La música del segle XIX és la més literària de totes. La lectura que us recomano avui parla de poesia, i sembla que parli de música. A més, és curteta: és el Prefaci de les Lyrical Ballads que William Wordsworth i Samuel T. Coleridge varen escriure i signar conjuntament, l'any 1800.

La modernitat literària vol dir deixar enrere el món perfecte de les idees, a favor de la realitat: imperfecta, però humana; per tant, més interessant. Aquest realisme implica parlar de temes que fins llavors no es consideraven dignes de fer-ne literatura, com ara la gent que viu als marges de la societat. La majoria de les balades d'aquest recull parlen de mariners primitius, de nens desvalguts, d'un pagès curt de gambals.

Conscient de l'aspecte subversiu i transgressor d'aquest canvi de focus, pel que significa políticament (igualitarisme), al Prefaci Wordsworth mira de justificar-se. La 1a edició de les Balades líriques (1798) s'havia publicat anònimament. Un Advertisement inicial ja deia que allò era un experiment poètic, que els lectors avesats a la poesia clàssica es preparessin per trobar-hi un llenguatge corrent, el de les classes mitjanes.

Per respondre directament a les reaccions a la primera edició, Wordsworth escriu el Prefaci que us recomano, a l'edició de 1800. Seguint aquella idea igualitària –avui en diríem "democràtica"–, Wordsworth insisteix sobre el seu estil. Torna a avisar el lector habituat a llegir poesia que ell no segueix les convencions, sinó que vol escriure amb els mots corrents de la llengua. En això segueix la tendència iniciada pels que es consideren els pares de la modernitat literària, Dant i Petrarca, que componen les seves obres més preuades en el que era, al tombant del segle XIV, el dialecte toscà.

La simplicitat de què parla Wordsworth amaga un refinament notable, encaminat a fer-se entendre dels lectors. El poeta vol arribar a una majoria, perquè sent la responsabilitat de millorar el món. La gent anglesa del tombant del segle XIX es trobaven en guerra amb França, amb conflictes interns, revolucionaris i contra-revolucionaris, i amb una creixent població obrera, emigrada del medi rural, que necessitava distreure's d'una feina inhumana i de l'angoixa política.

Per als músics, és bonic observar en aquest text la mateixa oscil·lació que coneixem en l'escriptura de Beethoven o de Mozart, entre l'estètica racionalista il·lustrada del set-cents i l'apassionada, expressiva i trencadora del XIX. A la p. 105, p.e., precisa que cal moderar el realisme romàntic (the truth) amb the necessity of giving immediate pleasure to a human Being. Amb B majúscula. Això implica seleccionar, extirpar de les descripcions el que podria amenaçar el plaer de la lectura: el realisme, com també diu Mozart en alguna carta al seu pare, té límits.

Wordsworth defineix la poesia bona com the overflow of spontaneous feelings (p. 98). Aquí sembla un artista romàntic, que defensa l'expressió individual, la llibertat d'un ésser superior. Immediatament, però, hi afegeix que el lector en resultarà "il·lustrat": enlightened, and his affections ameliorated. No li cau cap anell per admetre que vol seguir fent poesia funcional, una poesia que sobretot ha de servir to illustrate the manner in which our feelings and ideas are associated in a state of excitement. […] to follow the fluxes and refluxes of the mind when agitated by the great and simple affections of our nature.

Per una banda, com hem vist, defensa (p. 108) la utilització del llenguatge corrent per a la poesia, per fer-se entendre de la gent corrent. Però de l'altra defensa el metre poètic regular, i el contraposa a l'arbitrarietat mètrica, i a la prosa. Diu (p. 110) que la regularitat mètrica tempera la passió del poeta i del lector, les imatges massa crues o patètiques: una vegada més, es tracta d'una racionalització, de l'ordenació setcentesca de les passions.

Vol arribar al públic, però no a qualsevol preu. A la p. 100 denuncia una "set degradant d'estímuls atroços", és a dir una part de la literatura contemporània, que servia per entretenir a base de monstruositats i de perversions. Ell, com els millors esperits del segle de les Llums, vol contribuir a millorar el gènere humà, convençut dels seus valors eterns i immutables, i que the time is approaching when the evil will be systematically opposed, by men of greater powers, and with far more distinguished success.

El Poeta es veu a si mateix com a superior (103-4), endued with more lively sensibility, more enthusiasm and tenderness, who has a greater knowledge of human nature, and a more comprehensive soul, than are supposed to be common among mankind; a man pleased with his own passions and volitions, and who rejoices more than other men in the spirit of life that is in him […]. El passatge acaba descrivint el que podria ser el tema principal de la poesia lírica i de la major part de la música del segle XIX: la inwardness, en alemany Innerlichkeit, és a dir la vida interior, deslligada d'estímuls exteriors. La major part de la poesia lírica i de la música romàntica provenen d'aquesta regió psicològica que és la vida interior del subjecte.

Interessant també com el topos literari –i musical– del Pastoral es veu reinterpretat pel romanticisme. En el món clàssic i pre-modern, el Pastoral era una fugida de la realitat. La ciutat, deia el mite pastoral, és maligna. En canvi, enmig de pastors i nimfes, on no cal l'esforç per la subsistència, on l'amor és lliure, no hi ha conflictes ni topades. Al segle XIX, l'idil·li bucòlic es tradueix en el que en anglès s'anomena folk-lore, la saviesa tradicional del "poble". Tant el "poble" com la seva "saviesa" són invents dels pre-romàntics alemanys.

La 3a edició de les Lyrical Ballads (1802) presenta dos remarcables epígrafs en llatí. El primer s'adreça a un jurista o jutge, i l'avisa que allò no serà gens del seu gust: el poeta modern és conscient que ja té crítics professionals a punt per influir en l'opinió pública. Al segon epígraf, Quintilià relaciona l'eloqüència amb els sentiments i la imaginació: per això fins els més llecs són capaços de trobar les paraules adequades, quan estan moguts per sentiments potents. Quintilià, des del s. I, sembla parlar com un romàntic del s. XIX!

Wordsworth és modern perquè es mostra (p. 114) preocupat per l'acolliment i el judici del nou públic, i voldria advertir-lo que, per gaudir de la seva poesia, li caldrà deixar enrere prejudicis i convencions. A més, empodera el lector, encara que no estigui habituat a la poesia, per jutjar per ell mateix. De fet, confia més en el lector que no en el que li retrauran els 'entesos' farisaics.