sap parlar. // Qui vol dir allò que sent / no sap el que ha de dir. / Parla: sembla mentida… / Calla: sembla que oblida… // Ah, si ho endevinés, / si la mirada sentís, / i mirar-la li bastés / per saber que l’estimen! // Però aquell qui sent molt, calla; / qui vol dir allò que sent, / sense ànima ni parla, / queda sol totalment! // Però si puc contar-li / el que no goso contar, / no hauré pas de parlar-li: / ja hi estaré parlant…

Un poema de Fernando Pessoa de 1928 publicat el 1956 a Poesias Inéditas (1919-1930). Salvador Sobral el canta amb el nom de Presságio, sencer. Camané canta quatre de les cinc quartetes, Quadras (Fado Alfacinha), a l’àlbum Esta coisa da alma (2000). També el canten sencer, i amb altres músiques, Modus de Fado, a Correntes (2017), Sofia Ribeiro, a Mar Sonoro (2016), Angela Maria, a Os Mensageiros: Antologia de Fernando Pessoa (2012) i Arlindo De Carvalho, a Coimbra dentro da alma (2007).

Comments

Log in to comment.