[Llegeix aquesta entrevista en castellà]

Rafael Cañizares és un mestre de la guitarra flamenca en tots els sentits. Així en donen testimoni la seva brillant carrera com a intèrpret, en què ha col·laborat amb grans figures com Fosforito, Duquende, Mike Oldfield o el seu germà Juan Manuel Cañizares, i la seva trajectòria com a pedagog de la guitarra, des del 1992 a la seva escola de Sabadell i també a l’Esmuc.

Quina és la base del teu mètode i per on comences amb un estudiant que parteixi de zero?

El meu mètode de guitarra, desenvolupat per mi, en dic despacito y a compás, que per a mi defineix molt bé com ha d'acostar-se a la guitarra un principiant. Fent un símil arquitectònic, el baso en tres aspectes: zanja, varillas y hormigón. Aquests tres elements representarien un coneixement sòlid de l'harmonia, dels estils i estructures del flamenco, a més d'una solvència tècnica de l'instrument. A partir d'aquí l'estudiant tindrà moltes possibilitats de desenvolupar la seva creativitat de manera òptima. Altrament, al poc temps apareix el que jo anomeno "aluminosi musical" i complica les coses perquè cal tornar enrere i corregir males formes.
El primer que ha de saber un principiant és que no hi ha dreceres, només bons camins. Que una bona pràctica d'estudi requereix molta concentració i treballar bé. No valen moltes hores si no són profitoses. Que mai s'ha de sacrificar so per velocitat. El so ha de ser clar i sense balbucejos. Que la seva determinació de ser músic no ha de passar per tocar millor que els altres sinó per millorar-se a si mateix cada dia.

Aquest mètode es relaciona amb la forma com tu vas aprendre? Ha canviat molt l'ensenyament de la guitarra des d'aquells temps?

Tingues en compte que pràcticament em preguntes pel plistocè (riu). Han canviat molt els temps. Realment jo no vaig tenir la sort de començar com comencen ara els joves. Molt al principi sí que vaig tenir un mestre, un home molt gran i bona persona amb els dits grocs de fumar. Tenia molt poca tècnica, però li treia un so i un gust al que tocava que a mi el cielo se me pintaba de azul! Així que encara que no em va transmetre una tècnica correcta (feia els arpegis arrossegant un dit cap amunt!) em va ensenyar l'amor per la guitarra flamenca. No obstant això poc després va morir i vaig seguir aprenent d'un i d'un altre. En la meva època hi havia molt pocs mestres o escoles. Hi havia molts guitarristes bons però era un món molt hermètic i competitiu. Era una jungla. Recordo que als quinze anys vaig anar a un tablao flamenco de la mà de Manolo del Río per aprendre a tocar para baile. Anava com un boig mirant la bailaora i escoltant els meus companys, intentant entendre quan calia fer una escobilla, una llamada, un final por bulerías. Un cop a baix preguntava a l'altre guitarrista "Escolta, com ho has fet, això?" I em deien "No ho sé, és intuïció, però realment no t'ho sé fer". Així que jo vaig haver d'aprendre per assaig i error, a força d'equivocar-me moltes vegades, i copiant les cintes de casset de Paco de Lucía, Sabicas, Niño Ricardo, que m'aconseguia el meu pare. Tenia un reproductor trucat per poder reduir la velocitat dels picaos i les escales. El problema era que en reduir la velocitat baixava també el to, així que vaig agafar una segona guitarra i la vaig baixar una octava. Aquest és el mètode que jo vaig fer servir.

No obstant això, m'has comentat que ara sí fas servir partitures per al teu mètode. Com et vas acostar a aquest mitjà, més propi del món clàssic?

Sempre he tingut un interès per la música clàssica, encara que al principi de la meva carrera no sabia llegir partitures. Així que vaig rebre unes classes bàsiques amb una pianista i a partir d'aquí em comprava les partitures d'obres com el Capricho árabe o Recuerdos de la Alhambra i comparant-les amb els enregistraments deduïa com sonava una corxera, un treset ... Tot a base de moltes hores.

Com bé saps, a finals del segle XX vam viure un boom de la riquesa i complexitat de la guitarra flamenca de mà de guitarristes com Paco de Lucía, Vicente Amigo o el teu germà Juan Manuel Cañizares. Creus que aquests mestres han tocat sostre o la guitarra pot complicar-se més?

Quan apareix la gran figura de Paco de Lucía al costat d'altres creadors selectes com Manolo Sanlúcar, la resta de guitarristes ens vam posar a aprendre les seves falsetas, però el ritme era brutal, i quan tenies mig disc après ja havien tret un altre, i un altre... Així que no crec que sigui possible per a la majoria de guitarristes arribar a aquestes cotes. Avui en dia els joves estan àvids de creativitat, volen compondre. Això és molt positiu perquè el mèrit més gran que pot tenir un músic és interpretar les seves pròpies obres. En aquest sentit cal encoratjar aquests nous guitarristes a desenvolupar una tècnica que vagi en funció de la seva música. Aquesta és la tècnica que val. Hi ha guitarristes que poden ser molt virtuosos però no et diuen res i altres que amb dues notes te han matao, per com han donat aquestes dues notes. Això també és tècnica.

Abans comentaves les teves incursions en la guitarra clàssica. Què creus que poden aportar els dos estils (clàssic i flamenco), l'un a l'altre?

Els dos estils han conviscut des de sempre en espais molt propers. Això feia que, ja en temps d'Andrés Segòvia, un guitarrista flamenco portés un repertori variat que incloïa obres clàssiques. Al final, però, són dos conceptes completament diferents. Això no vol dir que un guitarrista flamenco no pugui fer el concert d'Aranjuez amb brillantor, com Paco de Lucía o Cañizares; o que un guitarrista clàssic no pugui incorporar tècniques flamenques com l'arzapúa o els rasgueos al seu camp. Aquests tipus d'exemples demostren la importància de l'enriquiment mutu que es pot produir entre les dues escoles.

Aqui a l'Esmuc també fas classes a guitarristes que vénen del món clàssic o el jazz. Què els recomanes a aquesta gent que es vol ficar al flamenco des d'altres disciplines?

Jo els recomanaria que, si pot ser, acudeixin a un bon professor, que els pot orientar molt. En cas que això no fos possible, avui dia hi ha molta informació disponible, i poden trobar grans obres pedagògiques com les de Manuel Granados o David Leiva, que estan fent una gran tasca de divulgació.

També vénen a l'Escola molts estudiants de guitarra flamenca d'altres països. Creus que aporten una visió diferent del flamenco de la que podem tenir a Espanya?

La generació de Paco de Lucía va fer de la guitarra flamenca alguna cosa universal. A Espanya molta gent no sap el que és una soleá, i molts d'aquests alumnes que vénen de fora realment arriben amb un coneixement molt avançat del flamenco. Al final el coneixement i sentiment del flamenco no depenen de la nacionalitat.

Fa cinquanta anys, el concepte del que era el flamenco era més estret que ara, i discos com els del sextet de Paco de Lucía o La leyenda del tiempo no s'haguessin acceptat dins del gènere. Com veus aquest eixamplament i evolució? Creus que és compatible amb mantenir l'essència del flamenco?

El flamenco ha de canviar amb el pensament de la gent, que canvia amb els temps. Quan Paco munta el seu sextet i incorpora nous instruments, per als amants de Paco era glòria. Després ja hi havia els puristes dient "això no és flamenc". Però jo no puc concebre actualment que això no fos flamenc. Així que el mateix concepte de puresa en el flamenc ha canviat. Per a mi té la mateixa puresa un Cañizares o un Diego del Morao que un Niño Ricardo. Són exemples diferents de flamenco que estan aportant el seu amor per l'instrument, el seu coneixement i la seva vida a una obra musical. Una altra cosa és algú que nos cuente milongas i que digui "això és una soleá, això és una seguiriya" des del desconeixement més profund en nom del flamenco modern.

Moltes gràcies, Rafael. Per acabar et volia preguntar sobre la teva rutina d'estudi. A hores d'ara de la teva carrera, com ocupes teva pràctica?

Amb l'edat, tinc molta complicitat amb la guitarra. Ens portem molt bé. Passo entre vuit i deu hores al dia amb la guitarra a la mà, i quan la deixo anar segueixo pensant en música. Però en aquesta complicitat no ens castiguem cap dels dos. No la faig patir fent escales a tota velocitat i exercicis. Això és molt important per a algú que està començant amb la guitarra, però, des de la perspectiva de la meva edat, tants anys d'estudi han deixat un pòsit. Ja no necessito exercitar els dits constantment per no perdre tècnica. Així que la meva sessió d'estudi la dedico bàsicament a compondre, per a mi i amb els meus alumnes. Evidentment jo no em dedico a fer concerts, així que no necessito estar al cent per cent, amb el vuitanta per cent en tinc prou. Tot i així em trobo bé de mans, em trobo bé de coco i em trobo bé d'esperit. Això és el que em sembla més important per trobar aquesta complicitat amb la guitarra.