El passat 13 de febrer vam poder escoltar la Segona de Mahler amb Gergiev i la seva orquestra, a l'Auditori. Cantaven també dues solistes russes, col·locades astutament davant del cor, i tres dels millors cors de Catalunya.

Cada vegada que escolto aquesta obra, que m'acompanya de fa molts anys, tinc la impressió que és una d'aquelles que transformen l'oient. En surto diferent de com hi he entrat; sobretot si és en viu. Aquesta vegada vaig entendre un dels motius d'aquesta emoció, i voldria compartir-la en aquesta secció on es troben paraula i música.

La clau de tot plegat és el text de Klopstock que Mahler situa com a objectiu final de la simfonia. Des de l'escena fúnebre inicial, que portava el títol de 'Funeral' (Totenfeier), fins a l'alliberadora conclusió coral, la simfonia fa passar l'oient "de l'aspror fins als astres" (per aspera ad astra), de la foscor a la claror, de la mort a una esperança de resurrecció. Aquest arquetip narratiu en forma d'embut és típic de la música romàntica. Es troba p.e. en les simfonies 5 i 9 de Beethoven, un dels models de Mahler.

Els moviments centrals, com el compositor explicava als seus amics, representen una mirada retrospectiva cap a una vida ara feliç (2n moviment), adés plena d'un neguit absurd (3r moviment). La cançó Urlicht ('Llum primigènia') que fa de 4t moviment ja prefigura el 5è i últim, en la seva reflexió pretesament ingènua sobre les grans qüestions de la vida.

El finale, com el primer moviment, sobrepassa les dimensions simfòniques corrents en temps de Mahler. Són sengles poemes simfònics, i a la família Mahler en parlaven com d'una banda sonora: "Saps el passatge aquell, quan baixa l'ocell de la nit?..." Música i paraula s'associen per suggerir imatges i moviment, però sobretot per traslladar una preocupació que deu ser de les més antigues i genuïnes de la nostra espècie: la vida després de la mort.

O més concretament: què queda de nosaltres i de les nostres coses, en morir? Sempre és commovedor, en funerals, veure els esforços de qui estimava la persona difunta per salvar de l'oblit els trets de caràcter, les anècdotes que la feien única als seus pròxims. D'això parla aquesta simfonia. La humanitat, com dirà també Nietzsche a la Cançó de mitjanit de Zaratustra que s'inclou a la Tercera de Mahler, "vol eternitat... / vol fonda, fonda eternitat!".

La Segona colpeix, entre altres coses, perquè mostra que aquest anhel per durar, per superar la barrera de la mort, prové de la consciència de la nostra caducitat. Tot sembla escolar-se de les mans, tot es veu en precari, quan la gent que t'havies avesat a donar per descomptada va desapareixent del teu entorn. Humanament, "no pot ser", que no hi hagi transcendència.

Mahler cita dues estrofes de Klopstock, freqüents en funerals d'aquell temps, i n'hi afegeix sis més de pròpies per precisar el que li suggereix la idea de la pèrdua. A on va, l'amor que hem desplegat per persones del passat? Mirant les cendres, què en queda, finalment, dels nostres esforços en aquest món caduc? Mahler es respon: "Oh creu, cor meu, creu!: / Res de tu no es perdrà! […] No vares néixer en va! […] El teu mateix batec / a Déu et portarà". On emocionen tant o més que les respostes les preguntes implícites.