Setze anys després de la seva creació, el Departament de Música Antiga de l'ESMUC està immers en un constant debat intel·lectual i artístic sobre la contemporaneïtat de la música del passat i sobre la manera com la materialització del so "antic" s'ha de fer present en la nostra complexa societat digital. Enrere queden ja les exigències del segle XX que pretenien l'exclusivitat de la veritat i l'autenticitat de les interpretacions musicals. El plantejament actual del moviment historicista queda clarament englobat en les actuals disciplines de la recerca artística, i fa de la llibertat interpretativa i de la creativitat les seves eines més eficaces: ja que els intèrprets no podem ser creadors i ens hem de conformar a ser creatius, quina millor manera de desenvolupar la creativitat sumant la recerca a les nostres pròpies inquietuds expressives.

Precisament, ara fa un parell d'anys, en l'acte d'inauguració del curs acadèmic del curs 2015-2016 de l'ESMUC, el científic i escriptor Jorge Wagensberg va titular la seva lliçó magistral "La creativitat i la condició humana". El professor ens va parlar de les dificultats que actualment tenen els científics per expressar amb paraules els sorprenents descobriments de la física actual, i de com la creativitat és fonamental per poder crear nous llenguatges que permetin abordar la nova percepció de la realitat. Val a dir que aquestes dificultats de la ciència dels nostres dies són les mateixes amb les quals els músics treballem a l'hora de desxifrar, per exemple, la notació mensural d'un Magister Lambertus del segle XIII, i per ser capaços de donar-li un significat audible i ben actual i diversificat d’aquell que farem dels signes musicals que trobem, ja en ple segle XIV, en el Llibre Vermell de Montserrat.

Quan l’any 2013 el flautista Barthold Kuijken va publicar The Notation is not the music: reflections on Early Music Practice and Performance, no va fer res més que sumar-se a una llarguíssima tradició -que ja va començar amb Plató i Aristòtil- que proposa un constant replantejament de la significació del fet musical i, que ara, en plena quarta revolució industrial, passa per una ineludible i transversal mercantilització ciberfísica de les nostres propostes artístiques.



Per acabar d'il·lustrar el pensament engrescador i disruptiu amb què considerem que s'ha d'abordar la música del passat, acabarem senyalant que el mestre Wagensberg ha impartit a la universitat una assignatura que duu el nom de Teoria dels processos irreversibles. No és cert que la interpretació de la música mai és irreversible?