Els músics que interpretem la música que hem convingut a anomenar «clàssica» estem en contacte permanent amb els morts. Ens hem habituat a la seva proximitat, parlem d'ells com si fossin vells coneguts de tota la vida, com si no portessin segles criant malves. Ens els estimem. Ens són familiars els seus avatars biogràfics, tant els episodis més transcendents com les xafarderies. Coneixem les seves preferències i les seves manies i aversions. Podem explicar anècdotes divertides i repetim frases enginyoses que alguna vegada van pronunciar. En molts casos sabem la malaltia que van patir i que va dur-los a la tomba. I quan volem fer reviure la música que van deixar escrita, en fem una dissecció (no em refereixo pas als seus cossos, és clar —convertits en pols, reduïts al no-res—, sinó a les seves partitures). En una feina molt semblant a la del patòleg forense que esventra un cadàver per esbrinar els motius de la mort, nosaltres esbudellem les músiques dels compositors per poder-les interpretar amb criteri.

El protagonista de L'art del pastitx, primer relat del meu últim llibre publicat —Polpa (Males Herbes, 2016)—, és un estudiant de piano que té la facultat de posar-se en contacte extrasensorial amb els compositors del passat. En la primera escena del conte, el noi treu de polleguera un insigne professor rus per voler ser fidel als suggeriments que li ha fet l'esperit de Beethoven (suggeriments que contradiuen la partitura impresa).

Només puc sentir enveja del meu personatge! Els intèrprets que solem tocar música contemporània sabem que una simple trucada o un correu electrònic poden resoldre una nota dubtosa, un ritme imprecís o una indicació de metrònom poc factible. Però amb els compositors difunts estem desemparats i hem d'encarar uns pentagrames que no són res més que una aproximació a allò que els autors tenien al cap; una transcripció que, depenent del rigor de l'escriptura de cada autor, és més o menys fidel a les pròpies intencions artístiques. Per solucionar els conflictes que planteja una partitura ens valem dels coneixements adquirits, de l'anàlisi, de l'instint, de l'experiència. Però, a vegades, amb aquests recursos no en tenim prou, i davant les contradiccions o inconsistències d'un text necessitaríem la intervenció d'un mèdium que invoqués l'ànima de l'autor difunt... I els que som escèptics de mena hem descartat aquesta opció.

Per això envejo en Bernat Rius (així s'anomena l'heroi de L'art del pastitx). No només perquè amb el seu poder seria possible il·luminar racons foscos de les partitures o esclarir polèmiques: també podríem esbrinar tot allò que havíem volgut saber sobre els compositors que admirem (i que no els podíem preguntar). Què pensaria Bach de ser interpretat amb un d'aquells instruments amb martellets que al seu dia no l'acabaven de convèncer? Se'n riuria Beethoven dels afanys historicistes de recrear les seves sonates en uns pianos que ell detestava? (Ja el sento cridar, enfurismat: «Què coi foteu tocant la meva música amb reproduccions dels meus Graf, Streicher i Broadwood? Tan bé que sonen aquests Steinways vostres!».) Quina opinió tindria Schoenberg del serialisme integral? I com s'ho prendria Schumann si li diguéssim que l'amic Brahms havia anat tota la vida darrere la Clara, la seva dona? I Wagner, si sabés que havia inspirat l'antisemitisme d'un tirà amb bigotet que va terroritzar Europa?

I llavors hi ha la qüestió de la posteritat, que pot ser molt punyetera: pensem en Czerny, autor de més de vuit-centes obres (vuit-centes!), ¿com es prendria el fet de ser recordat només pels seus estudis per a piano? (És clar que ell s'ho va buscar: en va escriure milers...). I segur que a Saint-Saëns no li faria cap gràcia saber que el Carnaval dels animals és avui la seva obra més interpretada (a ell no li agradava gens i només va autoritzar-ne la publicació pòstuma). I el pobre Clementi, convertit en un compositor per a pianistes principiants per culpa de les Sonatines, la popularitat de les quals no pot competir amb les seves ambicioses —i notables— Sonates, rarament escoltades. I què em dieu d'Albinoni, famós gràcies a un Adagio que ell no va escriure...

Suposo que cada un de nosaltres tindria les seves curiositats per satisfer. La meva afició pel cinema potser em duria a preguntar a Mahler què en pensava de l'ús que va fer Visconti de l'adagio de la seva cinquena simfonia en aquella pel·lícula solemne i pretensiosa. I què diria Strauss, en veure que Kubrick feia ballar unes naus espacials al so dels seus valsos? I Mozart, convertit en un noi que fregava la imbecil·litat a l'Amadeus de Milos Forman? Protestaria Holst pel plagi continuat al qual Hollywood sotmet la seva suite Els Planetes?

Però si deixem de banda els aspectes més anecdòtics, qui tingués la capacitat d'en Bernat Rius per conversar amb els compositors morts es faria d'or preparant partitures urtext. Ja veig la nova edició de les sonates de Scarlatti (posem per cas): uns volums sobris com làpides, de tapes dures i cobertes fosques amb el títol de l'obra i el nom de l'autor en lletres daurades. A sota, la inscripció ben visible: «Edició autoritzada per l'espectre de Domenico Scarlatti». El preu potser serà abusiu, però a la biblioteca de l'Esmuc no hi haurien de faltar.