Després de graduar-se en Química a la Universitat de Girona l’any 2002, la Marisa Ruiz va estudiar Musicologia a l’Esmuc. Ha treballat com a editora i coordinadora de projectes a les editorials Tritó i McGraw-Hill Education, com també en l’àmbit de la recerca, la docència i la divulgació musical, amb estades a Itàlia i al Musée de la Musique de París.

Actualment és la cap de col·leccions i documentació del Museu de la Música de Barcelona.

Després de cursar els estudis de química, què et va portar a estudiar musicologia? No hi ha gaire gent que ho faci...

Bé, conec diverses persones que han estudiat química o d’altres disciplines científiques i que després han sentit el camí de la música, així que no sóc una rara avis. Molta gent en queda sorpresa, però no sóc la primera ni seré l’última. Jo havia començat estudis de piano quan era molt petita i m’apassionava, però vaig descobrir que m’apassionava tant o més que tocar el piano pensar i parlar sobre música. Això va fer que m’interessés cada cop més per la història, la teoria i l’anàlisi musical. I una cosa va portar a l’altra i així, quan vaig trobar-me amb una llicenciatura de Química a les mans i va arribar l’hora de decidir el meu futur professional, vaig pensar que em faltava quelcom per fer, i la musicologia m’oferia la possibilitat de fer un estudi acadèmic sobre música.

I per què a l’Esmuc?

En primer lloc perquè coneixia alguns professors que impartien docència en musicologia i també tenia amics que hi havien estudiat. Coneixia una mica el plantejament de l’Escola i em va semblar molt atractiu, sobretot pel fet de poder seguir fent música. Oferia la possibilitat d’estudiar amb els mateixos professors que els meus companys que estudiaven piano, de fer música de cambra i cor. Aquestes activitats em permetien seguir tocant, però basant-ho en un estudi més acadèmic, teòric i orientat a la pràctica acadèmica.

Química i música. Com es materialitzen en la pràctica aquestes dues vocacions?

Jo no he exercit de químic mai. He estat professora de matèries científiques, però aquesta ha estat l’única professió relacionada amb la química que he exercit. Ara bé, la meva feina al Museu de la Musica té molt a veure amb la química. Com a cap de col·leccions i documentació tinc sota la meva responsabilitat la gestió de la conservació i restauració dels instruments i documents de la col·lecció, és a dir, de tot el que té a veure amb la conservació preventiva i amb les intervencions que cal fer sobre els objectes de la col·lecció. Per tant, el fet de tenir coneixements científics sobre estructures microscòpiques, sobre com estan fetes les fustes, els metalls i les seves propietats m’ajuda molt a comprendre tots els processos que estan implicats en aquesta àrea. Són feines que molt sovint no es veuen però fonamentals per a la missió d’un museu: conservar el patrimoni, difondre’l i fer viure als ciutadans experiències al voltant d’aquestes col·leccions.

És clar, la teva labor implica que tens a les mans un instrument o un document històric, i aquest es pot conservar i restaurar molt bé o pot afectar l’original. T’has trobat en una situació complicada? Per exemple, com decideixes si un instrument s’ha de restaurar per una funció o una altra?

D’aquests dilemes ens en trobem al nostre dia a dia, i és la nostra feina estudiar cada cas i prendre decisions al respecte. Hi ha hagut diferents corrents, però actualment als museus la política universal és la de mínima intervenció.

Als anys setanta del segle XX es van arribar a fer restauracions que més que restauracions eren “destauracions”, és a dir, intervencions molt profundes que s’han documentat malament i que no tenien l’objectiu de conservar elements originals de l’instrument sinó d’utilitzar-lo per a determinats usos, com per exemple, l’ús musical. Això ha fet perdre informació continguda en l’instrument. Per exemple, si canviem la taula harmònica d’un piano històric per una de fusta moderna, canviem els feltres dels martells i hi posem un vernís que no té res a veure amb el que s’utilitzava en l’època, obtenim un instrument que no és històric sinó un instrument històric intervingut amb criteris moderns, i això es quelcom que hauríem d’evitar a tota costa.

Quins són els criteris actuals de conservació que s'apliquen al museu?

Nosaltres el que fem és investigar i sobretot conservar preventivament: tenir unes condicions estables, la temperatura adequada i fer els tractaments que facin falta per mantenir els instruments en bones condicions; però no necessàriament un instrument en un museu ha de sonar. Aquest no és l’objectiu d’un museu, i hem d’explicar molt bé el que fem, perquè el públic entengui que els instruments històrics són objectes patrimonials que ens expliquen coses, que no estan aquí acumulant pols. Ens expliquen coses sobre ells mateixos, sobre les modes de l’època, els materials, sobre l’economia i societat d’un lloc determinat. Encara que fossin creats per al seu ús musical, el tractament museístic que els hem de donar no ha de ser necessàriament aquest.

Tens algun exemple d’un instrument que s’ha restaurat per corregir una restauració anterior?

Justament el clavicèmbal Zell està en un procés de restauració, i el motiu d’aquesta intervenció és revertir restauracions que es van fer als anys trenta que han perjudicat l’instrument més que beneficiar-lo. Ens trobem que el recobriment de les tecles no és l’original, nosaltres en posarem un que s’hi ajusta més. També hem de tenir clar que no tindrem mai un instrument "original" però el nostre objectiu és facilitar al públic una visió el més propera possible de com podia ser aquest instrument als seus inicis i com devia sonar.

Prioritzeu les còpies o els originals restaurats? Què és millor?

Encara que busquis l’equilibri entre el fet de poder gaudir d’un instrument original i la seva conservació, l’ús d’un instrument original el perjudica i, a més, els instruments restaurats per a un ús musical no els pot tocar tothom. Hi ha instruments més delicats que d’altres i cada instrument té el seu grau d’afectació, però en qualsevol cas hem de tenir clar que com més es perllongui en el temps i com més intens sigui l’ús d’un instrument més aviat es farà malbé. Vull desmitificar aquest tòpic que els instruments musicals s’han de tocar perquè sinó s’espatllen. Hi ha un desgast inherent al propi ús.

Si això ho tenim clar, podem considerar que com que hi ha instruments que són molt robustos, val la pena sacrificar-ne una mica de la seva conservació perquè tothom en pugui gaudir. Si arriba un moment en què un instrument està tan deteriorat que intervenir-hi seria acabar de destrossar-lo, és millor no restaurar-lo per aquest ús; i el que sí que podem fer és fer una còpia d’aquests instruments per recrear com sonaria.

I en teniu exemples en la vostra col·lecció?

Tenim exposats instruments de corda fregada i polsada construïts com a rèpliques a partir d’iconografia per Ignacio Fleta, luthier de Barcelona, que va construir tots aquests instruments per encàrrec del grup de música antiga Ars Musicae. També ens vam plantejar restaurar el piano Broadwood per a un ús musical, però això significaria acabar de destrossar el poc que queda de l’instrument. Per tant, per saber com sonava aquest instrument en aquella època s’hauria de construir una còpia.

Pot ser tant o més car i costós que restaurar un original, però si es fes malbé la còpia no perdríem el document original.

Quines altres tasques desenvolupes a la teva feina?

Una de les meves funcions és gestionar totes les ofertes de donacions i compres que ens arriben. Rebem regularment ofertes d’instruments i documents i jo m’encarrego de rebre, de seleccionar i de reunir una petita comissió que està formada per la direcció, els conservadors i jo mateixa per, en cas de dubte, decidir quins objectes ens quedem, com ho fem i quins criteris fem servir per acceptar noves peces i incorporar-les a les nostres col·leccions.

També sóc responsable de l’arxiu patrimonial del Museu, és a dir, de tots els fons documentals que tenim aquí, entre ells el fons Isaac Albéniz, Enric Granados i molts d’altres vinculats a Barcelona i a la música catalana. Entre les meves tasques hi ha la de gestionar els fons d’arxiu i difondre’ls mitjançant projectes de descripció i digitalització que podem realitzar gràcies al suport de l’ICUB (l’Institut de Cultura de Barcelona). Ara mateix estem embrancats en un projecte de digitalització que es materialitzarà entre aquest any i el 2017 anomenat Barcelona Open Challenge, i que consisteix en la digitalització i difusió en línia dels fons d’arxiu de diferents museus municipals: el Museu de la Música, el Museu del Disseny, el Museu d’Història de Barcelona o el Museu Frederic Marès, entre d’altres.

A l’hora de digitalitzar, haig de seleccionar amb criteris musicològics què volem digitalitzar i quines són les prioritats en funció també de la programació del Museu. Si 2016 i 2017 són Any Granados prioritzem les fonts relacionades amb el compositor i anem organitzant la difusió i visió en línia dels fons. També atenem consultes.

Què són les consultes?

Des del servei de col·leccions, documentació, conservació i restauració el nostre deure és que les col·leccions estiguin obertes al públic, i atenem consultes que arriben presencialment o per carta, correu electrònic o telèfon. Per exemple, consultes d’un luthier que vol estudiar, fotografiar i prendre mesures d’un instrument de la col·lecció; o d’un investigador que està fent la tesi doctoral sobre Enric Granados i vol consultar el fons del Museu. L'atenem, li mostrem els documents i pot sol·licitar-ne còpies digitals. De vegades ens arriben consultes d’estudiants de conservació i restauració, o formem estudiants en pràctiques que venen de diferents institucions, tant de musicologia (de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l’Esmuc) com de restauració o de l’àmbit documental.

També estem en procés de digitalitzar els nostres rotlles de pianola i estem començant a tractar els discos de pedra i els cilindres de cera, i Tenim molta feina, sobretot per documentar bé les col·leccions i posar-les a disposició del públic, ja sigui online o a través de consultes. Al 2015 vam atendre 400 consultes, i amb el ritme que portem aquest any jo crec que podem arribar tranquil·lament a les 600.

Com us coordineu amb les altres àrees del Museu?

Per exemple, amb l’àrea de Projectes i programes, que són els que gestionen l’activitat pública en el Museu: els concerts de temporada “La Música del Museu”, el cicle d’assajos oberts “Silenci, fem música”, el cicle de concerts “Un cafè amb...”, visites tècniques, cursos, conferències, i un llarg etcètera. Tot el que suposi la intervenció en els instruments de la col·lecció ens afecta. Si s’han d’obrir les tarimes perquè s’han de posar les cadires pels concerts, nosaltres prèviament hem de baixar les tapes dels teclats perquè si no els maquinistes no poden obrir les tarimes.. També gestionem els préstecs amb els altres museus, es tracta d’un procediment administratiu molt rigorós i amb un marc legal que s’ha de complir. També estem treballant per treure en línia el catàleg de tot el fons d’art.

Teniu una col·lecció d’art?

Tenim obres de Ramon Casas, Joaquim Renart, Francesc Miralles i molt més, però és desconeguda pel gran públic i és una llàstima. De tota manera, estem treballant per solucionar-ho.

És clar, els museus tenen un munt de material que no exposen.

Mira, en el fons instrumental tenim 2.200 peces de les quals estan exposades un 25%, i és moltíssim. És una ràtio d’exposició altíssima comparada amb la d’altres museus més grans, és clar que tenim menys peces. Els magatzems dels museus grans estan fora de l'edifici; nosaltres tenim la sort de tenir les reserves aquí i, per tant, quan hi ha una consulta d’un instrument de la reserva podem anar a buscar-lo fàcilment.

I, a més, deveu tenir altres projectes en curs...

Tenim intenció de reprendre i ampliar un projecte que consisteix en documentar col·leccions d’altres museus més petits o locals de Catalunya. El projecte es va acabar, però ara el volem ampliar i oferir-lo en línia. La recerca al voltant de les nostres col·leccions és un altre motor que volem desenvolupar.

I de projectes internacionals?

Estem en dos projectes europeus. Un es diu TIDE, que consisteix en crear una exposició itinerant anomenada Guitar On/Off, dedicada a la guitarra i que hem pensat juntament amb el Museu de la Música de París i el museu Ragnarock de Roskilde, a Dinamarca. Hem estat treballant en aquesta exposició durant l’últim any. La inauguració va tenir lloc el 17 de juny a París i ha arribat aquest setembre a Barcelona.

L’altre projecte europeu en el que estem implicats és diu WoodMusICK. És un projecte de quatre anys dels quals ja en portem dos i que gira al voltant de la investigació, recerca i coneixement dels instruments de fusta. A més, hem estat la seu del Congrés anual del projecte, i per tant, tots els investigadors implicats i tothom que hi estava interessat ha vingut - per a la seva trobada anual els dies 7, 8 i 9 de setembre  a la Sala 4 de l’Auditori.

Enllaços:

• Musée de la Musique de París
• Museu de la Música de Barcelona
• Fons Isaac Albéniz
• Fons Enric Granados 
• Museu del Disseny
• Museu d’Història de Barcelona
• Museu Frederic Marès
• Museu Ragnarock de Roskilde