El grup de saxos Kebyart Ensemble és un quartet format pels estudiants de l’Esmuc Pere Méndez, saxo soprano; Víctor Serra, saxo alt; Robert Seara, saxo tenor, i Daniel Miguel, saxo baríton. Tots ells estan estudiant el grau superior d’interpretació de música clàssica i contemporània, i com a quartet han rebut classes i consells de professors de gran prestigi: Kennedy Moretti, Jonathan Brown, Jordi Francès, Vincent David, els membres de l’Ensemble Squillante, David Albet i d'altres. Va néixer l’any 2014 sota la tutela de Nacho Gascón, professor de saxo i música de cambra al centre, i ben aviat els han arribat els guardons: al concurs de cambra Higini Anglès, a Joventudes Musicales d’Espanya, el Premi BBVA de música-Montserrat Alavedra i, darrerament, el Primer Palau. 

Com va sorgir aquest quartet de saxos?

Tot va començar l’any 2014, quan érem quatre alumnes de l’Esmuc de diferents cursos i estàvem estudiant amb Nacho Gascón. Teníem interès per conèixer repertori de quartet de saxos i d’anar més enllà amb l’assignatura de cambra. Un dia és una proposta però poc a poc es va fent realitat. Ens vam animar i l’any següent ens vam posar d’acord amb la matrícula per demanar un grup de cambra junts. També va ser una mica gràcies a un quartet de saxos francès que va venir a l’Esmuc, ja que en ells vam poder veure reflectits els nostres desitjos de futur. En un primer moment el quartet estava format per Pere Méndez, Daniel Miguel, Víctor Serra i Nahikari Oloriz, que ens va haver d’abandonar perquè va seguir els seus estudis a París, i va ser llavors quan va entrar Robert Seara.

En quin moment us vau adonar que la vostra carrera es focalitzava en un grup de cambra?

El juny de l'any passat, quan el Daniel va acabar el superior i havia de decidir què fèiem. Va fer proves a uns altres centres d’Europa però havia de prendre la decisió si realment havia de lluitar pel quartet o bé apostar per una formació poc regular. Va ser llavors quan ens vam asseure i vam parlar sobre els plans de futur. A més a més, el fet de fer un concurs i obtenir un bon resultat també t’encoratja a seguir endavant.

Què significa el vostre nom, Kebyart Ensemble?

Anant al Museu de la Música per l’assignatura de Música i Cultura III, amb Sílvia Martínez, vam fer una classe sobre el gamelan gong kebyar. El nom kebyar prové d’un dels conjunts instrumentals tradicionals de Bali i significa el procés de la floració, i fa referència als canvis de tempo, de dinàmica, de caràcter, etc. Vam considerar que hi havia una semblança entre el significat i les característiques sonores de l'instrument, la riquesa de colors i la varietat d’estils musicals i, més endavant, vam decidir fer-hi la fusió amb la paraula art i va sortir kebyart, perquè així evocava més personalment la manera que tenim d’entendre la música.

Teniu algun estil concret?

El principal objectiu és abastar tot tipus de repertori perquè els concerts siguin  el més variats possibles per evitar la monotonia i, a més a més, poder sorprendre quant més públic millor. De moment ens movem entre l’estil clàssic i contemporani. En aquests moments, per exemple, estem treballant un quartet de corda d’estil clàssic. De totes maneres, intentem no tancar-nos, pel mal que fan les etiquetes. Quan ho vius des de dins, et tanca moltes portes, i això és el que volem evitar.

A què us dedicaríeu, si no fóssiu membres de Kebyart?

Curiosament, és una cosa que no ens hem plantejat mai. Per ara confiem tant en el projecte que de moment no ens hem plantejat alternatives. Ja des d’un primer moment ens vam sentir molt atrets per la música de cambra, hi veiem unes sortides que sovint no són de fàcil accés amb el nostre instrument de manera aïllada. No és habitual veure gaires solistes de vent en les programacions dels grans auditoris o sales de concert. Nosaltres el que volem és tocar i la música de cambra, ens sembla el vehicle ideal per actuar dalt dels escenaris. I afortunadament, a part de ser el mitjà idoni, és la nostra passió!

Teniu algun referent?

Com a música de cambra, el Quartet Casals. Actualment estem treballant amb Jonathan Brown (viola del Quartet Casals i professor de l’Esmuc) i és tota una experiència. En formacions instrumentals com la nostra, ens agrada el Quatuor Habanera. Han estat pioners i encara estan en actiu: són un gran mirall per nosaltres. El que ens agrada d’ells és el seu projecte original i el repertori que programen. També ens fixem en el quartet Diastema, un dels màxims representants de la tradició clàssica francesa. Per últim, l’Ensemble Squillante, ja que són músics d’una generació jove que han apostat per un projecte original, una formació de nou membres amb la qual busquen ampliar el repertori per mitjà de les transcripcions. A més a més, també els admirem per la seva presència als escenaris, la seva vitalitat i la gran energia que desprenen.

Quin és el vostre objectiu en aquest projecte?

El nostre objectiu és poder tocar al màxim de llocs possibles, viatjar i portar la nostra música arreu del món. Per exemple, del 16 al 22 de març anem a Rússia per fer dos concerts. Tot i que el nostre objectiu més immediat és fer un màster de cambra per Europa, però encara no sabem on.

D’altra banda, el que volem és seguir formant-nos individualment com a músics i obrir el màxim de portes possibles; aprendre de totes les experiències, de tot el repertori possible i poder tocar a tots els escenaris. Estem molt contents de les oportunitats que tenim, treballem molt però tenim recompenses i això ens dóna energia per seguir engranant el procés. Que mai no s’aturi.

Què us ha aportat personalment tot el que heu dut a terme fins a dia d’avui?

Daniel: Tota l’experiència que hem guanyat durant els concerts i assajos; tota l’experiència administrativa que requereix una formació estable, que no és poca, i descobrir repertori que no coneixíem.

Pere: Per a mi ha suposat entendre realment què és un grup de cambra respecte les opinions de quatre ments, que poden pensar diferent, però s’han de concordar per crear alguna cosa especial. També, i parlant del respecte com a companys que som, gestió emocional: passem moltes hores junts i cal cuidar les relacions entre tots. Afortunadament som amics i tot és més fàcil.

Víctor: Satisfacció. No és com anar a treballar o estudiar amb gent que t’és indiferent, sinó que t’ho passes bé perquè els tens estima. També, l’oportunitat de conèixer gent externa al quartet, que individualment hagués estat molt difícil de fer-se realitat, però com a quartet és més fàcil.

Robert: Tenir un grup et permet aprofundir en el coneixement de la música de cambra, que d’una altra manera no podria conèixer. I a més a més, poder viatjar fent allò que t’apassiona: tot això no té preu.

Teniu alguna anècdota que us agradaria compartir?

Sí, i tant! El Víctor i jo [el Robert], vam coincidir quan anàvem a la guarderia fins a primer de primària. Anàvem a classes diferents, però els nostres pares es coneixien. A punt de  començar el segon curs de primària, el Víctor va marxar del col·legi i ja no vam tenir més contacte. Però, anys més tard, ens vam retrobar aquí a l’Esmuc.

Una altra anècdota: tot va començar quan jo [el Daniel] vaig patir una luxació d’espatlla jugant un partit de futbol. Teníem a la vista un concert a la sala 4 de l’Auditori i després un concurs a Cantàbria. Vaig fer com els futbolistes i vaig forçar la màquina per arribar. A més a més, sóc l’únic del grup que té carnet de cotxe i vaig haver de conduir fins a Cantàbria durant vuit hores seguides i després tocar!

Quins són els vostres projectes de futur?

Ara al març no només anem a Rússia, com hem explicat abans, sinó que tenim cinc concerts més per Catalunya. També estem començant a treballar amb un compositor, Joan Magrané. És el primer encàrrec que fem i ens fa molta il·lusió, ja que serem nosaltres qui farem l'estrena de l’obra. A més a més, aquest estiu començarem la gravació del nostre primer disc, que veurà la llum abans de final d’any. I també ens fa molta il·lusió perquè serà una manera de tancar aquesta primera etapa.