Carlos de Castellarnau, nascut a Tarragona (1977) i que estudia actualment composició a l'ESMUC amb el professor Agustí Charles, ha estat el guanyador de la desena edició del Premi Internacional Joan Guinjoan per a joves compositors que atorga l’Escola Superior de Música de Catalunya. L’obra guanyadora és Intervallum Mundi Motus, obra que pren el seu títol del tractat de Marc Terenci Varró De Lingua Latina, on es descriu el transcórrer del temps a través dels cicles del sol i la lluna, i emergeix, segons el mateix compositor, del desig de controlar el temps mitjançant la seva compressió o dilatació.

Com van ser els teus inicis en la música?

Tot i que a casa quan era petit la meva germana ja tocava el piano, els meus inicis en la música van ser de forma autodidacta. Quan tenia 14 anys un vell amic em va ensenyar a tocar els típics acords a la guitarra, a partir d’aquí vaig començar a extreure temes de música moderna d'oïda amb l'ajuda d'un radiocasset.

Als 21 anys, com que treballava i tenia diners vaig decidir apuntar-me a classes de guitarra en una acadèmia, això em va donar una gran empenta perquè quan un és autodidacta és molt difícil progressar d'una forma constant i et trobes estancat durant molts períodes; el fet de tenir un professor i d'aprendre solfeig em va obrir, com és lògic, un ventall enorme de possibilitats. El meu professor aleshores va veure aptituds en mi i em va instar a que em presentés al conservatori. Finalment, i després de meditar-ho molt, vaig decidir fer-li cas i vaig aconseguir entrar al Conservatori de Vila-seca. Va ser una sort trobar aquest professor, en Salvador Parra, perquè aquest va ser un pas decisiu en la meva vida.

Com t’introdueixes dins el món de la composició?

Una altra gran sort, en aquest cas, va ser tenir en Ramon Humet com a professor d'harmonia al conservatori de Vila-seca. Amb ell vaig descobrir molta música actual que fins aleshores desconeixia i que realment em va captivar. També va ser ell qui em va suggerir estudiar la carrera de composició; aquest cop, però, no li vaig fer cas perquè la meva prioritat aleshores era la guitarra clàssica. Malgrat això sempre vaig tenir la composició i la nova música present, de fet, un dels meus objectius amb la guitarra era dedicar-me a la música contemporània. Finalment ara farà uns dos anys, a causa d’una lesió vaig haver de deixar la interpretació i va ser llavors quan vaig decidir dedicar-me a la composició de manera seriosa (diuen que no hi ha mal que per bé no vingui).

Què et motiva a compondre?

El que em motiva a compondre és una mena de necessitat vital que, en el meu cas, canalitzo a través de la composició. Crec que tots de ben petits ja tenim la necessitat de crear i d'expressar-nos, malauradament certs mecanismes de la nostra societat, suposo que per  inèrcia o per poca reflexió, s'encarreguen d'anul·lar aquest potencial creador que ens ve donat de forma natural. En el meu cas compondre és una forma de construir-me a mi mateix i de seguir el meu camí particular.

Quines influències tenen les teves obres?

Intento que les meves influències siguin molt diverses, no tinc compositors predilectes ja que m'agrada beure de fonts molt diferents i no quedar-me amb un estil determinat. Crec que això és un bon antídot per evitar la clonació musical (sempre degenerativa) o la repetició de clixés d'una forma superficial.

L'anàlisi és un recurs molt important en la composició, per això m'agrada analitzar molts autors diferents. Perquè et facis una idea, en l'obra en què estic treballant actualment es poden trobar influències d'autors tan diversos com Nancarrow, Per Norgard, Morton Feldman o el Miles Davis del Bitches Brew, entre d'altres. Afortunadament avui en dia disposem d'una abundància d’informació impressionant que ens aporta una quantitat de recursos il·limitada, per la qual cosa crec que seria una insensatesa autolimitar-se a un estil o escola determinat.

Com veus el món de la composició avui dia?

Pel que fa al nivell formatiu la meva generació podem considerar-nos afortunats. Com he dit abans, disposem d'una quantitat enorme d'informació de la qual els nostres antecessors no van poder gaudir, això fa que puguem estar al corrent de gairebé tot el que s'està fent en música i ens permet progressar d'una manera més ràpida. A més, actualment també disposem d'un bon equip docent al nostre país.

D'altra banda, a nivell professional, el futur no és gaire encoratjador, la música contemporània sempre ha viscut dins d'un cercle molt concret que es va estrenyent cada vegada més i que, en un futur no molt llunyà ens forçarà a adaptar-nos a la nova situació que ja estem començant a viure. A més, a l'Estat espanyol es donen situacions tan paradoxals com la següent: mentre aquest cercle de la música va en retrocés, el BBVA a través del premi-reconeixement “Fronteras del conocimiento” ha atorgat 400.000 euros al compositor Salvatore Sciarrino, per qui me n’alegro enormement, però que no deixa de ser una situació força estrambòtica i bastant il·lògica, tenint en compte el context global de la música en aquest país. De totes maneres, al llarg de la història, la composició tampoc ha estat un dels oficis més agraïts pel que fa a una estabilitat professional.

Tens algun projectes entre mans?

Aquests dies estic finalitzant una obra per a quintet que està dedicada als Crossing Lines, un grup d'aquí Barcelona, i que l'estrenaran sota la direcció d'en Luis Codera. Després d'això m'agradaria escriure una obra per a orquestra, ja que és un projecte que tinc pendent, i continuar presentant-me a més concursos perquè són una bona manera de donar-se a conèixer. De cara al curs vinent estic contemplant la possibilitat de marxar a l'estranger i així complementar la meva formació.

Has rebut altres premis amb altres obres?

Aquest és el primer premi que he rebut, tot i que vaig quedar finalista el passat octubre a un concurs a Boston anomenat ALEA III. Rebre el premi Joan Guinjoan ha estat molt oportú perquè aquesta era l’última edició a la qual em podia presentar, pel límit d'edat.

Què vols transmetre amb l’ obra guanyadora del concurs?

La concepció d'aquesta obra respecte al discurs és molt lineal, jugo amb la compressió i dilatació del temps la qual cosa comporta una previsibilitat bastant elevada, i en alguns moments una sensació força aclaparadora. Si hagués d'aplicar alguns adjectius a aquesta obra serien “agitada” i “contundent”. El títol de l'obra, Intervallum Mundi Motus, correspon a una definició molt antiga del temps, un temps passat que encara es regia principalment pels cicles de la terra i que contrasta fortament amb la multitemporalitat en la qual ens troben sotmesos avui en dia.

Com veus l’acceptació de les creacions actuals per part del públic en general?

Crec que entre el públic hi ha molts tòpics i molts prejudicis en relació a la música contemporània. Molt sovint sentim aquella frase de que no s'ha entès res del concert. En música no hi ha res a entendre, l'únic que has de fer és sentir-la (amb el cor, no amb l’oïda, és clar).

A algú que vingués a escoltar una obra meva li aconsellaria que s'oblidés de tot allò que ha escoltat abans i que entrés a la sala de concert amb la predisposició que tindria si estigués a punt de descobrir una nova tribu desconeguda. De totes formes, la problemàtica de la música contemporània és molt complexa i hi entren molts factors en joc, un d'ells per exemple és la ubicació dels concerts. Sovint s'interpreta aquesta música davant de gent que no té cap inquietud respecte a la novetat i que el que esperen és trobar el repertori de tota la vida, tocat per intèrprets més o menys reconeguts. Al meu parer la música contemporània hauria de sortir d'aquest context per tal d'arribar a altres persones que sí estan disposades a apreciar la nova creació i que per qüestions culturals no entren en un auditori de música clàssica. Qui diu que en un festival com el Sónar el públic no seria capaç d'apreciar la música d'autors com Beat Furrer, Scelsi o Romitelli?

Altres factors que condicionen molt la recepció de la música contemporània per part del públic són els criteris per part dels propis grups instrumentals, que sovint responen més a qüestions d'interessos que no pas a una qüestió de qualitat artística. En més d'una ocasió he sortit esfereït d'un concert de música contemporània per la mediocritat del programa. I per acabar amb la pregunta, també he de dir que malauradament, i per les qüestions que sigui, no es dedica el temps necessari al nou repertori, amb la qual cosa moltes vegades s'interpreta en condicions que no són les més idònies.

Creus que les noves creacions tenen prou acceptació dins del món dels músics?

Hi ha intèrprets inquiets disposats a tocar música nova, tot i que no són la gran majoria. Molts cops la gent que es dedica a estrenar obres acaba cansant-se’n, perquè en el món de les estrenes no existeix el filtre o la selecció natural que el temps aporta en qüestió de qualitat, o sigui que es necessita una bona dosi d'energia o, si més no, un bon criteri, com ja he dit, a l'hora de realitzar aquest filtratge.

De totes maneres, el món acadèmic no ajuda gaire pel que fa a la divulgació de la música contemporània. Els propis professors d'instrument són en molts casos reticents a ensenyar aquest tipus de música, cosa que comporta que entre els músics hi hagi un gran desconeixement d'aquest repertori. Per descomptat no cal dir que sempre hi ha excepcions. Crec que entre els estudiants de grau superior s'hauria de promoure més la interacció entre compositors i intèrprets, i d'aquesta forma potser es contribuiria a superar aquest buit existent. 

Tens alguns compositors com a referents actuals?

Sento una certa simpatia per Giacinto Scelsi, un personatge que en plena època d'esplendor de l'integrisme serial europeu va saber nedar a contracorrent i fer una música sense precedents al seu temps. I en relació als compositors de referència, faré un acudit de compositors per no semblar excessivament pessimista: m'agradaria viure com Elliott Carter i morir com Gérard Grisey.