Quin rebombori s'ha format amb la reforma dels accents diacrítics en català! Els músics tenim a mà una rastellera de monosíl·labs que en són afectats d'una manera o altra, els noms de les notes que usem als països llatins, heretats de l'himne gregorià a Sant Joan, Ut queant laxis. Cap d'ells porta l'accent diacrític, però a cops obliguen a dur-ne als seus homònims. Cantem-los, vinga:

• Do: tot i que es podria confondre amb allò donat o la conjugació verbal del verb donar, no hi ha hagut temptacions diacrítiques. Déu n'hi do, amb el do.
• Re: també té una gran retirada a la forma dialectal del res: "No vull re". Si bé res en porta (res-rés), es veu que amb el re no cal re de re.
• Mi: per mi, que ningú ha considerat que la nota es pugui confondre amb el possessiu.
• Fa: fa que el fa tampoc ningú l'erra?
• Sol: per fi un diacrític. Tot i que el diferenciarem del sòl, encara ens quedaran ambivalències: el sol sol ser un sol sol? Deu ser per això que l'han indultat a darrera hora, com a quinzè diacrític a conservar.
• La: si fa sol, la nota la, sí, és un do. La frase és absurda, com la majoria de les que es construeixen per demostrar la conveniència dels diacrítics.
• Si: afirmem que sí, el sí porta accent; però ni la nota ni el condicional el duen: si hi ha un sí que sí, hi ha un parell de si que no.

Resumint, totes set notes presenten homonímies amb d'altres monosíl·labs, però a només dues s'han considerat que els cal un accent gràfic diferenciador. De debò que a unes els cal tant i a d'altres gens? Tot plegat no és molt arbitrari? No pagava la pena fer una mica de neteja i dedicar-nos a problemes més greus que té el català? Ofereixo neguits lingüístics substitutoris més reals de què preocupar-se: els calcs sintàctics i lèxics d'altres llengües, la caiguda dels pronoms febles i, el pitjor de tot, l'ús de la llengua en la quotidianitat, en davallada lenta però inexorable.