Romà Escalas i Llimona compagina l’estudi musicològic amb la interpretació de la música antiga amb criteris històrics. A més a més dels grups Practica de Música, Al·legoria i Ars Musicae també ha col·laborat amb Hespèrion XX i amb la Capella Reial de Catalunya dirigides per Jordi Savall. Ha estat professor del Conservatori Superior de Música de Barcelona, president de la Societat Catalana de Musicologia i director del Museu de la Música. Actualment, és secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 31 de gener passat va dirigir els Grans Conjunts d'Antiga, amb el Cançoner de Palau per celebrar l'Any Josep Romeu.

Quin és el motiu que t’ha dut a triar el Cancionero de Palacio com a repertori del Gran Conjunt de Música Antiga d’enguany?

Jo l’anomeno Cançoner de Palau, ja que la llengua oficial de la cort de Ferran el Catòlic era el català. Després, Pedrell i Barbieri li van posar el nom més pompós en castellà i li van afegir el concepte de musical al mig, però és més aviat un tic de bibliotecari.

La idea de fer el Cançoner de Palau ja ve de quan l’Esmuc estava a l’edifici antic, a Sant Andreu. Allà hi vam fer un cap de setmana dedicat exclusivament a aquest repertori però ens vam quedar amb l’interès per a aprofundir-hi. En el moment en què hem vist factible la possibilitat de tenir un Gran Conjunt tan nombrós com el que tenim actualment, ens hem pogut permetre la fita d'interpretar el Cançoner de Palau en una institució tan important com és l’Esmuc. Trobo absurd que passin els alumnes per un conservatori superior i que no hagin tingut contacte directe amb el repertori renaixentista fonamental hispànic.

I quin seria exactament l’origen d’aquest cançoner?

Els principals protagonistes van ser-ne els músics. Ells, i no la cort o els reis, van ser qui decidiren quines peces havien d’anar a dins del cançoner, en quin ordre i quines tenien sentit per fer-ne una projecció de futur. Aquest pensament de projectar tota una cultura musical cap al futur està recollit al Cançoner de Palau i, de fet, en uns àmbits que ens són propers culturalment. El cançoner ens ensenya la diversitat humana que hi havia en aquella època, i és que a les cançons s’hi poden veure des de textos completament pornogràfics fins a textos religiosos. Ens ensenya, bàsicament, la vida del moment.

El repertori que hi trobem és molt divers. Per una banda, ens mostra unes peces que anaven dirigides a la gran capella reial que hi havia en aquell moment; per altra banda, hi ha peces molt senzilles que es poden interpretar simplement amb una viola de mà i veu, fet que ens mostra que no tota la música és música de cort i de grans festes sinó que també hi ha música de carrer. Els músics recullen tota una sèrie d’estils que Higini Anglès en diria profans, hi ha algunes peces litúrgiques (misses) i algunes altres, no gaires, de temàtica religiosa.

Llegint els volums que van publicar Higini Anglès i Josep Romeu sobre aquest repertori, es pot observar que es remarca el fet d’una creació d’estil musical clarament hispà i es diferencia de la resta. Podem dir que es va crear de nou? És un bon terme la paraula “nacional” aplicada a l’època?

D’entrada, cal remarcar que Higini Anglès va escriure aquests volums sota una pressió franquista molt important en la qual estava submergida l’Instituto Nacional de Musicologia. Higini Anglès va utilitzar el terme “nacional” per un tema completament polític i econòmic. Era la manera de poder fer interessant la investigació i poder seguir rebent diners per a seguir investigant. Si no ho hagués fet així, no haugés tingut fons per a poder seguir la investigació. Musicalment, si mirem les obres, totes elles estan dins d’un contrapunt que trenca les barreres del contrapunt flamenc i que es comença a endinsar en la sonoritat dels acords de la tonalitat. El fet de descobrir la tercera major, i així aconseguir la sonoritat d’acord, és ja una entrada cap al Barroc. D’aquest fet, els flamencs en sabien ben poc.

Si volem definir-ho amb un terme, podríem parlar d’estil aragonès però no de música hispànica. Podem veure com a Nàpols, a Sicília i a Sardenya hi ha diferents formacions que encara es mantenen i que en els seus temps formaven part de la corona d’Aragó. Axò es demostra veient que les formacions d’antiga que toquen en aquests tres indrets interpreten les mateixes cançons.

Del repertori que es troba dins el Cançoner, se sap quin era la seva freqüència d’interpretació? Només es tocava per festivitats, o era música de cada dia?

La informació que ens ha arribat és que s’interpretava molt a les corts reials, però també a altres capelles d’altres palaus i esglésies, que moltes vegades intercanviaven músics i compositors. Això propiciava el gran intercanvi de música i el fet que aquesta estigués viva al territori. Dins del cançoner hi ha una mica de tot, des de música de festivitats fins a música que es cantava a les cases de la gent dels pobles i ciutats.

I, d’entre totes les peces que forem el cançoner, quines s’han interpretat pels Grans Conjunts?

Hem volgut interpretar un recull variat com una mostra de la gran diversitat de peces que hi ha a dins del Cançoner. També ho hem fet per transmetre que els recopiladors del Cançoner volien que fos un testimoni del que era la música de l’època. Hem fet un recopilatori de 61 peces que estan lligades entre elles per l’estil interpretatiu, depenent de si són melodies acompanyades o polifonies a diferents veus. Aquestes diferents formes demanen diferents estils interpretatius, que és el que volem treballar amb els alumnes i també poder mostrar al públic com sona. Dins del Gran Conjunt també busquem que els músics pensin com pensaven els músics de l’època sense arribar a una interpretació “arqueològica” o arcaica, sinó més aviat donant vida a aquests papers tintats tal com ho feien els compositors i músics contemporanis d’aquell temps.

I, per acabar, una pregunta que faig a tothom que interpreta música antiga: què és per tu la música antiga?

Per mi la música antiga és qualsevol música que s’hagi deixat enregistrada amb la intenció clara de ser interpretada en un futur. Per mi, tant és música antiga la que es feia al s.XIX com la que es feia al s.XV ja que ambdues estan fetes amb l’objectiu de poder ser tocades anys després. Fins i tot considero música antiga aquella que jo he tocat o he fet de jove, ja que s’ha trencat el fil que m’unia amb aquella època i aquella música.