Si la música fos només l'harmonia de les esferes, ens perdríem els xerics que practiquen el seus habitants aquí baix. Aquest llenguatge universal provoca malentesos irreconciliables, incomprensions incendiàries, cops de colze contra atacs d'arc, dissonàncies múltiples sense resoldre, galls i cacofonies. En un altre racó vaig recomptar els hematomes que els compositors es provocaven entre ells, però quan s'hi interposen els crítics, les guilles han entrat al galliner. I —confessem-ho— sempre estem més disposats a llegir els crítics que ensumen sang que no pas els amanyagadors professionals. La fel abans que la mel.

A l'Esmuc consagrarem la primavera a l'abril, deixant-nos emportar per les barbaritats simfòniques d'Stravinski al TNC. "La conflagració de la primavera", va rebatejar-la un crític cent anys enrere; "La massacre du printemps" –en comptes de "La Sacre du printemps"–, va reblar l'altre. Crec que no hem de llegir aquestes crítiques amb la suficiència avantatjosa dels que hem tingut més d'un segle per digerir-la, sinó pel goig de llegir literatura hiperventilada. La perplexitat pot generar molt d'enginy.

Després d'escoltar-la a l'estrena, Georges Pioch s'escandalitzava: "Entenc que tot això, que alguns considerarien senyals de demència, és quelcom fredament i meticulosament intencional. [...] L'art de monsieur Stravinsky, segons em diuen, tot just ha començat a sorprendre'ns". Profètic. Un any després, el llenguatge bèl·lic denotava  la proximitat de la Primera Guerra Mundial: "Aquesta composició cau sobre les nostres discussions estètiques com un obús de melinita enmig d'una assemblea d'entomòlegs. [...] Alguns criden que és una violació dels drets humans i altres admeten que alguna cosa bona hi ha en l'esmentada violació".

Aquests blasmes i molts d'altres vénen recollits en el distret Repertorio de vituperios musicales, del musicòleg Nicolas Slonimsky. Als soferts periodistes no se'ls pot negar —i això és encomiable— que almenys van fer l'esforç d'escoltar-la i extreure'n conclusions sovint no pas del tot desencaminades. Per exemple, van advertir-hi les polirrítmies tan característiques: "uns ritmes insistents que fan que les melodies dels tambors de les amables tribus del Congo semblin supersofisticades". I es van llegir el programa: "Si no fos per l'explicació, hom podria haver cregut que l'obra representava una farra de cap d'any d'una colla d'addictes a l'aiguardent casolà i els senzills passatemps d'un grup de joves i senyoretes, vestits prudentment amb fulles de figuera."

Al cap d'uns anys, durant la pausa tensa d'entreguerres, els crítics van pensar que podrien reposar, com afirmava el Musical Times el 1922: "¿Què se n'ha fet de les obres d'Stravinski que van fer tronar i ploure no fa pas tants anys? Pràcticament totes es troben ja als prestatges i allà romandran fins que uns pocs neuròtics insensibles sentin un cop més el desig de menjar cendra i omplir-se la panxa amb el vent de l'est." Doncs som aquí, tota una colla de neuròtics insensibles disposats a omplir-nos la panxa de nou amb el troglodita Stravinski.