La relació entre música i literatura ha estat present en la cultura occidental des de temps enrere. Aquest lligam es veu de manera particulrar en alguns instruments en concret: els instruments de corda.

Aquest nexe entre música i literatura existeix ja des de l'antiga Grècia, on no hi havia una diferenciació clara entre les dues arts. De fet, la paraula 'música' prové etimològicament de 'mousiké', art de les muses, un concepte que incloïa música, poesia, dansa i tragèdia, i que dóna a entendre que l'origen d'aquesta relació es trobava en la mitologia. Ha seguit present en el món occidental des d'aleshores, ja en la tradició judeo-cristiana com a altres cultures europees.

La música a Grècia. La relació entre els instruments de corda polsada i la poesia

El paper de la música en la cultura de l’Antiga Grècia era sens dubte imprescindible. Gaudia d’importància tant en les activitats d’oci i relaxament com en rituals civils i religiosos, a més de ser una part important de la paideia o educació. Gràcies als textos i a les representacions gràfiques que han perdurat al llarg de la història, es té la informació necessària sobre les diferents variants de la música que hi havia, quina utilitat tenia cada una i els diferents tipus d’instruments que existien. D’aquestes referències que han arribat fins ara, se sap que els instruments de corda (psalteris i lires) tenien molta relació amb la poesia, doncs eren els instruments preferits per acompanyar el recitat d'aquesta.

Representació d'Orfeu

Música i mitologia

Com s'ha comentat abans, música prové etimològicament de mousiké o art de les muses. Per tant, és lògic que, per entendre la concepció de música, dansa i poesia a l'antiga Grècia, s'hagi de tenir present l'existència de les muses així com d'altres personatges mitològics. Segons les diferents tradicions, el número de muses varia, però en totes elles, el més comú era assignar instruments musicals a aquelles a qui se'ls hi atribuïa l'art de la música, el cant, la lírica. Usualment, aquests instruments eren de corda, com la lira, per a les muses a qui se'ls assignava una art com la poesia; i aeròfons, com la flauta, per la musa de la música, Euterpe.

No és casual que els instruments representats amb les muses fossin la flauta i la lira. Ambdós instruments van ser creats per Hermes, tot i que atribuïts a Dionís (déu de l'embriaguesa i l'èxtasi) i Apol·lo (déu de l'equilibri, de l'harmonia i de la raó), respectivament. Aquests dos déus eren els que inspiraven a grans poetes i cantors com Orfeu.

Hermes i Orfeu són dos de les grans figures mitològiques relacionades amb els instruments de corda. Hermes, el déu missatger, va ser qui va crear la lira a partir de la closca d'una tortuga. Segons la mitologia, fou ell mateix qui va ensenyar a Orfeu a tocar la lira. El cantor, fill d'una de les muses, generalment es diu que Calíope, era considerat el músic i cantor per excel·lència, fins a tal punt que era capaç de moure i commoure persones, bèsties i arbres.

Quelcom que també tenien en comú Hermes i Orfeu era la seva relació amb l'inframón. El déu missatger, entre totes les seves funcions, s'encarregava de menar les ànimes dels difunts cap a les terres regides per Hades i Persèfone. Per altra banda, d'Orfeu es coneix la història en què descendí a l'inframón per recuperar Euridice, la seva estimada, en haver mort. Mitjançant el cant i la música, va convèncer a Hades perquè fes tornar a la vida a Euridice.

La relació dels instruments de corda polsada dins la tradició judeo-cristiana

El rei David

La mitologia grega no és la única on apareix un personatge com Orfeu, capaç de calmar les ànimes amb la seva música i el seu cant. En la tradició judeo-cristiana es troba David que, tocant la seva arpa, calmava l'esperit del rei Saül. De nou, l'instrument que s'utilitza per calmar els esperits és un instrument de corda polsada i, altre cop, es veu relacionat amb una deïtat, doncs David va ser escollit per Déu i ungit per Samuel.

En l'Antic Testament, l'aparició d'instruments de corda com psalteris, arpes i lires, es veu estretament lligada a la lloança de Déu.

David és descrit en la Bíblia com un gran rei i guerrer, molt estimat pel seu poble. Tenia l'habilitat de tocar l'arpa i, a més, de compondre. La seva destresa amb l'instrument li va permetre entrar a la cort de l'aleshores rei Saül, tocant per ell quan el rei era turmentat per un esperit maligne. El so de l'arpa tenia propietats curatives i calmava l'esperit de Saül. És una qualitat que ja es veia en l'antiga Grècia, amb Orfeu. És per això que David s'acostumava a equiparar al cantor grec.

Saül i David (1650-1655). Oli de Rembrandt a la Galeria Reial de Pintures Mauritshuis de L'Haia

El ressò de l'arpa en la religió cristiana

Tot i que en l'Antic Testament les referències musicals eren abundants, en el cristianisme la música i els instruments sovint eren condemnats, doncs induïen al pecat. L'única música acceptada era la vocal, ja que amb la veu i la paraula es podia lloar a Déu. Tot i això, alguns eclesiàstics permetien que la veu fos acompanyada amb instruments com la lira o l'arpa [2]. És per això que aquests instruments de corda foren més acceptats dins l'Església que d'altres.

El fet que aquests instruments no es veiessin condemnats de la mateixa manera no és una casualitat. Lires, psalteris i cítares tenien una estreta relació ja des de l'Antiga Grècia amb divinitats com Hermes, Apol·lo i herois com Orfeu, tots ells compartint quelcom de gran rellevància: la paraula. Per tant, és comprensible que en la tradició judeo-cristiana també es relacionés la paraula amb aquests instruments de corda polsada.

Per altra banda, l'arpa era un instrument que es considerava místic per diverses raons. La forma triangular, per exemple, suggeria l'existència d'un lligam amb la Trinitat. El número de cordes que posseïa també era un símbol religiós: es podien trobar arpes amb 7 cordes (és a dir, el número sagrat) o amb 10 cordes (el número que simbolitzava el decàleg i també la perfecció; símbol, per tant, de Déu).

Instruments de corda polsada en altres cultures europees. La figura del bard

Al nord d'Europa Occidental, a Irlanda i altres països de cultura celta també hi era present el nexe entre els instruments de corda polsada i la poesia, i constituïa una part molt important de la vida dels seus habitants. Europa s'havia quedat dividida després de la caiguda de l'Imperi Romà en sud (cultura greco-llatina, cristianisme, catolicisme) i nord (cultura celta, germànica, pagana). Tot i això, compartien alguns trets característics.

L'ús dels instruments de corda polsada per acompanyar la poesia pròpia d'aquests països era molt similar al de Grècia. De la mateixa manera, existien herois i altres personatges mitològics celtes que eren músics i se'ls distingia per la seva destresa amb un instrument, que generalment era l'arpa.

La Irlanda medieval i altres països celtes

La música en els països cèltics, sobretot a la Irlanda medieval, gaudia d'un tractament especial. Estava molt connectada amb el més enllà, l'anomenat Otherworld, una dimensió sobrenatural. En la literatura celta s'hi feien referències sobre la música i aquest altre món. Es distingia entre la música que provenia del món humà i la de l'Otherworld.

El mateix succeïa amb els instruments i els músics. Aquells que eren considerats els més distingits es creien procedents de l'altre món. Per exemple, Cascorach i Senbecc eren arpistes que es pensava que provenien d'una dimensió sobrenatural. La resta de músics eren considerats mortals, però se'ls atribuïen igualment habilitats sobrehumanes. Així doncs, en aquesta cultura els músics, sobretot els arpistes, també tenien una estreta relació amb el món no-humà, de les divinitats.

Bards

En la cultura celta, el terme bard era utilitzat per designar el poeta que cantava alabances o altres gèneres, acompanyant-se d'instruments. Tot i això, a diferència de l'Antiga Grècia, de seguida va existir una clara separació entre música i poesia. És per això que es diferenciava entre bards-poetes i bards-músics. Els intruments utilitzats eren generalment arpes o d'altres instruments similars.

Sovint els bards eren mantinguts per reis, prínceps o cacics, per als quals tocaven i cantaven elegies sobre grans herois. També n'hi havia residents a monestirs, on recitaven la història i genealogies. Eren, en resum, personatges molt importants i, fins i tot amb l'arribada del cristianisme a les illes celtes, seguien gaudint de privilegis.

Ossian. Els poemes

A mitjans del segle XVIII va aparèixer a Escòcia una recopilació de poemes traduïts anònimanet del gaèlic a l'anglès, atribuïts a Ossian, un personatge llegendari, guerrer i bard que, suposadament, hauria viscut al segle III dC. En realitat, aquests poemes van ser recopilats i traduïts d'antigues llegendes que subsistien únicament en la tradició oral, per James MacPherson (1736-1796), un escriptor escocès. Aquesta recopilació va tenir un gran èxit fins a tal punt que tant la literatura com la música en va beure: es van arribar a escriure òperes que parlaven dels poemes d'Ossian.

Els poemes d'Ossian, escrits en un estil èpic, alternat amb el líric i l'elegíac, i en prosa rítmica, descriuen les batalles del guerrer escocès Fingal, incloint-hi l'expedició que va fer el rei de Caledònia per alliberar Irlanda de la invasió escandinava.

Ossian era representat com un bard cec que utilitzava l'arpa com a instrument per acompanyar els seus poemes quan eren recitats o cantats. Dins del poema mateix, l'arpa hi apareix sovint com a instruments dels bards i fins tot del mateix Fingal. De la mateixa manera que a Grècia i a la tradició judeo-cristiana, el seu so influenciava en l'estat d'ànim dels que l'escoltaven, produint generalment sentiments d'alegria o calma.

Arpa i poesia en el segle XX. L'arpa com a mitjà d'expressió d'una manifestació poètica

A partir del segle XIX, i des de la distinció i definició de música pura i música programàtica, és molt comú trobar-se obres musicals que es basen en textos literaris prèviament escrits. En el repertori arpístic és també visible aquest fenomen, sobretot a l'inici del segle XX; un gran nombre de compositors componien per l'arpa tenint com a referència una obra literària.

L'arpa de Thomas Moore

Existeixen, però, predecessors d'aquest fet ja en el segle XIX. L'arpista i compositor gal·lès John Thomas tenia per costum prendre poesia, en la seva majoria tradicional, per basar les seves obres per arpa. Així, és comú que, al principi de cada obra, s'hi trobi un fragment de la lletra d'una cançó o poema antic. Concretament, n'hi ha una que pren com a inspiració un fragment de The Legacy de Thomas Moore (1779-1852), per compondre l'obra The minstrel's adieu to his native land. No és casualitat que el compositor prengués aquest fragment d'aquest poeta, doncs a les poesies de Thomas Moore hi apareixia molt sovint l'arpa. D'origen irlandès, Thomas Moore tenia de sobrenom el “Bard d'Erin”, doncs no només escrivia poesia sinó que molt sovint hi posava música i s'acompanyava ell mateix amb una arpa. Les seves creacions, tant poètiques (molt sovint infuenciades per la poesia grega) com musicals, van ser d'inspiració per a posteriors compositors, com és el cas de John Thomas.

Al llarg del segle XX, i donada la relació de l'arpa amb la literatura – convertint l'instrument en una sort d'emblema dins la poesia–, hi apareixen molts més casos de composicions musicals per arpa o per ensemble (sent l'arpa un instrument de caire solista) que estan condicionades per textos previs. Aquests, molt sovint, tenen relació amb la música, d'una manera més directa o indirecta.

Alguns exemples serien Le jardin mouillé, obra de Jacques de la Presle, sobre el poema homònim d'Henri de Regnier; Une châtelaine en sa tour..., de Gabriel Fauré basat en el poema de Paul Verlaine Une sainte en son auréole; Conte Fantastique, d'André Caplet, que s'inspira en el conte La màscara de la Mort Roja d'Edgar Allan Poe. Poe va inspirar altres composicions per arpa, com Ballade Fantastique d'Henriette Renié que pren com de base El cor delator. Les Chansons de Bilitis de Debussy pren el text de Pierre Louÿs. Aquesta obra té com a curiositat que alterna la música amb el recitat del text. Hindemith va composar una sonata per arpa, on el tercer moviment és un Lied que es basa en Auftrag de L. H. C. Hölty.

Les composicions musicals, on l'arpa és un instrument amb un paper solista, que tenen com a inspiració una poesia o un text són més nombroses del que sembla. Aquest fet indica que aquest instrument ha gaudit d'aquesta relació entre música i literatura de primera mà. També es tracta d'un fenomen que no es pot explicar sense tenir en compte la història de l'instrument i com ha estat lligat a la poesia ja des de Grècia. Això ha permès que l'arpa s'inclogués sovint a les creacions poètiques des del segle XVIII i que compositors del segle XX (dels quals no tots eren arpistes; dels esmentats, només John Thomas i Henriette Renié) la prenguessin per fer-ne les seves obres; obres que, sense dubte, s'han convertit en emblemàtiques pel repertori arpístic.

De totes aquestes obres, conèixer els textos en què s'inspiren és quelcom bàsic, doncs ajuden tant a l'intèrpret com a l'oient a entendre millor la música, a crear imatges mentals que, probablement, es corresponen més a la idea que podria tenir el compositor a l'hora de concebre aquestes peces musicals.

Notes

[1] Psalms, 33:2

[2] HARRIS, Clement Antrobus. “When where musical instruments first used in christian church”, The Musical Times, Vol. 61, No. 927 (May 1, 19202), p. 332

Bibliografia

ABBATE, Carolyne et al. Música y literatura: Estudios comparativos y semiológicos. Introducción, compilación de textos y bibliografía por Silvia Alonso. Madrid: Arco/Libros, 2002

ALONSO, Silvia. Música, literatura y semiosis. Madrid: Biblioteca nueva, 2001.

ANDRÉS, Ramón. Diccionario de los instrumentos musicales: de la antigüedad a J.S Bach. Barcelona: Peninsula, cop. 2001

CALVO-MANZANO, María Rosa. El arpa en la Biblia. Madrid: ARLU Ediciones, 2000.

CROSSLEY-HOLLAND, Peter et al. “Bard”. Groove Music Online. Oxford Music Online Oxford University Press [consulta: 8 de maig, 2014], disponible a:

http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/02026

GRIMAL, Pierre. Diccionario de Mitología Griega y Romana. Barcelona: Paidós, 1981.

Harmonia Publishing. “The Bard of Erin”. Ireland of the Welcomes. [consulta: 8 de maig, 2014]. Disponible a: http://irelandofthewelcomes.com/home/the-bard-of-erin/

HARRIS, Clement Antrobus. “When where musical instrument first used in christian church”, The Musical Times, Vol. 61, No. 927 (May 1, 1920), pp. 332-333

LLORT LLOPART, Victoria. Ensayos de estética comparada: el diálogo entre las artes. Barcelona: Tizona, 2005.

MACPHERSON, James. The Poems of Ossian. Leipzig: Forgotten Books, 2007.

MATHIESEN, Thomas J. Apollo’s Lyre. Greek Music and Music Theory in antiquity and the Middle Ages. Nebraska: University of Nebraska Press, 1999.

MONTAGU, Jeremy. Musical instruments of the Bible. Lanham & London: Scarecrow Press, 2002

MOORE, Thomas. The Poetical Works of Thomas Moore; Complete in One Volum. London: Longman, Brown, Green, amd Longmans, Paternoster-Row, 1845.

OVIDI. Metamorfosis. Ed. Consuelo Álvarez y Rosa Mª Iglesias. Madrid: Cátedra, 2005

PRAMPOLINI, Giacomo. La mitología en la vida de los pueblos. Tomo I-II. Barcelona: Montaner y Simón, S.A., 1969

PLATÓ. Diálogos IV. República. Madrid: Gredos, 1988

PORTO-BOMPIANI, González. Diccionario literario de obras y personajes de todos los tiempos y de todos los países. Barcelona: Montaner y Simon, S.A., 1959.

RALLS-MACLEOD, Karen. Music and the Celtic Otherworld. From Ireland to Iona. Edinburgh: Polygon at Edinburgh, 2000.

RENSCH, Roslyn. The harp. London: Gerald Duckworth & CO LTD, 1969

RODRIGUEZ ADRADOS, Francisco. “Música y literatura en la Grecia Antigua”, 1616: Anuario de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada, III, p 130-137

SACHS, Curt. The History of Musical Instruments. London: J.M. Dent & Sons LTD, 1942

SOCIETATS BÍBLIQUES UNIDES. La Bíblia. Barcelona: Claret, 1993.

TALBOT RICE, David. La alta Edad Media. Madrid: Alianza, 1988.

TORRELLAS, A. Albert, et al. Diccionario enciclopédico de la música. Barcelona, Central catalana de publicaciones, 1948