Aquesta secció de la revista deu molt al professor Albert Romaní, des del mateix nom, La música té la paraula, que ell havia proposat per a la nostra estrena digital. I és que ell les tenia, tant la música com les paraules, per això els seus articles hi van aparèixer, regulars i constants, fins que el curs passat la malaltia va atropellar-lo.

La seva saviesa musical i filològica es desplegava en múltiples dimensions i llengües, des de l'italià fins a l'alemany, amb el punt d'arribada al català, interessat com estava en convertir-lo en una llengua enriquida, modernitzada amb criteri però coherent amb la seva trajectòria terminogràfica.

De vegades una sola paraula li servia per fer tot un recorregut, savi i amè, sobre la història de la llengua i la música, com síncope, flamenco, interval o jota.

Essent la seva especialització en música històrica, els noms dels instruments antics, plens de ziga-zagues i homonímies, van ser motiu també de les seves disquisicions lingüístiques. Trobarem a faltar els seus coneixements i la seva bona disposició a encarar certs treballs terminològics que estan, en algun cas, a les beceroles.

La seva darrera aportació a La música té la paraula fou un article sobre els manlleus musicals de l'alemany, que l'Albert va encapçalar per Leitmotiv. Des d'aquestes ratlles, el motiu que ens mou, que ens porta, que ens commou, és un testimoniatge per la seva tasca imprescindible.

Josep Pujol, Rolf Bäcker, Carles Ill i Joan Grimalt

Col·laboradors de la secció La música té la paraula