L’estatus de l’anglès com a lingua franca de l’actualitat és un fet difícilment negable; gràcies als mitjans de comunicació i a l’exportació de productes i tecnologies americanes –entre elles Internet!– el seu domini resulta imprescindible per qui vol estar a l’altura de l’època en què vivim.

La música, i particularment les anomenades músiques populars urbanes no en són cap excepció, ans al contrari, si ens movem dins el món del “pop”, “rock”, “jazz”, etc. (per cert, tres paraules angleses), ens trobem amb una infinitat de noms de persones, grups, títols i estils en anglès. Ara bé, a l’hora de mantenir una conversa sobre aquestes músiques, sovint l’ús dels noms anglesos palesa una sèrie de problemes més o menys greus, i la faceta més visible n’és, potser, la pronunciació. Qui no ha sentit parlar de música “country” /’kaʊntri/ en lloc de /’kʌntri/ o de “Deep Purple” /dip parpel/ en lloc de /di:p pɜ:pəºl/? Potser criticar aquestes pronunciacions semblaria una pedanteria, si no fos per tres motius:

• Es tracta d’errors generalitzats, no individuals (sovint alumnes meus em contesten, quan els hi corregeixo, “Però el meu profe d’anglès ho diu igual!”);
• De vegades s’arriba a nivells de malpronunciació que obstaculitzen seriosament la comprensió (recordo un company que em va intentar dir “Shakespeare” durant 10 minuts fins que, pel context, vaig més endevinar que saber de qui m’estava parlant);
• Hi ha una força social que a la (poca) gent que sap com pronunciar correctament, l’obliga a fer-ho malament contra la pròpia convicció (els alumnes que no justifiquen els errors recorrent als seus professors sovint es resignen: “Ja sé que no està bé, però tothom ho diu així, i si ho faig bé, em miren malament...”)!

La problemàtica, però, no s’acaba aquí; de fet, si no sortíssim del país, podríem pronunciar com volguéssim, sempre que els nostres compatriotes ens entenguessin (el costum malauradament no massa arcaic de traduir noms propis d’altres idiomes (Joan Sebastià vs. Johann Sebastian Bach, Joan Calví vs. Jean Cauvin, etc.) és, en aquest sentit, un gest d’apropiació comparable). Més greu és si ni tan sols comprenem els noms anglesos que estem utilitzant: “U2” /ʔu dos/ fa desaparèixer l’homofonia amb “you, too” ‘tu també’, ambdós pronunciats /ju: tu:/. D’una manera semblant, el costum d’abreviar els “Rolling Stones” com a “els Rolling” palesa l’absolut desconeixement del significat literal ‘les pedres que rodolen’, amb la qual cosa s’hauria d’abreviar “els Stones” ‘les pedres’, i això sense entrar ni tan sols en la metàfora que, finalment, vol dir ‘els homes vagabunds’.

Potser hauríem de ser més conscients de com fer les coses i de perquè les fem d’una manera o d’una altra. Pronunciar bé i comprendre el que estem dient facilita enormement la comunicació entre tots, no només entre nosaltres; també és una forma de respecte (els que estem defensant “Girona” davant de “Gerona” hauríem d’actuar amb la mateixa conseqüència davant d’altres); i, al cap i a la fi, també és una demostració de competència (si la societat no ens obliga a fer-nos passar per ignorants...).